Durant els últims mesos, el debat polític sobre el procés d’autodeterminació de Catalunya ha girat al voltant de dos eixos: el què (crear un Estat) i el com (mitjançant un referèndum). Per contra, la discussió sobre quines haurien de ser les característiques bàsiques d’aquesta nova república ha quedat relegada a un segon terme. Sense fer gaires esforços, ens podem plantejar unes quantes preguntes imaginant horitzons que superin els límits de 1978. Una Catalunya independent ha de tenir exèrcit? Per què no es crea una banca pública? Es poden nacionalitzar sectors estratègics? Quines possibilitats hi ha d’ampliar drets i introduir sobiranies en plural, com ara l’alimentària o l’energètica? Quines mesures es poden aplicar per fomentar la participació ciutadana i la democràcia directa?
Un procés que muta
En major o menor mesura, tot procés constituent implica sacsejar el tauler de joc i començar una altra partida amb noves regles. Al nostre país, els terminis previstos inicialment per començar el procés constituent s’han incomplert: el full de ruta de divuit mesos després de les eleccions del 27 de setembre de 2015 –que va atorgar la majoria d’escons a partits independentistes– ha caducat. De moment, només hi ha una data segura: l’1 d’octubre de 2017, dia de la celebració del referèndum d’autodeterminació, que en el moment de tancar aquesta edició encara no s’ha convocat oficialment.
La realitat política ha provocat que la cronologia del procés constituent mutés i ha situat el punt de partida després del referèndum (vegeu la peça 1). Per a Albert Noguera, professor de Dret Constitucional a la Universitat de València i a la Universitat Oberta de Catalunya, “en termes leninistes, diríem que mentre l’estratègia, que és la ruptura amb el règim del 78, és permanent, la tàctica per avançar cap a aquest fi necessàriament ha de variar en funció dels canvis de conjuntura”. Noguera, que va ser assessor de les assemblees constituents de Bolívia i l’Equador, afegeix que “la perspectiva immediata és que el referèndum faci de mecanisme d’activació popular del procés constituent i, en funció de la legitimitat quantitativa obtinguda, en participació i en els vots a favor que permeti acumular, el procés constituent naixerà més fort o més dèbil”.
Garantir la participació
Però, per què no s’ha pogut iniciar un procés de debat i participació paral·lelament a la campanya pel referèndum? Per al politòleg Jaume López, un dels fundadors de la plataforma Reinicia Catalunya: “No hi havia un full de ruta clar. L’estiu de 2016, les grans organitzacions que formaven part de Reinicia –com ara l’ANC i Súmate– es van centrar a demanar el referèndum, mentre que el procés constituent va quedar en un segon pla”. En definitiva, davant de la incertesa jurídica i la manca d’acords per definir una metodologia participativa, es va sacrificar la fase inicial de debat ciutadà, en què no intervenen ni partits ni institucions.
Davant de la incertesa jurídica i la manca d’acords, es va sacrificar la fase inicial de debat ciutadà
Tot això no vol dir que el procés constituent quedés completament paralitzat. Des de l’àmbit institucional, hi ha hagut dues accions en aquest sentit: la creació de la comissió d’estudi, que va redactar unes conclusions el juliol de 2016, i el cicle de debats sobre processos constituents al món, organitzat pel Departament d’Afers Exteriors i Transparència entre el març i el juny d’enguany, del qual precisament López va ser el relator i en què es van tractar les experiències d’Islàndia, Irlanda, Escòcia, l’Equador, Bolívia i Xile.
Ara, la llei de transitorietat jurídica –que el govern s’ha compromès a aprovar abans de l’1-O– inclou la convocatòria d’una fase deliberativa integrada per partits polítics i entitats socials i la d’un Fòrum Social vinculant. Per a Teresa Forcades, una de les impulsores del moviment Procés Constituent l’any 2013, “es tracta d’una gran notícia”, tot i que caldrà veure com s’articularà el debat i quin serà el seu abast. “Quants nuclis de debat s’activaran a tot el país? Per exemple, si n’hi hagués 120, es podrien distribuir de manera que tota la ciutadania de Catalunya en tingués un a menys de deu quilòmetres de distància”, reflexiona la teòloga. Amb tot, segons López, el procés constituent català no neix coix: “L’experiència comparada confirma que, si arribem a uns acords mínims, es pot fer un bon procés deliberatiu i amb prou profunditat en sis mesos”.
Tants caps, tants processos
Al llarg de la història recent, hi ha hagut processos constituents de tota mena, fruit del context en què es van desenvolupar, normalment en períodes de crisi, canvis importants d’hegemonia o ascens de nous subjectes polítics. La Constitució dels Estats Units d’Amèrica (1787), independitzats el 1776, només constava de set articles, que definien bàsicament l’estructura del govern i els drets de la ciutadania. Després, va anar incorporant esmenes, com la que va abolir l’esclavitud el 1865.
