“Una vegada t’has compromès amb els territoris, és de per vida. La lluita ambiental no s’acabarà, mentre l’or estigui a les muntanyes o el petroli sota terra, perquè el negoci sempre està assetjant”. Ho diu Enrique Viale, un dels fundadors, ara fa vint anys, de l’Associació Argentina d’Advocats Ambientalistes. Assegura que ens trobem en un context en què els governs no només no l’han regulat, sinó que han fomentat l’extractivisme. Ara bé, detecta que, al marge de la deriva legislativa, el poder judicial ha seguit el termòmetre de l’opinió pública. “Sempre que hem guanyat és perquè hem tingut un fort moviment popular darrere. Necessitem un debat sobre quin model volem aplicar al país”, exposa el lletrat.
L’ambientalisme argentí ha obert camí. És un moviment fort, si es compara amb altres països on no hi ha tanta pressió extractivista. I la lluita socioambiental al país compta amb grans fites, “com la de l’any 2003, quan el poble d’Esquel (la Patagònia) no va permetre que la gran indústria minera explotés les muntanyes de la zona: Mijançant un plebiscit històric va permetre donar les primeres passes a la lluita antiminera a la República”, explica. Ara mateix, set províncies tenen prohibida aquesta mena d’activitats –destaca l’advocat. Una altra fita és la de Famatina, un poble de La Rioja molt petit que va aconseguir fer fora cinc empreses mineres. També ho és la lluita del poble de Malvinas Argentinas (Córdoba), que no va permetre la instal·lació d’una gran fàbrica d’agroquímics de Monsanto. És l’únic lloc on aquesta empresa no es va poder assentar. A les mobilitzacions d’aquests pobles s’ha de sumar l’aprovació de la llei de boscos de l’any 2007, impulsada per 1,5 milions de signatures, que va permetre protegir aquests espais i la llei de glaceres, del 2010, uns fenòmens naturals on el negoci també havia fixat l’atenció.
Per a aquest advocat, és important vincular “la justícia social a la justícia ecològica”, sobretot al Con Sud: “No és casual que siguem la regió més desigual del planeta, encara que no sigui la més pobra”
Ara, però, els riscos mediambiental tornen a créixer amb un govern que “barreja demència i crueltat” i que intenta prioritzar una economia que aposta pels sectors més forts de l’extractivisme: l’agronegoci, la mineria, el petroli i el gas. A escala legislativa, el govern de Javier Milei està intentant obrir als capitals estrangers tots els recursos ambientals. “L’Argentina es converteix en una mena de no país, un territori que es deixa sotmetre a tribunals internacionals, que aconseguirà que l’economia sigui encara més primària (amb exportació de matèries primeres i compra de béns manufacturats) i que farà encara més desigual el territori. El que estem vivint és un ajustament brutal: preus caríssims i salaris a la baixa. És desesperant”, sentencia Viale.
La crisi social i econòmica que es palpa al país ara suposa un desafiament, també, per al moviment ambientalista: és difícil incorporar qüestions que plantegen debats en clau de futur en una agenda que se centra en el dia a dia. Sostenir que és important no entregar el territori amb l’argument de manca de llocs de feina implica, en alguns casos, haver de desenvolupar tota una bateria discursiva. “L’argument economicista, però, no és tan difícil de rebatre. A l’Amèrica Llatina s’han de vincular els models de desigualtat i pobresa amb els models de desenvolupament que ens volen vendre. L’objectiu d’aquestes activitats està lluny de generar ocupació”, sentència Viale. “És la continuïtat de la colònia, és la història de la conquesta. No és casual que siguem la regió més desigual del planeta, malgrat que no la més pobra”. Per això és important “lligar la justícia social a la justícia ecològica”, assegura.
La gran indústria ha tingut un objectiu agroexportador que s’ha presentat històricament com la solució al problema econòmic al llarg dels anys: a la dècada dels noranta, amb l’explotació de la terra amb la soja transgènica, fa deu anys a Vaca Muerta (un dels jaciments d’hidrocarburs no convencionals més grans del món) i fa uns dos anys amb el liti. “Sempre estem malament, pel que fa a l’economia, però sempre es diu que ens salvaran. I això funciona per la visió eldoradista: hi ha una ciutat plena de riquesa i el que la trobi se salvarà. Aquesta cultura és a l’imaginari social i amb això juguen els governs. Tenim els recursos, però som pobres. Per això hem de repensar els models d’explotació: com podem sortir de la crisi profunditzant en el que ens va portar fins aquí?”, es pregunta Viale.
“Sempre estem malament, pel que fa a l’economia, però sempre es diu que ens salvaran. I això funciona per la visió eldoradista: hi ha una ciutat plena de riquesa i el que la trobi se salvarà. Aquesta cultura és a l’imaginari social i amb això juguen els governs”, assenyala
La promesa de la riquesa generada sobre la base de plantar soja és un exemple de com el model aplicat a la regió no només no genera diners, sinó que destrossa la terra i les persones. “L’Argentina és un gran experiment. És el país que més glifosat aplica per persona: quan s’aprova la utilització de soja transgènica als anys noranta, ens convertim en el laboratori de Monsanto. Gairebé a cap altre país s’havia provat”. Actualment, es pot trobar glifosat a tot arreu: als aqüífers, als rius i fins i tot a la pluja; les persones també tenen glifosat a l’organisme, un químic que té potencialitat cancerígena i genera desastres ambientals. “Des que es va autoritzar l’ús del glifosat a l’Argentina, s’han desmuntat vuit milions d’hectàrees de bosc natiu, per l’expansió del model. És com una província sencera: a l’Argentina se’n fan servir 500 milions de litres per any, més de deu per persona”, xifra. El paper de l’Estat ha consistit no només a no regular, sinó a fomentar la utilització de l’agroquímic.
Per fer front a projectes com el de Monsanto, Viale impulsa l’anomenat Pacte ecosocial i intercultural del Sud, que es planteja l’objectiu de pensar el subcontinent des d’una altra relació amb la natura i la producció. “Volem tenir justícia social i ecològica a l’Amèrica Llatina, i per això plantegem la reforma dels impostos, la renda bàsica universal i una transició ecosocial i energètica justes. Venim a parlar amb el Nord: el benestar aquí genera un gran impacte que estem patint al Sud, i el deute ecològic és tan real com el deute extern. Necessitem dòlars per pagar el deute, i per això recorrem a l’extractivisme, un cercle viciós que hem de trencar”, rebla.
