Alfredo Ramos (Madrid, 1978) és politòleg i doctor en Ciències Polítiques per la Universitat Complutense de Madrid. En el seu llibre Perforar les masculinitats (Bellaterra), analitza la masculinitat com una construcció social que afecta tota la societat, no només els homes. En aquest treball, defensa la redefinició de conceptes com la vulnerabilitat i el fracàs, pilars fonamentals de la masculinitat tradicional. Segons Ramos, aquestes idees han de ser resignificades per expandir el que significa ser home, no amb l’objectiu de crear nous models d’homes ideals, sinó per transformar les jerarquies socials i ampliar la comprensió de les masculinitats. El seu enfocament subratlla la importància dels vincles relacionals, en contrast amb l’ideal del subjecte autònom masculí, i proposa que en les polítiques públiques cal reflexionar sobre com ens afectem i ens deixem afectar mútuament.
Dius al llibre que la desconstrucció de la masculinitat no es pot assolir únicament en l’àmbit personal, sinó que requereix un enfocament col·lectiu. Pots explicar com es pot dur a terme aquesta desconstrucció en un àmbit col·lectiu?
Jo no soc gaire fan de l’ús del terme desconstrucció perquè em sembla que treu certa complexitat al concepte. Això que algú, un dia, de sobte es desperte i diga: “Em vull desconstruir”. Però, vaja, bàsicament per a mi els problemes són els següents: la masculinitat no és un element exclusiu dels homes ni una cosa que puguem controlar a voluntat; és un concepte relacional i complex, que no només ens afecta als homes de forma singular, sinó que es construeix col·lectivament. No és una cosa que puguem manipular al nostre gust. Aquesta idea que algú pot, per si mateix, alliberar-se del sediment social d’una trama tan complexa com el gènere, com la masculinitat, al meu entendre no fa sinó continuar encarnant aquesta part, aquest ideal del subjecte autònom i independent que és capaç de modelar-se a si mateix, que està en absoluta possessió dels seus actes. Una mena de paradigma neoliberal. Per exemple, algú pot dir que s’ha convertit en una persona molt més sensible, però continuar sent una persona que, per exemple, siga grassofòbica. Com que la masculinitat és una construcció col·lectiva, cal replantejar aquestes estructures per a transformar de manera efectiva el que condiciona la nostra manera de viure i les polítiques que ens afecten.
Què opines sobre la relació entre la masculinitat i el coneixement, i com creus que aquest procés es consolida a través de la violència en els processos de colonització del saber?
“La masculinitat es fonamenta en la separació entre l’home i els seus vincles amb el món, que inclouen les emocions, el cos, els sentits i, posteriorment, les alteritats, com les dones, la infantesa o la natura
La masculinitat tal com la coneixem avui està estretament lligada a la modernitat i al que Bordon anomena “la manera masculina de conéixer”. Aquesta concepció es fonamenta en la separació entre l’home, com a subjecte capaç de comprendre, i els seus vincles amb el món, que inclouen les emocions, el cos, els sentits i, posteriorment, les alteritats, com les dones, la infantesa o la natura. De manera simplificada, es pretén consolidar la idea que per entendre el món de manera objectiva cal desvincular-se d’aquests lligams, ja que s’entenen com a elements que dificulten l’adquisició de saber. Aquesta forma abstracta de comprensió permet construir una visió universal, que és la que s’expandeix a través dels processos de colonització. Aquest saber, aparentment objectiu i considerat com a veritable, sustenta gran part del mètode científic i es presenta com l’única via per arribar a la veritat. La consolidació d’aquest paradigma de saber va acompanyat dels epistemicidis, és a dir, l’eliminació o la desvalorització d’altres formes de comprensió que es troben en conflicte durant els processos colonials.