A l’Amèrica del Sud, el nou constitucionalisme del segle XXI va aconseguir ampliar drets individuals i col·lectius, amb casos com la revolució bolivariana a Veneçuela (2000), precedent dels canvis que després es van produir a l’Equador (2008) i Bolívia (2009). A Europa, l’any 1991, Eslovènia va declarar la seva independència d’una Iugoslàvia que s’estava desmembrant de manera unilateral i es va beneficiar del ràpid reconeixement oficial per part d’Alemanya. A Islàndia, el col·lapse del sistema financer va propulsar una revolta que va obrir les portes a l’apoderament popular i va posar contra les cordes l’hegemonia neoliberal (2009).
El mirall islandès
El 2009, el sistema financer islandès es va col·lapsar, cosa que va fer caure el govern conservador i va facilitar l’entrada d’un govern d’esquerres. El nou gabinet va intentar aplicar una reforma mitjançant un procés participatiu que derogués la Constitució de 1944. Tot i que un 66% de la ciutadania va aprovar el nou text, hi va haver un bloqueig legislatiu i aquest no va entrar en vigor, just abans de la tornada al poder del partit conservador.
En aquest país de 325.000 habitants, es va assajar un procés participatiu que va consistir en un fòrum nacional d’un cap de setmana, durant el qual es van escollir 950 persones a l’atzar. “Aquestes persones van redactar un document de principis i reptes del país, és a dir, allò que la ciutadania islandesa voldria veure reflectit en una constitució. Un procés d’aquesta mena seria interessant per a Catalunya”, conclou López. El document recollia la possibilitat de fer referèndums revocatoris i que la gestió d’alguns recursos estratègics –com l’aigua i l’espai electromagnètic– tornessin a mans públiques.
Fent un paral·lelisme amb Catalunya, Forcades també veu amb bons ulls una iniciativa d’aquest caire per complementar el fòrum integrat per partits i entitats que preveu la llei catalana: “Els punts que s’aprovessin als dos fòrums s’haurien de considerar vinculants per a l’Assemblea Constituent, mentre que els no coincidents s’haurien de sotmetre a referèndum”.
Nous protagonismes
A l’Amèrica del Sud, es van dissenyar processos rupturistes que, segons destaca López, “són exponents d’una visió molt actualitzada dels drets, ja que no parlen només de drets socials, sinó també de drets culturals i del reconeixement de la natura”. En el cas de Bolívia, una de les innovacions més destacables de la Constitució de 2009 és que atorga protagonisme als moviments socials. Pensant en clau catalana, Noguera afirma que “la lliçó és que, si la funció dels juristes consisteix a donar forma legislativa a les propostes dels moviments socials, aspectes trencadors com el buen vivir i d’altres podrien ser incorporats al text”.
A l’Equador, després de l’arribada al poder de Rafael Correa, es va iniciar un procés participatiu per elaborar la Constitució de Montecristi (2008), fruit d’un debat ciutadà en què van participar més d’un miler de delegacions. Un dels artífexs d’aquesta iniciativa va ser Alberto Acosta, expresident de l’Assemblea Constituent, que va introduir aspectes com la justícia ecològica. “Lluny de ser un exercici de redacció d’un text constitucional per part d’uns quants il·luminats o experts, com ha succeït tants cops en la història d’aquest país, es va obrir la porta a un ampli debat ciutadà”, recorda avui Acosta, molt crític amb les polítiques que va fer Correa després.
Tornant a Catalunya, hi ha una sèrie de particularitats. Per començar, ens trobem en un escenari no negociat, sense reconeixement de l’Estat espanyol, a diferència d’Escòcia (allà, però, en el referèndum del 18 de setembre de 2014, el no es va acabar imposant amb el 55,3% dels vots). Per tant, tot això no es pot desvincular d’un procés de sobirania que va en contra de l’Estat. D’altra banda, alguns partits polítics hi estan en contra i, tal com hem vist anteriorment, la fase de debat ciutadà ha estat molt limitada abans del referèndum. Dit això, queda la carta de la mobilització i la desobediència per jugar i una incògnita: quina forma o formes acabarà adoptant la repressió de l’Estat a mesura que passin els mesos. En aquest context, Forcades reconeix que “dur a terme un procés constituent no serà fàcil, només es podrà aconseguir si empenyem tenaçment des de sota i, òbviament, si desobeïm la interpretació interessada de la Constitució de 1978”. Per a Acosta, “més democràcia pot ser un gran missatge per a un procés constituent que no requereix permís ni padrins”.
