Sense idealitzar-les ni romantitzar-les, al món hi ha moltes dones sense les quals la vida no seria tal com la coneixem. Són dones que defensen les muntanyes, els rius i el mar, que defensen els seus territoris i així defensen el planeta per a totes. Són les dones que defensen els drets de les persones, allà on siguin. Activistes per la vida, defensores dels territoris i la dignitat humana. “Una defensora del territori és una dona protectora, és la cuidadora que sentim dins. No és una decisió; es tracta d’estar connectada, des de l’arrel, des del melic, amb el territori i la comunitat”, explica l’activista del poble nasa Roseli Finscue.
Tot i que n’hi ha a tot arreu –Greta Thunberg és una defensora del territori sueca i Helena Maleno treballa per la dignitat humana al Marroc–, el concepte o l’etiqueta de defensora del territori està molt vinculat a dones del sud global. I, sobretot, hem creat un imaginari de les dones que viuen a les zones rurals de l’Amèrica del Sud, Central, Mèxic i el Carib, que es revolten contra les lògiques extractivistes i colonials, i els impactes de l’espoli de materials i recursos per part de multinacionals del nord global.
Despossessió dels recursos humans
Però avui, amb la conjuntura global de migracions forçades, cal ampliar el concepte i no entendre l’extractivisme només com el procés de despossessió de recursos naturals dels territoris del sud, sinó també de les persones que l’habiten. Luz Helena Ramírez Hache, dona migrada, defensora de drets humans i activista antiracista, ho certifica: “Aquests processos migratoris es converteixen en una nova forma d’extractivisme dels territoris”. Per una banda, perquè “les persones que migren han estat formades als seus llocs d’origen i arriben als països del nord amb aquesta formació professional i experiència laboral, que segueixen exercint”, detalla Ramírez.
Moltes dones, amb qualificació professional als seus països, acaben exercint les feines més precàries
Per l’altra, tal com explica la mateixa activista, “entenem aquestes migracions com a extractivisme en el sentit de disposar de força de treball barata, sense drets, per competir amb la mà d’obra local, per fer-se càrrec al lloc de destí de les feines més precàries, per fer-se càrrec en realitat de la sostenibilitat d’aquest sistema, sobretot de les feines en l’àmbit de la llar i les cures per part de les dones migrants”. Ramírez Hache és fundadora de MigrESS, una associació que fomenta la participació de persones migrades en l’economia social i solidària catalana.
Com ella, un cop al nord global, la majoria d’aquestes defensores, si la precarització de les seves vides i el racisme estructural els ho permet, continuen lluitant pels drets de les persones que migren, contra la llei d’estrangeria o contra el pacte europeu d’asil i migració.
Les que es queden
Les dones que resisteixen als seus territoris malgrat la violència quotidiana, malgrat les amenaces, són sinònim de resiliència –com també ho són les que es veuen obligades a exiliar-se o decideixen migrar. Roseli Finscue habita una regió on, durant l’últim any, almenys vuit nenes menors de setze anys han sigut reclutades pels grups armats que hi tenen presència, faccions dissidents de les FARC. La reserva indígena La Gaitana, a Tierradentro, al departament del Cauca colombià, l’ha vist créixer, però, a causa de les amenaces que ha rebut pel seu activisme en defensa del territori i dels drets de les dones indígenes, més d’una vegada s’ha vist forçada a desplaçar-se, per ara sense sortir de Colòmbia.
“Defensar l’origen és defensar l’aigua, les llavors, que són memòria i continuïtat, l’aliment material i espiritual. Defensar la possibilitat de continuar sembrant, defensar els nostres climes, tot el que necessitem per continuar existint”, enumera Finscue. “Els extractivismes contra els quals lluitem són múltiples. Per exemple, el millor equilibri econòmic és la relació directa entre consumidors i productors: els intermediaris són sinònim d’extractivisme”, denuncia, pensant en les empreses que compren a preus irrisoris les verdures i el cafè que cultiva la seva comunitat. “I, quan no tens les condicions de viure al lloc on ets amb una mínima dignitat, te’n vas, i això és migració forçada: ens estan extraient un munt de persones per explotar-les a un altre lloc”, reflexiona. Colòmbia és el segon país d’Amèrica del Sud, després de Veneçuela, amb més migració cap a l’exterior, segons l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM).
