“El problema no és qui ets, sinó les excuses que s’hi posen per a no deixar-te ser-ho”. Mikki Kendall és assagista i crítica cultural. Nascuda a Chicago (Illinois, els EUA) explica així, des de la seua experiència, com hi ha certes qüestions que s’haurien d’abordar des del feminisme, però no es fa. Per aquesta escriptora i assagista, autora de Feminismo de barrio (Capitán Swing, 2022), el feminisme predominant ha deixat de banda aspectes fonamentals com l’ètnia o la classe social. Les polítiques alimentàries, la violència sexual i armada, la maternitat o la gentrificació són alguns dels temes als quals Kendall aporta la seua visió crítica per a explicar com són d’evidents les absències o diferències de tracte entre persones de diferents condicions socials o cultures.
Moltes vegades parlem de referents esperant com a resposta noms coneguts per la seua trajectòria. Creus que el feminisme predominant oblida que la família, les amigues o el barri poden ser una escola?
El feminisme predominant blanc moltes vegades esborra certs perfils de persones que tenen menys educació o menys recursos, precisament perquè aquestes han estat o estan centrades a fer-se càrrec d’altres persones perquè puguen prosperar. Potser no són professores, però sí que són les primeres mestres que un xiquet o xiqueta té o la seua única tutora. Aleshores, el que passa és que les històries d’èxit que reclama el feminisme per a si mateix són històries que es veuen aïllades, com en una bombolla, però en realitat aquestes persones o històries arriben on són perquè han tingut el suport d’altres que han quedat a l’ombra o que simplement se’ls ha esborrat.
Al llarg dels teus textos expliques que vas tenir sort perquè tenies formació, però alhora fas una crítica a la institució universitària. Diries que la universitat ha definit el teu pensament?
“Les històries d’èxit que el feminisme reclama per a si es veuen aïllades, en una bombolla, al darrere n’hi altres que han quedat en l’ombra”
La universitat m’ha influït, però no precisament com ho hauria d’haver fet. Crec que no hi ha res de roí en el sistema educatiu, però moltes vegades l’educació viu fora del sistema universitari. He estudiat a dues universitats, primer a una d’estatal, la Universitat d’Illinois, i després a una universitat de jesuïtes per a treure’m un màster. En ambdues vaig tenir la mateixa sensació: era “l’altra”. És a dir, era l’única xica negra i el professorat em veia com “el problema”, una persona problemàtica que venia dels barris empobrits i sense recursos. Aquesta experiència va ser molt esclaridora, em va ajudar a adornar-me que el que jo vivia en aquelles aules era un reflex de com les grans organitzacions i les institucions no tenen una resposta ni són útils per a gent que està en comunitats com la que jo vaig créixer. Especialment, ho vaig veure quan vaig estar a la universitat dels jesuïtes. És molt significatiu que aquesta institució en particular es considere a ella mateixa inclusiva quan estudiar-hi costa més de 30.000 dòlars l’any. Vaig poder reunir els recursos per a pagar-la perquè havia estat a l’exèrcit i treballava per a l’estat. Del món acadèmic he aprés que l’educació està, si més no, a tot arreu, i que la diferència recau en el paper, en el títol que et dona la universitat, que és una validació que necessites.
A grans trets, com explicaries la cultura o ideologia de la respectabilitat?
La respectabilitat és la idea segons la qual si una es manté callada i dins d’una caixeta, res anirà malament. És la idea que, si et comportes bé, no et passarà res i estaràs segura, perquè la gent que té aquest comportament mereix seguretat. La realitat és que aquest bon comportament i la respectabilitat mai no han protegit ningú, sinó tot el contrari: es tracta de controlar certs comportaments.
En un dels capítols del teu llibre Feminismo de barrio parles de la violència armada com una qüestió oblidada o abandonada pel feminisme. De quina manera creus que hauria d’abordar-se aquest tema?
