L’Estat espanyol, personificat en la figura de Felipe VI –qui ostenta el màxim poder dins l’exèrcit i càrrecs d’honor a la cúpula judicial–, no ha escatimat recursos policials ni administratius contra el dret a decidir. Seixanta processos penals oberts, amb 832 persones investigades, configuren una causa general que ha recorregut als tipus delictius de sedició i rebel·lió, penats amb fins a 30 anys de presó, i que ha reinterpretat els delictes d’odi a la voluntat del Ministeri espanyol de l’Interior. Magistrats completament afins al PP, encapçalats per Manuel Marchena des del Tribunal Suprem, defineixen i comanden ara el full de ruta autoritari de la raó d’Estat.
En retrospectiva, només una altra volta de cargol. Una més encara. Quan l’anomalia i l’excepció creixen, venen de lluny i s’aguditzen. De lluny: si primer va ser la sentència del Tribunal Constitucional (TC) de 2010 impulsada pel PP, que va retallar l’Estatut aprovat en referèndum, aviat va aparèixer la persistent Brigada Aranzadi. Fou rebatejada així pel periodista Enric Juliana, després d’una intervenció a Madrid el 20 de gener de 2014, de Miguel Herrero de Miñon. En un debat a la Casa de las Américas de la capital espanyola, un dels set pares de la Constitució espanyola de 1978 sostenia: “El problema de Catalunya és eminentment polític i no es resoldrà amb l’Aranzadi a la mà”. Però la Brigada Aranzadi –el nucli dur de l’advocacia de l’Estat espanyol– va marcar el compàs: des de l’any 2010 més de 40 lleis aprovades al Parlament de Catalunya han estat recorregudes per l’executiu del PP davant el Tribunal Constitucional. Totes van ser suspeses immediatament –per prerrogativa governamental– i una vintena han estat definitivament anul·lades.
Amb el pas del temps, davant la persistència i intensificació del reclam independentista i rere l’1-O i el 27-O, aquesta tardor s’ha arribat, per primer cop, a l’aplicació –amb un desplegament de mesures no previstes a la mateixa Constitució– de l’article 155. Efectes fulminants: destitució del govern, dissolució del Parlament, intervenció general de les institucions i convocatòria de noves eleccions. “Se han convocado elecciones para que gane el constitucionalismo”, aclaria la ministra espanyola de Defensa, Dolores de Cospedal, el 5 de desembre. Fracassada també aquesta opció, amb la revalidació el passat 21-D de la majoria independentista parlamentària, la centralitat de l’estratègia repressiva de l’Estat espanyol pivota ara sobre el búnquer judicial del règim institucional nascut el 1978.
L’hemeroteca és prolífica. “Más dura será la caída”, advertia el títol de la primera querella presentada per la Fiscalia General el 31 d’octubre. El febrer de 2017, Juan Luis Cebrían ja anunciava el recurs al 155: “Entonces el debate ya no sería cuándo van a lograr la independencia, sino cuándo van a recuperar la autonomía”. I el passat 28 de desembre, l’arquitecte i braç executor del 155, Roberto Bermúdez de Castro, reconeixia que el dispositiu d’intervenció es va començar a preparar i dissenyar el mes d’abril, discretament i amb la Delegació del Govern a Catalunya com a base d’operacions, en un petit equip integrat per tres persones. En la mateixa entrevista, el secretari d’Estat per a les Administracions Territorials i número 2 de la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, responsabilitzava directament els mitjans públics catalans de tot plegat: “Es culpa de la información que reciben de los medios públicos […], lo de TV3 y Catalunya Ràdio es una vergüenza”. Amb motiu de la Pasqua Militar celebrada el passat cap de setmana, la ministra Cospedal insistia: “El Ejército sigue estando preparado para cualquier eventualidad”.
Del 155 al 155
Malgrat la derrota infligida el passat 21-D a l’estratègia ordida per l’Estat espanyol, el 155 ha continuat, aquests dies, amb les darreres escomeses. Intervinguda doblement la Generalitat –políticament des del 27 d’octubre i econòmicament des del 20 setembre–, l’habitual ronda de trucades i contactes per establir la data de la sessió constituent del Parlament de Catalunya la va realitzar, la setmana passada, la vicepresidenta de l’executiu espanyol, Saénz de Santamaria. Va fer-ho amb tots els grups polítics menys amb la CUP, i va fixar-la per al proper 17 de gener. En qualsevol dels casos, Ciutadans, PP i PSOE han avisat que el recurs a una nova aplicació del 155 continua plenament vigent. “No nos vuelvan a poner a prueba”, va advertir Mariano Rajoy el 29 de desembre. Ho havia dit també nou dies abans, en el decurs d’un sopar nadalenc amb el PP madrileny: “Ahora ya saben lo que pasa”.