En un fragment del llibre esmentes que és possible analitzar experiències i espais de discussió col·lectiva on es poden desenvolupar noves formes de masculinitat, fins i tot, si no es denominen explícitament així. Sovint utilitzes l’art, com el cinema, per il·lustrar el teu punt de vista. Com l’art pot ajudar a reconstruir la masculinitat?
M’interessen molt les pràctiques artístiques, especialment quan es tracta de masculinitats. Això es deu al fet que, com explique al llibre, la política pública sobre masculinitat sovint es limita a una política de prevenció —centrada en la violència, els riscos, etc.—, en comptes d’oferir espais per a imaginar noves formes de ser home. Crec que l’art és un àmbit que facilita aquesta imaginació, ja que, tot i que la cultura mainstream sovint consolida imatges hegemòniques de la masculinitat, algunes pràctiques artístiques, com el cinema o l’art contemporani, poden subvertir i oferir alternatives. La galeria Baltic, a Newcastle, per exemple, va acollir un projecte en què pares i fills que normalment no consumirien art contemporani van poder explorar noves maneres de viure la masculinitat a través del joc, amb poca exigència i molta llibertat creativa.
Com respons a les crítiques que apunten que el teu enfocament sobre la masculinitat i altres temes pot estar massa condicionat per una perspectiva eurocèntrica, pròpia d’un home blanc de classe mitjana alta amb una formació acadèmica occidental?
Em fa gràcia que algú em considere de classe mitjana alta, la veritat. Probablement no ha vist el meu compte en el banc. Però, bé, evidentment tinc un capital intel·lectual innegable. No pretenc encarnar res diferent ni fer de portaveu de res. Però crec que hi ha diversos punts rellevants en el llibre en aquest sentit. El llibre entra en diàleg amb tradicions que no són les clàssiques dels estudis de masculinitat heterocentrats, per dir-ho així. D’altra banda, mai he tingut la intenció que siga una teoria global sobre la masculinitat; és simplement el resultat del meu punt de vista actual. Hi ha temes que he deixat fora, alguns dels quals reconec explícitament. Per exemple, no aborde la relació entre masculinitat i colonització, ja que no és un àmbit que domine. Tot i que existeix una certa interacció amb algunes perspectives colonials sobre la masculinitat, no és l’objectiu del llibre. És un llibre que podríem qualificar d’heterosexual i molt centrat en la família, perquè parle molt de la cura dels infants, però intente establir diàleg amb altres tradicions. Un dels problemes principals dels homes blancs i heterosexuals, que històricament han encarnat l’ideal universal de masculinitat, és la manca de diàleg amb les alteritats, i la meua estratègia per perforar la masculinitat implica establir aquest diàleg amb l’alteritat. Defense un feminisme en el qual els homes puguen participar, perquè crec que els feminismes ofereixen avui dia un projecte d’emancipació molt interessant també per als homes. Hi ha un llibre molt bonic, que crec que es diu Un baile de máscaras, en què l’autora recull les declaracions d’un artista que diu que els homes que critiquen el feminisme són com els nois que llancen pedres als camions de bombers que venen a apagar un incendi. Aquesta idea em sembla fascinant. Crec en un feminisme inclusiu que obri espais de diàleg amb els homes, que evite la lògica dels privilegis i el silenci. Defense el debat públic com a element central per a generar alternatives a la masculinitat hegemònica, més enllà de solucions retrògrades. Treballe en àmbits com l’art, la moda, la cuina i l’esport per a connectar amb homes que no participen en fòrums clàssics, i estic explorant com aquests recursos poden ajudar a redefinir les masculinitats.
En el llibre parles de moltes experiències que promouen la igualtat de gènere, com el cas de la Constitució islandesa, un exemple ben conegut. Però, fins i tot a Islàndia, malgrat tenir una constitució avançada, la gent es queixa que els problemes estructurals, com el masclisme, continuen existint. Per tant, quan utilitzes aquest exemple, ho presentes com una solució per a la democràcia en general o té més a veure amb l’abolició del patriarcat?