Yessica Trinidad, lideressa del poble garífuna i membre de la Xarxa de Defensores d’Hondures, afirma rotundament: “Vull viure a la terra que em va veure néixer i lluito cada dia pel dret a quedar-m’hi. Sé que altres no han pogut aguantar i m’espanta la idea que un dia em pugui passar a mi, però sempre escolto les dones més sàvies abans de fer el pas següent”. Amiga i companya de lluites de Berta Cáceres, assassinada l’any 2016 per defensar el riu de la seva comunitat de la instal·lació d’una planta hidroelèctrica, Yessica Trinidad sap que no desplaçar-se pot significar perdre la vida. “En moments de crisi sí que he pensat on aniria si hagués de marxar d’Hondures. Però, per ara, quan ha calgut, sempre m’he pogut moure per l’interior del país”, afirma amb esperança.
Les que s’han hagut d’exiliar
Les que no veuen cap altra opció que marxar, s’obren pas en un camí ple d’obstacles, fronteres, dols i burocràcies. “Vaig haver de marxar de manera urgent perquè sentia que la meva vida estava en risc”, explica Regina Zoe, activista pels drets de les persones trans d’origen mexicà. “A la casa on em quedava hi va haver tirotejos i jo sabia que a la fiscalia no li importava gaire la meva existència. Així que 31 anys de la meva vida es van convertir en una maleta de 24 quilos”, recorda des de Barcelona, on va arribar fa quatre anys.
Yessica Trinidad, lideressa del poble garífuna a hondures, opta per resistir al país tot i ser conscient que la seva vida està en risc
Amb l’acompanyament de la Taula per Mèxic, Zoe es va poder acollir a un programa temporal de protecció internacional: “Durant aquells sis mesos tenia de tot, però quan es va acabar el programa va ser com un abisme: anar a la policia a sol·licitar asil va ser un moment revictimitzador”, continua relatant. Derivada a la Creu Roja, l’activista mexicana denuncia que va viure situacions de violència i de transfòbia. I tot aquest procés es produïa mentre vivia un altre dol molt més estructural: “Jo no sabia que existia el dol migratori: tot i que et vagis adaptant, a la gent que estimes i al teu país sempre els trobaràs a faltar”, sentencia l’activista trans.
Luz Helena Ramírez Hache també es va veure obligada a establir-se i reconstruir la seva vida a Catalunya després de dos processos migratoris. “Vaig viure dues migracions, el 2008 i el 2015, totes dues per amenaces a causa la meva activitat amb el Moviment de Víctimes de Crims d’Estat (Movice)”, concreta la defensora de drets humans. En el seu primer exili, va formar part d’un programa d’acollida que li va permetre seguir organitzada amb altres persones de la diàspora colombiana. Un cop es va acabar el programa, va tornar a Colòmbia i va seguir treballant amb Movice al departament del Meta, fins que es van reproduir les amenaces de mort i va decidir tornar a Barcelona per “desenvolupar el meu projecte de vida amb la xarxa que ja hi tenia construïda”.
Migrades per causes estructurals
D’altra banda, milers de dones del sud global que defensaven territoris i drets al seu país d’origen prenen la decisió de migrar per gaudir de millors condicions de vida per a elles i les seves famílies. Delia Ccerare, migrada des del Perú i actualment activista de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca de Barcelona, explica: “Em vaig veure obligada a migrar per la meva situació econòmica: estudiava Geografia i Història quan em vaig quedar embarassada, i de bessons. Tenia una tieta que ja vivia aquí i em va oferir una feina, així que vaig deixar enrere els meus fills, que es van quedar quatre anys més al Perú, fins que el 2005, quan ja tenia el permís de residència a l’Estat espanyol, els vaig poder reagrupar”. Vint anys després, Ccerare és una reconeguda activista pel dret a l’habitatge digne i continua lluitant per unes millors condicions de vida des del nord global.
Una majoria silenciada
Segons estadístiques de l’Organització Internacional per a les Migracions, tot i que al món migren més homes que dones, ja fa dues dècades que a Europa hi arriben més dones que homes. A diferència de la resta de continents, on hi ha més homes migrants, a l’europeu la proporció de dones entre la població migrant és del 52%. En el cas de l’Estat espanyol, el con sud-americà és la regió del sud global des d’on arriben més persones migrades i un 57% són dones. Segons aquesta organització transnacional, “cada vegada hi ha més dones que migren de manera independent, per motius de feina, educació o com a caps de família”.