És com si Giorgio Agamben truqués a la porta del Regne d’Espanya. El filòsof italià alerta, des de 2004, que l’excepció ha esdevingut una forma de govern i ha derivat en tecnologia del poder: saltar-se la llei, violentar-la, per aplicar-la. En termes similars s’ha expressat reiteradament la canadenca Naomi Klein a propòsit de les doctrines del xoc: aconseguir per vies excepcionals el que no són capaços d’aconseguir per vies democràtiques. El politòleg Jordi Muñoz destriava també l’opció escollida per l’Estat espanyol: “Entre la via canadenca i la via britànica, han escollit la via turca”. El dur discurs de Felipe VI el 3 d’octubre –“se han situado totalmente al margen del derecho y de la democracia […], es responsabilidad de los legítimos poderes del Estado asegurar el orden constitucional”– concorda amb aquesta via, que té com a objectiu polític –en paraules de Sáenz de Santamaría– “liquidar i escapçar” l’independentisme. És a dir, la primera opció política de la societat catalana, que ha recollit un 47,5% dels sufragis. Fallides les urnes –amb el PP a mínims històrics com a darrera força política catalana–, és el torn de les ordres: judicials. “Els que no guanyen a les urnes pretenen imposar-ho des dels tribunals”, manifesta el jurista August Gil Matamala.
Aquest desplaçament de la fallida batalla politicoelectoral al camp judicial-repressiu ha fet que coincidís, per cinquè any consecutiu, amb l’informe del Consell d’Europa sobre la manca d’independència judicial a l’Estat espanyol –vegeu peça– i l’incompliment reiterat de les recomanacions del GRECO, el grup d’estats contra la corrupció del mateix organisme continental. Sobre els qui desplegaran la gestió del major procés judicial polític des del final de la dictadura, recau fa anys un elevat biaix polititzat, una clara dependència governamental i una acreditada designació partitocràtica. Que el darrer president del Tribunal Constitucional fos Francisco Pérez de los Cobos, militant del Partit Popular, n’era la metàstasi. A més, recentment, l’Estat va patir un fracàs estrepitós intentant-lo situar al Tribunal d’Estrasburg, després de posar en evidència el seus desconeixements d’idiomes davant dels entrevistadors i que havia mentit en el currículum. El seu substitut al Constitucional, el conservador González Rivas, com a membre de la Junta Electoral Central, va prohibir les concentracions del 15-M en la vigília de les eleccions municipals de 2011. El nomenament s’ha fet en detriment del magistrat Andrés Ollero, que sonava en totes les travesses, però disset anys com a diputat del PP van avortar-ho. Cal recordar que Diego Pérez de los Cobos –processat i absolt per tortures al País Basc–, germà de l’expresident del TC i general de la Guàrdia Civil, fou el màxim comandament de la violència policial de l’1-O.
El búnquer del règim: tot el poder per a Manuel Marchena
Avui, al capdavant del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) hi és Carlos Lesmes, president del Tribunal Suprem que va fer carrera a l’ombra de l’aznaritat –entre 1996 i 2004, en serveis especials al Ministeri espanyol de Justícia com a director general de Relacions amb l’Administració de Justícia del PP. Lesmes, membre de la conservadora Asociación Profesional de la Magistratura (APM), ha estat un habitual –com a ponent o com a coordinador– d’alguns dels cursos de la Fundació FAES, dirigida per José María Aznar. Va signar la sentència que prohibia la legalització política de Sortu, tombada finalment pel Tribunal Constitucional. Tornant de deu anys d’il·legalització, la nova aposta de l’esquerra abertzale –EH Bildu– es va convertir en la primera força política municipal basca el maig de 2011 i en la segona força política basca el passat 2016.
Manuel Marchena, des de la presidència de la sala segona del Tribunal Suprem, constitueix avui el nucli dur del poder judicial a l’Estat espanyol. El magistrat va prosperar sota l’aznaritat
Però és Manuel Marchena, des de la presidència de la sala segona del Tribunal Suprem, qui constitueix avui el nucli dur del poder judicial a l’Estat espanyol. El magistrat va prosperar sota l’aznaritat i rere la batuta de l’ultraconservador Jesús Cardenal, a través de la Secretaria Tècnica de la Fiscalia General. Va arribar a presidir la sala segona el setembre de 2014, gràcies als vots del sector conservador i de la vocal proposada per CiU, Mercè Pigem. La vocal convergent va dimitir dos mesos després, en ser enxampada sortint de la frontera andorrana amb 9.500 euros en efectiu.
