La reconfiguració del capitalisme global després de la crisi dels anys ’70 ha estat, i és encara, un terreny fèrtil per a l’economia crítica. I de tots els teòrics marxistes de l’era neoliberal, David Harvey és, indubtablement, un dels més influents, a través de la formulació del lligam entre sobre acumulació, despossessió i imperi.
Des de la seva perspectiva, l’esfondrament del keynesianisme i de la capacitat de reproducció domèstica del capitalisme hauria conduït a un desplaçament de l’acumulació en noves direccions espacials i temporals, reorientant d’aquesta manera els fluxos d’inversió real i financera cap a noves regions. Tanmateix, aquesta estratègia no representaria més que una fuita en avant, que acaba amplificant la crisi inicial fins a generalitzar-la, a mesura que el capital exporta amb ell les seves contradiccions -en forma de bombolles especulatives i sobre capacitat productiva.
Una forma alternativa d’escapar a la crisi de rendibilitat es basaria en el recurs a formes de despossessió, a través d’una aliança directa entre el poder polític i el capital financer. Mitjançant la mercantilització d’actius com el coneixement o els recursos naturals i la privatització d’indústries públiques i sectors com ara la sanitat o l’educació, el capital superaria les seves dificultats amb una transferència de riquesa comuna, sense necessitat de recórrer directament a la producció.
Aquesta nova forma d”acumulació seria, en la interpretació de Harvey, dominant en l’actual fase de l’imperialisme americà (i per extensió, del període neoliberal). De l’Iraq a l’Amèrica Llatina, les aventures militars i els “rescats” d’organismes com l’FMI serien la manera en què els EUA farien front al seu declivi productiu, obtenint per la força i el xantatge els recursos amb els quals preservar la taxa de benefici dels seus capitals i el seu domini imperial.
“Podem interpretar la integració europea com el mitjà pel qual els diferents capitals nacionals intentaran la resolució de la seva crisi”
És possible reescriure aquest relat per al neoliberalisme europeu? Podem interpretar la integració europea com el mitjà pel qual els diferents capitals nacionals intentaran la resolució espacial-temporal de la seva crisi. La desindustrialització forçada del Sud d’Europa, inclosa Espanya, operada en la seva entrada a la CEE (1986) a través del desmantellament aranzelari i la manipulació canviària, representa, simultàniament, l’obertura d’un nou mercat d’exportació pels capitals del nord i una nova font d’inestabilitat continental, en augmentar la dislocació entre els focus d’acumulació de capital i de realització de l’excedent. Els desequilibris, parcialment saldats per l’exportació de capital financer, no resistiran a la formació de bombolles borsàries i immobiliàries al sud d’Europa, que van acumulant-se fins a l’esclat definitiu del 2007-2008.
Les creixents dificultats per superar la crisi de sobre acumulació obren camí a la rapacitat de la despossessió. Si l’Acta Única Europea (1986) té com a objectiu eliminar totes les barreres al capital dins la CEE, el Tractat de Maastricht (1992) institucionalitza l’aliança entre capital financer i institucions polítiques: la creació d’una moneda única, associada a l’exigència de disciplina pressupostària i independència de l’autoritat monetària, cedeix completament la sobirania de la política fiscal, monetària i creditícia al sistema financer i els bancs centrals, sota el model del Bundesbank. L’onada de privatitzacions dels anys ’90, sota les exigències de la disciplina fiscal, no és sinó una baula de la cadena que condueix a la intervenció de la Troika en diferents economies perifèriques de l’Eurozona. Cadena que s’allarga fins a la capitulació de Syriza, amb la creació d’un fons de privatitzacions des d’on es gestionaran tots els actius de l’Estat grec, per exigència del ministre de finances alemany, Schäuble.
L’imperialisme alemany tanca així el seu propi cercle. No en va, fou un fons de privatitzacions semblant, la Treuhand, que obrí el camí del capital alemany als actius de la RDA -anticipant la transformació dels antics països del socialisme real en el hinterland industrial del capital nord-europeu. Finalment, la força militar ha estat per la UE, com pels EUA, un recurs habitual en el tracte amb les ultra perifèries, com demostren els conflictes de l’antiga Iugoslàvia o l’actual Ucraïna.
“Les transformacions del capital no s’han de confondre amb una pèrdua de centralitat de l’explotació enfront de la despossessió”
Però és difícil seguir l’anàlisi de Harvey fins a les seves últimes conseqüències. Les transformacions del capital europeu no s’han de confondre amb una pèrdua de centralitat de l’explotació enfront de la despossessió. Al contrari, el procès d’integració europea ha utilitzat la competència entre treballadors (el famós dumping social) per augmentar el seu benefici a través de l’explotació dels assalariats, tant als països del centre com de la perifèria. Si els guanys de la privatització dels actius grecs són, sens dubte, colossals, no és menys cert que la destrucció del seu sistema de negociació col·lectiva ofereix guanys més immediats -i reproduïbles en els altres estats intervinguts, com demostren les reformes a Portugal, Espanya, Itàlia, Romania o França. Més encara, és difícil interpretar racionalment les mesures imposades a Atenes, amb una caiguda del PIB de més del 25%, si no és com un senyal pour encourager les autres, mostrant la demolidora violència de què pot ser capaç el capital davant les resistències de la classe treballadora -i doncs, disciplinant-la a escala continental.
“L’anàlisi de Harvey enriqueix, més que no pas desplaça, l’anàlisi marxista tradicional”
La continuïtat entre diferents formes d’acumulació (despossessió-explotació) i d’ordre polític (imperi-estat) suggereixen que l’anàlisi de Harvey enriqueix, més que no pas desplaça, l’anàlisi marxista tradicional2. Però matisa, també, els seus intents de cercar un nou subjecte polític més enllà del treball en l’enfrontament contra una fracció, el capital financer, que en realitat estaria actuant per renovar l’espai per a l’acumulació per a explotació del capital en el seu conjunt. Similarment, limiten també els seus intents de recrear, sobre aquesta aliança antiimperialista (antialemanya?), un keynesianisme internacional que ja ha demostrat els seus límits en l’àmbit estatal i que ometria la complicitat de les elits perifèriques amb Merkel.
Siguin quines siguin les formes d’una altra Europa, serà la classe treballadora a qui tocarà definir-la. Un projecte que, malgrat la crisi del capitalisme, segueix encara verd.
Ramon Boixadera i Bosch és membre del Seminari d´Economia Crítica Taifa
Aquest article forma part d’una sèrie monogràfica al voltant de l’informe La despossessió de la vida quotidiana
1Harvey, D. El nuevo imperialismo. Akal, 2004
2Meiksins Wood, E. (2006). “Logics of Power: A Conversation with David Harvey”. Historical Materialism 14(4), p.9-34