“Un dels grans problemes de la política masculinitzada és que converteix aquest espai en un terreny molt limitat, on gran part de la població sent que no pot accedir-hi”
Quan mencione aquests exemples, ho faig des d’una perspectiva específica: repensar com podem abordar la política. L’ús d’aquests casos serveix per a il·lustrar la importància d’incorporar mecanismes que faciliten el que jo entenc com a “deliberació” i “sanitat ciutadana”. Això és especialment rellevant en el debat climàtic i també en els estudis crítics sobre la masculinitat. Aquests processos impliquen discussions pausades, on hi ha la possibilitat de canviar d’opinió i on el repertori d’interacció no es basa en la lògica confrontacional clàssica d’un espai polític molt masculinitzat, com poden ser els partits polítics tradicionals o fins i tot molts moviments socials. Reflecteixen una manera diferent de fer política, que trenca amb ideals masculins de lideratge basats en el carisma, l’agressivitat i la combativitat. Un dels grans problemes de la política masculinitzada és que converteix aquest espai en un terreny molt limitat, on gran part de la població sent que no pot accedir-hi. Participar-hi sovint exigeix renunciar a molts aspectes de la vida personal, i això exclou moltes persones. La meua crítica i les alternatives que propose tenen a veure més amb el mètode: com es fan les coses i com es podrien fer de manera diferent per incloure més gent i més perspectives.
Al text dius que la idea és eliminar de la masculinitat la importància de la culpa com a element aparentment motivador. En altres paraules, que reconéixer la pròpia culpabilitat no porta enlloc. Tanmateix, com creus que el sentiment de culpa influeix en el procés de construcció de noves masculinitats?
Quan parle amb nois sobre la justícia de gènere, sovint observe que arriben a entendre els mecanismes que afecten aquesta qüestió i com es podria organitzar una societat més justa, però molts d’ells no saben quin paper han de jugar en aquest canvi. Crec que és més productiu explorar les possibilitats i els beneficis de noves formes de masculinitat i estructures socials desmasculinitzades, en comptes de partir de la culpa com a base de la conversa. La culpa pot emergir en el procés, però no hauria de ser el punt de partida, ja que pot derivar en una vulnerabilitat reactiva que no facilita el canvi. Tots ens adonem en algun moment dels nostres errors, però aquest reconeixement no hauria de ser el primer pas, ja que pot portar-nos a una visió rígida de l’home ideal. Això pot ser una tasca extremadament difícil i solitària, i no veig gaire sentit en seguir aquest camí com a inici de la transformació.
Menciones com la teràpia impacta en els homes que hi participen. La teràpia, per tant, pot ser una eina útil, però compartir experiències pot ser encara més enriquidor. Com veus la idea de col·lectivitzar els problemes en el procés terapèutic i quin impacte creus que podria tenir a l’hora de treballar la masculinitat en una societat canviant?
No soc contrari a les teràpies, ans al contrari. Desitjaria haver-hi anat abans per a poder haver tractat certs problemes i evitar algunes dificultats actuals. Considere que és una eina molt valuosa, tot i que existeixen diversos debats sobre quin enfocament o escola seguir. Ara bé, crec que hi ha límits quan es tracta de fer una transformació de la masculinitat des d’una aproximació només individual. No sé si el pas necessari és passar de la teràpia individual a una de més col·lectiva, perquè crec que això és molt exigent. Em sembla que, per a aquells que ho puguen fer, hi ha iniciatives col·lectives molt interessants, però també observe certs límits. Per exemple, hi ha grups d’homes, no en el sentit clàssic, sinó aquells que participen en teràpies en serveis sociosanitaris, que tenen dificultats a l’hora de fer un treball posterior. En aquests casos, els homes tendeixen a abocar les seues demandes, però no es produeix un treball continuat. Per tant, crec que cal tenir en compte com ens estructurem col·lectivament. M’agrada la idea d’espais de debat que no siguen exclusivament per a homes amb determinats perfils.
