Aquest estiu, el Centre d’Art la Panera de Lleida va acollir una exposició de Regina José Galindo, titulada “Descolonitzem el món”, que mostrava, com és habitual en l’obra de l’artista guatemalenca, una confrontació de les diverses formes de violència generades pels tentacles del poder colonial. Col·lateralment, Galindo va brindar una performance als carrers de la capital del Segrià, amb el títol Fruita amarga, en què passava una nit a la intempèrie estirada sobre una enorme caixa de nectarines recollides en aquestes terres. L’objectiu era denunciar les condicions a les quals són forçats a sobreviure els gairebé 40.000 treballadors que arriben cada any per cobrir la campanya de la collita de fruita dolça i el tracte infrahumà que reben, tant per part de la pagesia com de l’administració, pel que fa a l’hostalatge i als drets laborals. Però podem estendre l’abast d’aquella proposta i provocar, a partir de la denúncia implícita que conté, una bifurcació des del que és més literal fins a un terreny on el feminisme antiracista litiga amb totes les formes de poder sobre les rutes possibles per a una reordenació del món.
La pregunta de per què les dones migrants que treballen en l’agricultura lleidatana tenen menys impacte en les reivindicacions que els seus companys homes, més enllà de les dades que situen la seva presència en un 15%, conté múltiples i complexes respostes. El Departament d’Igualtat i Feminismes de la Generalitat de Catalunya ha encarregat recentment un estudi a dues entitats locals per comprendre el rerefons d’una situació d’invisibilització de la qual algunes parlen. Però sabem que la visibilitat no és pas el problema. Si ho fos, el genocidi contra el poble palestí s’hauria aturat fa temps i les polítiques europees no encoratjarien pactes de mort a les fronteres. El problema rau, més aviat, en les entranyes de la relació postcolonial que generen els marcs, tant extern com intern, que acaben regint la vida de les dones migrants. Anomeno marc extern a la legislació o les polítiques públiques, i intern, pràctiques subjectives com la mirada, l’aproximació i les perspectives dels qui elaboren i executen aquestes polítiques i reglaments. Ací podem apuntar dues qüestions.
Primer, la irregularitat administrativa que afecta majoritàriament dones amb criatures a càrrec seu, que es podria alleujar amb l’aprovació de la ILP Regularització Ja. Segon, els contractes de migració circular que sostenen la contractació en origen regulada entre governs, malgrat l’empobriment, els règims disciplinaris i la violència que suposen per a les treballadores. El fet que, en lloc de legislar radicalment contra aquestes conculcacions de drets i pràctiques colonials i abusives per extirpar-les, s’encarreguin estudis per comprendre en què es pot ajudar aquestes dones respon per si mateix a la qüestió plantejada.
En un context en què les dones migrants ens veiem obligades a escollir entre la lluita antipatriarcal i la lluita antiracista, com podem cartografiar un futur de militància efectiva i de participació de ple dret en espais públics?
És senzill enumerar una sèrie de vulneracions enquistades, la confrontació de les quals acapara el treball del teixit associatiu migrant a Catalunya: les dificultats d’accés a l’habitatge, denunciades per col·lectius com ara Stop Racisme Lloguers, a Olot; l’execució de desnonaments amb una alta incidència en famílies migrants monomarentals; l’impediment d’accedir al padró d’habitants, dret constitucional incomplert per l’administració en, almenys, 35 municipis i que força a un treball d’acompanyament permanent per part d’entitats que haurien d’estar bolcades en accions d’una altra mena, com Mujeres Migrantes Diversas, a Barcelona, o la recentment constituïda Xarxa d’Entitats pel Padró. De la mera supervivència diària en poden donar compte espais com la Xarxa de Suport Mutu de l’Alt Empordà o el biaix racista i violent del Pla Endreça impulsat per Jaume Collboni a l’Ajuntament de Barcelona, denunciat per la Sindicatura de Greuges i el Sindicat Popular de Venedors Ambulants –on també, per cert, treballen dones. En suma, en un context en què les dones migrants ens veiem obligades a escollir entre la lluita antipatriarcal i la lluita antiracista, com podem cartografiar un futur de militància efectiva i de participació de ple dret en espais públics?
Una mirada llarga a l’associacionisme liderat per dones migrants a Catalunya en les darreres dècades permet reconèixer l’impacte d’una tasca desenvolupada des de baix i des de la perifèria des de fa molt de temps, que perfora un sistema que no només està concebut de manera excloent, sinó que produeix exclusió. Projectes focalitzats en problemes que assetgen dones musulmanes, llatinoamericanes, asiàtiques o africanes contribuïen a generar diàleg social i enriquien, materialment i culturalment, la societat local. Anys després, es va començar a promoure la interculturalitat, l’educació comunitària o l’economia social i solidària, però moltes d’aquestes iniciatives s’han vist cooptades per fons públics paupèrrims, subvencions menors i tones de treball administratiu i burocràtic associat a executar i justificar aquest finançament.
