Entre les notícies polítiques més destacades dels primers dies de 2017, hi trobem la dimissió de l’exministre Federico Trillo com a ambaixador de l’Estat espanyol a Londres, càrrec que exercia des de 2012. El seu nomenament no va agradar al cos de diplomàtics. Bé, de fet, no acostumen a celebrar aquest tipus de nomenaments de caire tan marcadament polític, ja que els veuen com una mena d’ingerència (sobretot si tenim en compte que ells han hagut de passar per l’Escola Diplomàtica). Recordem, també, la polseguera que va aixecar un altre fitxatge d’aquest tipus, el de l’exministre José Ignacio Wert. O, molt abans, el de l’exalcalde de Barcelona Joan Clos (ambaixador a Turquia i a l’Azerbaidjan).
No obstant això, alguns detalls relacionats amb aquests protagonistes han passat a un segon pla informatiu. Potser perquè ajuden a entendre millor com funciona un món sovint massa endogàmic i poc transparent controlat per una minoria selecta. Així, durant el temps que Federico Trillo exercí el càrrec, la seva filla María José va optar a la plaça de consellera adjunta de Turisme que oferia la legació dirigida pel seu pare. Quan es va saber, va recular. La seva mare i, per tant, dona de Trillo, és advocada en excedència del Tribunal de Comptes, l’òrgan que s’encarrega d’auditar els números dels partits polítics (i que sovint arriba amb tant de retard que els casos prescriuen). I no va ser l’ambaixada, però sí el consolat de l’Estat espanyol a Londres, el centre de totes les mirades el 2014. L’expresident de Caja Madrid, Miguel Blesa, acabaria dormint a la residència oficial del cònsol en una de les escapades que va fer amb la seva dona durant un cap de setmana. En filtrar-se la notícia, el diplomàtic que els va acollir va dimitir. El seu nom, Rafel Jover Mora-Figueroa.
De Fraga a Rajoy
El mateix destí londinenc que ha ocupat Trillo va ser el destí d’un altre polític destacat, però en temps de la dictadura franquista. És on va recalar Manuel Fraga Iribarne entre el anys 1973 i 1975. El cunyat del refundador de la dreta espanyola, això és, Carlos Robles Piquer, també era diplomàtic. Dos dels seus fills (i, per tant, nebots de Fraga) formen part d’aquesta gran família d’Exteriors: Carlos Robles Fraga (actual ambaixador a Xile) i José Maria Robles Fraga (ho va ser de Rússia i el Pakistan; actualment, és responsable de relacions internacionals del Banco de Santander). I una cosina d’ambdós, Cecilia Robles Cartes, és consellera d’ambaixada.
La neboda de Mariano Rajoy i tres cosins de l’exambaixador de l’Estat espanyol a l’Índia, Gustavo de Arístegui, també ocupen places de representació internacional
Si per la banda del cunyat de Manuel Fraga trobàvem membres de la diplomàcia, per la banda del seu germà també (a banda d’alguna sorpresa). Marcelo Fraga Iribarne va ser fundador de l’Escola Diplomàtica i cònsol a Montpeller (de fet, va morir en aquesta oficina arran d’un incendi ocorregut l’any 1983). El seu fill, Luis Fraga Egusquiaguirre, va reconèixer haver rebut pagaments en B de l’extresorer del PP Luis Bárcenas. A més, tenia comptes opacs per a Hisenda als bancs suïssos Dresdner Bank i Lombard Odier (entitat que, a l’Estat espanyol, presideix Ana Figaredo Alvargonzález, cosina de Rodrigo Rato).
Es recorden de Gustavo de Arístegui, el diplomàtic destinat a l’Índia que va haver de dimitir, juntament amb el diputat Pedro Gómez de la Serna (ambdós del Partit Popular), per haver cobrat després d’elaborar informes a empreses privades mentre exercien el seu càrrec públic? Doncs bé, tot i això, Arístegui sempre tindrà una porta oberta en el món de la diplomàcia. A la mateixa seu, hi treballen tres cosins seus: Joaquín María Arístegui Laborde, Juan Arístegui Laborde i Carlos Abella y de Arístegui. La germana dels dos primers està casada amb Javier Corral van Damme, conseller d’ambaixada.
L’actual president del govern espanyol, Mariano Rajoy, té una neboda que forma part d’aquest club selecte des de 2011: María Mercedes Millán Rajoy. El seu pare és el diplomàtic Francisco Millán Mon, eurodiputat del PP i molt lligat a l’exministre d’Exteriors José Manuel García Margallo i a l’actual portaveu del govern espanyol Íñigo Méndez de Vigo. Tots tres van coincidir a Brussel·les.
Bitllet d’anada i tornada
El fenomen de la promiscuïtat que sovint es practica entre el món polític i l’empresarial, altrament conegut com a portes giratòries, funciona amb la mateixa precisió dins el món de la diplomàcia. Aquí, les portes també estan força engreixades. L’exministra d’Exteriors socialista, Trinidad Jiménez, va acabar treballant per a Telefónica. Va ser ella qui va nomenar Francisco Moza Zapatero director de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID), entitat que depèn del Ministeri d’Afers Exteriors. Ha acabat al Banco de Santander. El mateix destí que ha tingut Rafael Estrella Pedrola, l’ambaixador espanyol a l’Argentina durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero. La mà dreta de Jiménez al ministeri, Paloma Villa, també va marxar amb ella a Telefónica (és la dona del diputat socialista Eduardo Madina). Al departament de Relacions Internacionals de la multinacional, hi treballa José Iván Rosa Vallejo, marit de la vicepresidenta del govern Soraya Sáenz de Santamaría.
Diversos integrants del cos consular espanyol han estat fitxats per multinacionals com Telefónica o el Banc de Santander després d’abandonar la carrera diplomàtica
L’empresa sevillana Abengoa, que viu una situació força delicada, ha estat una altra de les firmes que ha sabut acollir membres de la carrera diplomàtica. Per ella, hi han passat: Alberto Aza (excap de la Casa Reial i exambaixador a Mèxic), Germán Bejarano García (antic ambaixador a Malàisia) o Ramón de Miguel y Egea (l’actual ambaixador a París). Per a Abengoa Bioenergy, una de les seves filials, hi treballà Javier Rupérez, exambaixador a Washington. L’exministre socialista Josep Borrell també ha passat per Abengoa. Si bé ell no forma part de la gran família diplomàtica, el seu fill és cònsol general de Santa Cruz de la Sierra (Bolívia). La seva mare –i exmuller de Borrell– treballa al Ministeri d’Afers Exteriors com a consellera tècnica.
Un cas a part és el del coronel Miguel Ángel Sánchez San Venancio, ara sota l’aixopluc de la companyia Telefónica. Havia estat director tècnic d’Intel·ligència del CNI i destinat a l’ambaixada de París per coordinar i supervisar la lluita antiterrorista. Val a dir que Jorge Fernández-Díaz va saber recompensar alguns dels seus subordinats abans d’abandonar el ministeri. L’inspector en cap José Ángel Fuentes Gago va ser nomenat agregat d’Interior a l’ambaixada espanyola dels Països Baixos amb un sou de 10.000 euros al mes (el mateix que percep la seva dona, també a la legació de la Haia, com a oficial d’enllaç). Gago va encoratjar investigacions que implicaven polítics catalans sobiranistes. Un altre agregat d’Interior, Francisco Javier Virseda, va ser destinat a l’ambaixada de Xile després d’haver estat destituït pel caos generat arran de les Marxes de la Dignitat que van tenir lloc el 22 de març de 2014 a Madrid.