Crec que una manera efectiva seria concentrar-nos en assegurar els drets feministes de tot el món, perquè durant molt de temps hem estat ignorant certs assumptes. Per exemple, ara mateix, als Estats Units hi ha una controvèrsia amb relació als drets reproductius de les dones i a Espanya hi ha la polèmica de la llei trans. Hauríem de tindre en compte la idea que si es vulneren els drets d’altres persones, els drets d’una mateixa també estan en perill. No podem donar per fet que si una té les necessitats cobertes, altres també les tindran. Cal assegurar-se que les necessitats de totes les persones i de totes les dones estiguen cobertes i que existisca un marc legal que ho faça possible. Si no, es pot tindre l’efecte contrari. Fa molt pocs anys hauria estat impensable el que ha passat ara als Estats Units: deixar sense vigència una sentència del Tribunal Suprem i que el dret a l’avortament no estiga garantit.
En moltes de les qüestions que abordes fas una similitud entre els entrebancs que viuen les persones negres amb els de les persones transsexuals i no binàries. Quina és la teua posició enfront dels debats sobre la identitat de gènere?
La idea que jo vull defendre és que totes ens enfrontem a un mateix problema, el que canvia és la justificació, que pot basar-se en la identitat, la raça, la religió… En el fons tenim el
mateix problema, però es posen obstacles diferents com a excusa. Aleshores, haurem de centrar-nos en l’obstacle que cada col·lectiu ha de superar,
i no en les diferències. L’important, al final, és que en un determinat moment poden llevar-nos el dret a prendre decisions per nosaltres mateixes respecte a qüestions com la reproducció, l’accés a l’habitatge, com ens presentem físicament de cara al món… I això és el que importa, que no ens lleven aquests drets, independentment de quina siga la “mancança” que ens veuen.
Com vas decidir formar part de l’exèrcit dels Estats Units i per quins motius?
Als Estats Units és prou comú que la gent entre a l’exèrcit per a tindre accés a l’educació superior i als serveis sanitaris. En un moment donat, jo no tenia recursos econòmics i la relació amb ma mare no era gaire bona. Em vaig criar amb la meua àvia. Molts reclutes entren en l’exèrcit, perquè aquesta institució envia representants a instituts o a prop dels centres comercials per a intentar captar joves que volten els 16 o 17 anys. I bé, hi ha prou voluntaris perquè és una manera d’aconseguir diners, fons per a continuar estudiant o tenir accés als serveis socials.
Un dels temes que has tractat durant la teua trajectòria ha estat el de les polítiques alimentàries. Expliques que la seguretat alimentària és un dels punts oblidats pel feminisme blanc i de classe mitjana-alta. En quins punts creus que naix aquest oblit o trencament?
“Per a les persones racialitzades o de pocs recursos, la mateixa policia genera una mena d’enllaç directe entre l’escola i la presó”
Hi ha una narrativa, especialment als Estats Units, que diu que el menjar no és un dret humà i que cal lluitar per tenir-hi l’accés. Si una persona amb fam comet un delicte –siga prostitució, vendre drogues o furtar–, li diran que no hi ha excusa, que hi ha bancs d’aliments i altres opcions. Però la realitat és que la fam obliga molta gent a cometre delictes. També és una realitat que hi ha molt de menjar al planeta, però el que no hi ha és un pla per a emmagatzemar-lo i distribuir-lo. No sé si això també passa ací, però als Estats Units el preu dels ous s’ha triplicat els últims mesos. Diguem que aquest producte és el que aporta un mínim de proteïnes a les persones amb menys recursos. Si l’estat o la societat comencen a jutjar-te pel fet de no poder comprar ous, és evident que alguna cosa no funciona. La respectabilitat entra en tot això perquè la societat, o l’estat, reforça la idea que hauries de tenir els recursos per a poder tirar endavant, independentment de les circumstàncies que se’t presenten. Fa uns anys es va presentar la crisi de la covid, una crisi sanitària enorme a tot el planeta. Encara avui la gent creu que hauríem de tindre un pla per a aquestes situacions, tindre menjar guardat per si passa alguna cosa, però jo encara no he conegut a ningú que tinga cap pla per si venen dos, tres o més anys de carestia.