És un peix que es mossega la cua. Al marge del nivell de competitivitat que genera entre les mateixes associacions i col·lectius el repartiment d’uns fons i d’uns espais públics precaritzats i insignificants, i la condemna que suposa treballar sempre al voltant de la temàtica migratòria, per la qual també, per cert, competeixen entitats locals. En paraules de Luz Helena Ramírez Hache, cofundadora de l’associació MigrESS, “no tenim possibilitat d’accedir-hi per la via de contractació pública, sinó només a través de subvencions. En canvi, les grans entitats i ONG centralitzen el gruix dels recursos, que s’assignen via licitacions públiques inaccessibles per a nosaltres per qüestions tècniques, com l’homologació de títols en lloc de l’experiència i la capacitació. D’altra banda, els canvis de govern impliquen fluctuacions en la participació de persones migrants en els espais de presa de decisions, i això configura un mapa on resulta més que difícil la sostenibilitat econòmica dels projectes engegats per persones migrants”. Tot aquest seguit de dificultats alenteixen els processos de construcció definitiva d’una societat civil amb prou unitat per enfrontar de manera conjunta qüestions tan greus com la irregularitat administrativa i l’escalada del racisme.
Les diverses administracions i centres de recerca han desenvolupat espais per promoure la participació de dones migrants en els quals paraules com ‘ajuda’, ‘acollida’, ‘assistència’, ‘nouvingudes’ o ‘integració’ perpetuen i transparenten una perspectiva salvadora amb alta voluntat de control
Un altre tipus d’intervencions ha estat fruit d’una intenció externa i vertical. Les diverses dependències de la Generalitat, diputacions, ajuntaments o els centres de recerca han desenvolupat projectes i espais per promoure la participació de dones migrants en els quals paraules com ajuda, acollida, assistència, nouvingudes o integració perpetuen i transparenten una perspectiva salvadora amb alta voluntat de control. L’informe Barcelonines de context cultural xinès (Ajuntament de Barcelona, 2018) ens apropa una realitat de dones emprenedores, amb un 40% d’autònomes i un 71% amb dificultats per conciliar la vida familiar i laboral, dades que demostren la seva aportació a l’economia. No obstant això, l’estudi apunta que “són poques les que recorren a l’administració pública i les raons, variades, s’encavalquen: desconeixement dels serveis a causa de la barrera lingüística, sensació de falta d’eficàcia en la intervenció deguda als temps que requereix i desconfiança i temor a la fiscalització”.
Amb el creixement dels discursos d’odi i del racisme, la presència de persones migrants esdevé, més que mai, una qüestió ideològica que no es pot reduir a un estatus de desplaçament permanent, a un espai prestat dins de societats que exploten diàriament les nostres capacitats mentre ens fan romandre en un “camp polític de substitució”. Aquest concepte, extret d’un estudi titulat Associacions d’immigrants i participació política com a societat civil: un estudi de cas a Barcelona (Montserrat Ferrás Murcia i Alberto Martín Pérez, Universitat de Barcelona, 2019), defineix aquest camp com “un espai de participació política supeditat a una intervenció delegada en matèries considerades de segon ordre i de naturalesa assistencial –el suport jurídic a immigrants en l’obtenció de documents o intervencions de caràcter folklòric i cultural–, frenant la presència dels representants d’origen immigrant al primer pla de l’esfera pública”.
La presència de persones migrants esdevé, més que mai, una qüestió ideològica que no es pot reduir a un estatus de desplaçament permanent, a un espai prestat dins de societats que exploten diàriament les nostres capacitats mentre ens fan romandre en un “camp polític de substitució”
Mentrestant, seguim a l’espera que l’arribada de persones migrants a la política institucional suposi canvis reals. Més enllà de la falta de radicalitat contra el racisme que hem vist en algunes figures, de la tebiesa i l’acomodament que, a vegades, contagien als qui aconsegueixen una mínima quota de poder, sumat al desconeixement dels processos parlamentaris, existeixen límits fixats per les mateixes estructures dels partits polítics i les estructures de govern. El cas de l’exdiputada Maria Dantas n’és una excepció. Dantas va defensar amb dents i ungles la dimissió del ministre de l’Interior espanyol Fernando Grande-Marlaska i l’aprovació de la ILP Regularització Ja; va batallar contra la llei mordassa, a favor de la llei trans, i coneixia com poca gent els procediments interns per fer que les propostes legislatives seguissin el seu curs. En un intent d’aclarir què ha fallat perquè la incorporació d’homes i dones migrants o racialitzades a la política institucional no suposi canvis legislatius profunds, l’excongressista d’ERC certifica “l’escassa o nul·la acceptació de la legitimitat per part dels companys d’hemicicle, els qui ocupen llocs amb capacitat per prendre decisions; les freqüents desautoritzacions en públic i en privat que reafirmen la no acceptació epistèmica del no europeu dins d’un marc de poder institucional que no està pensat per a nosaltris”.
Però Catalunya és un país amb competències, recursos i possibilitats, tant en el panorama propi com en l’espanyol, i això ens permet imaginar, en primer terme, un model territorial –quant a lleis específiques– i un nivell de participació més honest –en lloc d’integrador– per erradicar d’una vegada les vulneracions esmentades. El teixit associatiu i les iniciatives liderades per dones migrants han de poder transgredir la dependència i la fiscalització per avançar cap a un model d’autodeterminació política. En segon terme, cal una radicalització en les negociacions estatals per a l’aprovació d’iniciatives com la ILP Regularització Ja. Han estat precisament el transcurs del temps i el perillós panorama dibuixat per l’extrema dreta el que ha fet inajornable aproximar una mirada política pròpia que deixi de parlar d’acolliments i integracions i es concentri a garantir drets.