A baix i a l’esquerra
Amb aquest panorama complex i canviant, quin paper pot jugar l’esquerra independentista i els moviments socials si el procés constituent surt de la fase de letargia? Segons Noguera, un taulell on interactuen tres factors –l’Estat, les elits catalanes i les classes populars– requerirà que l’esquerra independentista jugui a diverses bandes i, per tant, activi dues formes de mobilització que, a priori, poden semblar antagòniques: a grans trets, després de l’1-O, haurà de defensar les noves institucions que s’estan articulant i, al mateix temps, pressionar perquè el nou Estat i la Constitució que s’està construint basculin cap a l’esquerra. Noguera afirma que “aquest caràcter complex o triàdic de la mobilització popular és un tret definitori del procés català i, segurament, un dels grans reptes i contradiccions que ha de saber gestionar l’esquerra i els moviments socials si volen aconseguir els seus dos grans objectius, que són crear una república i dotar-la d’una Constitució d’esquerres”.
L’experiència demostra que, tot i que es poden tenir en compte molts exemples, no hi ha dos processos constituents iguals ni cap fórmula màgica que garanteixi que es desenvoluparan amb èxit. En qualsevol cas, l’activació d’una fase participativa real obre una escletxa important per posar sobre la taula les grans lluites impulsades pels moviments socials durant les últimes dècades i pressionar perquè, d’alguna manera, quedin plasmades en la nova arquitectura legal. Parlem de temes com la cultura de la pau, la protecció del medi ambient, la justícia social i molts altres aspectes en què hi ha camp per córrer.
—————————————–
Ingredients d’una Constitució transformadora
Quan parlem de constitucions, cal distingir entre el procés d’elaboració del text i el seu contingut. En aquest sentit, es pot donar la paradoxa que un text legal sigui pioner sense que hi hagi hagut participació ciutadana o el cas contrari: una Constitució de caire conservador que reculli propostes de la ciutadania. A continuació, esmentem alguns aspectes que pot tenir una Constitució transformadora, tant des del punt de vista metodològic com pel que fa als continguts.
Per a López: “Parlar d’innovació democràtica no és parlar de dretes ni d’esquerres. El fonamental d’una Constitució progressista és que instauri mecanismes que permetin l’apoderament ciutadà permanent. Això vol dir que la ciutadania està representada mitjançant partits polítics, però que també disposa d’altres vies de participació ordinària”.
Alguns d’aquests espais de participació serien la convocatòria de referèndums revocatoris en cas de lleis que suscitin rebuig o bé poder destituir qualsevol representant que incompleixi les promeses electorals. També es podrien organitzar iniciatives legislatives populars de caràcter vinculant i fer que es garantís la paritat de gènere en tots els òrgans de representació política. López apunta que el referèndum revocatori “mai no s’ha aplicat en el panorama català i espanyol”. A l’època de la II República, es va proposar a Catalunya, però la Guerra Civil va estroncar el projecte.
Alguns d’aquests espais de participació serien la convocatòria de referèndums revocatoris en cas de lleis que suscitin rebuig o bé poder destituir qualsevol representant que incompleixi les promeses electorals
Si ja volem entrar en un debat sobre els continguts, és inevitable parlar de drets. Al llarg dels segles, els diversos textos legals han anat introduint drets individuals i col·lectius. I aquí ja sorgeixen els primers conflictes i interpretacions. “En primer lloc, la majoria de constitucions, també l’espanyola del 78, atorguen la categoria de fonamentals als drets civils i polítics, però no als drets socials, cosa que es tradueix en una protecció més important dels primers”, explica Noguera.
Segons Acosta, “treballar per ampliar els drets forma part d’un llarg procés d’emancipació dels éssers humans”. Per al polític equatorià, “els drets individuals s’han d’enfortir situant al centre la vida amb dignitat per a tots els éssers humans”. Feta aquesta consideració, això pot implicar que el dret a la propietat, per exemple, esdevingui secundari davant d’altres drets com els de l’alimentació, l’educació, la salut o la llibertat d’expressió.
D’altra banda, per molt que un text legal consagri un dret amb lletra d’or, fer-lo efectiu és una cosa molt diferent. Per això, quan parlem de drets socials, cal introduir sistemes de garantia que funcionin adaptats al context actual. En aquest sentit, Noguera reflexiona: “En una societat sense creixement econòmic ni plena ocupació, amb limitació del dèficit públic i on ens obliguen a pagar de manera prioritària el deute, determinades garanties normatives tradicionals que imposen l’obligació al poder polític d’establir un determinat finançament per fer eficaç un dret no es poden complir”. És a dir, aquests drets fonamentals (sostre, alimentació, educació, etc.) són lletra morta si l’administració –o la pressió de la mateixa ciutadania– no busca la manera de fer-los efectius.