També fas una dura crítica a la idea d’una alimentació saludable, que assenyales com a qüestió de classe i de raça i que ha suposat un abandonament de la cuina tradicional de diferents cultures. Creus que hi ha pressió social per seguir una alimentació concreta?
Si prenem TikTok com a exemple, sovint les persones influents a les xarxes tenen discursos sobre quins complements cal prendre, com tenir un millor aspecte o un cos perfecte. La major part d’aquests productes que se suggereixen a través de les xarxes socials tenen gustos horribles, i els que no, potser costen vint, trenta o quaranta dòlars cada llauna. A més, existeix una sèrie de dietes, per exemple, la dieta mediterrània, que als Estats Units es consideren el paradigma de dieta saludable. Ara bé, quan es parla d’aquesta o d’altres, queda molt poc espai per a fer consideracions de tipus econòmic. Què li pot costar a una persona amb pocs recursos alimentar-se així? Jo vinc d’un estat, Illinois, on és fàcil comprar productes com tomates o cogombres, el preu no és excessiu. Però si ens parem a pensar, per exemple, a Alaska, en comunitats de persones que no tenen molts recursos, al llarg de moltes generacions, l’accés a productes com fruita i verdura o no ha existit o ha estat prohibitiu. També caldria plantejar-se, en moltes comunitats, a quina distància estan les tendes de productes frescos. S’acaben generant una sèrie de discursos que simplement es basen a menjar bo o menjar roí, i s’obliden tots els factors més sociològics. També existeix altra narrativa entorn el soul food, el menjar de les comunitats negres dels Estats Units. Quan jo era menuda menjàvem peus de porc a casa, aleshores costava un dòlar; la mateixa quantitat ara es ven als restaurants per quinze dòlars i, a més, es considera un producte exquisit, quan abans es demonitzava. La cultura predominant s’ha apropiat d’aquesta soul food, productes que es consideraven roïns passen a estar ben considerats i a costar molts més diners.
A què fa referència el terme “school-to-prison pipeline” (conducte directe de l’escola a la presó)?
El que passa als Estats Units és que als centres educatius hi ha agents de policia que, en teoria, s’encarreguen de protegir els menors. En aquests centres amb molta presència policial, s’acusa moltes vegades al jovent de comportament violent i acaben, en alguns casos, a la presó o amb càstigs greus i en risc d’exclusió social. Aquests policies, que en teoria protegeixen els menors, el que fan és garantir que acaben a la presó. Per a les persones racialitzades o amb pocs recursos es genera un mena d’enllaç directe entre una institució i altra.
Quan parles de la violència sexual expliques que existeix un imaginari basat en el fet que les dones negres són “inviolables” o no sofreixen aquesta violència de la mateixa manera. Creus que en la tríada de classe, raça i gènere existeix una jerarquia evident?
Diguem que la fòbia a la comunitat negra és el focus del supremacisme blanc. Se suposa que la dona negra americana és qui hauria de ser capaç de sobreposar-se a tot perquè és resilient, dura
i, d’alguna manera, està masculinitzada. Aleshores, es tracta de graus de deshumanització, però no només estan deshumanitzades les dones negres, sinó també altres
comunitats com les llatines o les asiàtiques. Totes són millors que la dona negra, però no del tot. Totes estan a l’extrem inferior d’una escala o piràmide. El matís és la diferència entre les dones deshumanitzades. Quan es tracta d’avaluar la deshumanització de la dona negra cal tenir en compte dos factors, la misogínia i la fòbia a la comunitat negra, i ací apareix un concepte que s’anomena misogynoir, que va descriure la professora Moya Bailey.
