Juny de 2017, vaig conduint i sona una de les cançons de l’estiu, obra d’Els amics de les arts. És una cançó que comença amb tota una sèrie de paraules inintel·ligibles de melodia anglesa i amb una lletra que pretén riure’s de les crítiques que rep el grup. El resultat és una cançó divertida, que convida a la festa i amb una tornada que s’enganxa, però que se’m clava en el cervell fins a perforar-me els timpans: “Heu vingut a robar-nos les dones”.
Per descomptat que es tracta d’una frase irònica, però no puc evitar inquietar-me cada vegada que la sento. Òbviament, les dones no són de ningú excepte d’elles mateixes i, ni que sigui dita de forma còmica, aquesta afirmació reprodueix els estereotips patriarcals que històricament han plantejat la dona com un objecte, que pot ser posseït pel pare, el marit o el fill i utilitzat com a moneda d’intercanvi entre homes, ja que també és susceptible de rapte o robatori.
La teòrica feminista Carole Pateman va definir aquesta relació de subordinació i propietat de la dona a l’obra El contracte sexual partint de les teories del contracte social elaborades a partir del segle XVII per filòsofs com Hobbes, Locke o Rousseau i que establien un relat sobre els orígens de l’autoritat i de la comunitat polítiques. L’autora es fixa en la part reprimida de la història del pacte fundador de les societats patriarcals: el contracte sexual, un pacte entre homes que estableix com es distribueixen l’accés al cos de les dones. Així, les dones eren excloses del contracte per la seva condició de serves; no eren individus civils i, per tant, tampoc eren subjectes ni lliures ni iguals als homes, tant pel que feia a l’ordre polític com al social.
El poder del contracte continua en la separació per sexe, ja que manté les dones subjectes i subordinades a l’esfera privada, on predominen els treballs reproductius de cura i manteniment dels éssers vius al càrrec, tant infants com persones grans, i de la nutrició i la higiene de tota la família, mentre situa els homes a l’esfera pública i la feina productiva, remunerada, competitiva i valorada.
Avui en dia, les dones ja hem accedit al treball productiu, però, per desgràcia, encara tenim el monopoli del reproductiu –motiu pel qual la jornada laboral es duplica– i, tot i tenir companys cada vegada més compromesos amb les tasques de cura, encara estem lluny d’haver aconseguit la igualtat en aquest camp. Com explica Emma Clit al còmic No m’ho has demanat, els homes solen tenir la percepció que ajuden i col·laboren molt a casa, però la realitat és que no arriben a fer la meitat de les feines que fan les dones i que la càrrega mental d’organització i planificació –una feina constant, esgotadora i invisible– encara acostuma a recaure sobre elles. Quan els homes demanen a les seves parelles què han de fer respecte a la feina de la casa, en el fons, estan reforçant el rol de la dona coordinadora i s’estan negant a assumir aquesta responsabilitat.
Però, d’aquest contracte sexual inicial, utilitzat per la regulació del matrimoni, se’n deriven el del treball, la prostitució i la subrogació de la maternitat, de manera que els cossos de les dones esdevenen objecte d’un control i una regulació extremes, no només en l’àmbit de la sexualitat –aquest tema mereixeria tot un altre article–, sinó també en el de la reproducció.
Amb el debat sobre la maternitat subrogada, les dones esdevenen més que mai objectes que es poden llogar i intervenir per respondre les demandes reproductives del mercat. La distòpia d’El conte de la criada, de Margaret Atwood, amb el seu esquadró de dones fèrtils de subjectivitat i nom esborrats i al servei del desig reproductor dels seus amos, està més a l’ordre del dia que mai. Així com l’altre extrem, la voluntat de contenir la fertilitat de les dones per part de les empreses; per exemple, amb les proves d’embaràs que s’ha descobert que Iberia obligava a fer a les dones que es presentaven per una feina.
El control sobre el cos de la dona és encara altament coercitiu dins el món de l’empresa. La M., que treballava per Inditex, em va explicar que els exigien anar sempre molt arreglades i, sobretot, molt maquillades. Una vegada que es va oblidar de maquillar-se, l’encarregada la va agafar per la barbeta i li va entaforar amb violència un llapis de llavis permanent vermell. Aquella tarda, va haver de jugar un partit d’hoquei de lliga amb les restes de pintura a la cara.
“Normes de l’empresa”. Com també ho són, tot i que no escrites, que les dependentes no han de passar de la talla 38, han de tenir els cabells llargs i llisos i han de ser preferentment blanques. Les de color, asiàtiques, etc., les contracten, però no passen dels sis mesos. La M. també em va explicar que, un cop, van agafar una noia amb els cabells arrissats, però va ser perquè a l’entrevista els portava planxats. Després, no se’ls va allisar més i els tenia molt arrissats. M’imagino aquella melena de rínxols esverats, saltironant amb les passes de la seva propietària pel mig de la botiga, burletes, desafiants, indomables, rebels, coronant un cos perfectament amo de si mateix.
Article publicat al número 436 de la Directa