Marchena també està rere el nomenament del desaparegut José Manuel Maza com a fiscal general. Tots dos provenen de la mateixa instància –sala segona– i, alhora, van sortir esquitxats del cas de la Schola Iuris, una empresa propietat dels socis del comissari Villarejo, cervell de l’Operació Catalunya, on havien impartit docència. Més rellevància política tenen, en el marc de la trama corrupta del cas Lezo, les converses enregistrades entre Ignacio González i Eduardo Zaplana. Allà, constataven que Moix seria el nou fiscal anticorrupció –“un tío serio y bueno”– i que Marchena era també “de los buenos”. Moix va ser efectivament nomenat per Maza i també venia apadrinat per Marchena, però va haver de dimitir quan InfoLibre va fer públic que disposava d’una societat deslocalitzada a Panamà, Duchesse Financial Overseas, de la qual era titular al 25%. Per aquests fets, Maza va ser reprovat pel Congrés el març de 2017.
Marchena és conegut a Catalunya per ser el ponent de la sentència que va anul·lar l’absolució, decretada per l’Audiència Nacional espanyola, contra els joves indignats que protestaven en l’anomenat “setge al Parlament”
Paradoxalment, Marchena és conegut a Catalunya per ser el ponent de la sentència que va anul·lar l’absolució, decretada per l’Audiència Nacional espanyola, contra els joves indignats que protestaven en l’anomenat “setge al Parlament”. En aquell procediment, qui havia recorregut al tribunal especial de l’Audiència Nacional espanyola emprant el tipus penal de sedició fou la Generalitat i Parlament de Catalunya, que n’exercien l’acusació, mentre CiU parlaven públicament d’intent de “cop d’Estat”. També va exercir l’acusació la ultradetana Manos Limpias. Avui, els vuit condemnats a tres anys de presó per un delicte contra les institucions de l’Estat encara estan a l’espera d’una resolució definitiva.
Més recentment, i directament vinculades al procés sobiranista, són dues altres decisions del magistrat. Fou el ponent de la sentència que va condemnar Francesc Homs a tretze mesos d’inhabilitació pels preparatius del 9-N. I també és de Marchena la rúbrica que signava la interlocutòria que arxivava la querella per violació de secrets, prevaricació i malversació –“al no existir indicios de que hubieran cometido tales delitos”– contra l’exministre espanyol de l’Interior Jorge Fernández Díaz i l’exdirector de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, arran de les converses enregistrades l’any 2015 al despatx del ministre i on es conspirava contra els líders dels principals partits sobiranistes.
Ara, i en relació amb la causa oberta per sedició al Tribunal Suprem, Manuel Marchena ha estat especialment cautelós amb la redacció, del qual era ponent, de la interlocutòria d’admissió de la querella per sedició presentada pel fiscal Maza. Marchena vol garantir-se, evitant qualsevol contaminació processal que ho impedeixi, que formarà part de la sala que jutjarà i condemnarà els processats. És pública la pretensió del magistrat Pablo Llanera de tancar la instrucció abans de l’estiu, tot i que en una entrevista el 2012 manifestava: “La qüestió de la identitat catalana i de la integritat de l’Estat espanyol no té cap resposta judicial, sinó política”.
La celeritat forma part de l’excepció, a la recerca d’una ràpida inhabilitació, primer preventiva, i, de seguida, definitiva. La preventiva, perquè un cop es confirmi la interlocutòria de processament, previsiblement abans de l’estiu, la suspensió ja afectarà directament els càrrecs electes processats. La definitiva quan surti la sentència, atès que jutjant-se al Suprem no hi haurà segona instància judicial on recórrer. La inhabilitació preventiva es farà en aplicació de l’article 384 de la Llei d’enjudiciament criminal, que equipara rebels i terroristes des del maig de 1988. Aquell article es va incorporar a la llei processal ara fa 30 anys i és l’anomenat “article Yoldi”, legislat ad hoc arran de la designació de Juan Carlos Yoldi, diputat electe i pres polític basc, com a candidat a lehendakari per Herri Batasuna.
Un cercle ideològic, endogàmic i conservador
El nomenament de Maza el 2016 no ha estat, però, l’únic d’una terna que integra una mateixa esfera de poder, que es nodreix de la sala segona –la sala penal– del Suprem. El nou fiscal general, de designació governativa, que substitueix Maza rere la seva mort sobtada a l’Argentina, és Julián Sánchez Melgar, membre de la mateixa sala, que fou nomenat l’any 2000, també amb els vots conservadors. Magistrat de control del CNI i clarament afí al PP, fou l’artífex de la doctrina Parot –una mena de cadena perpètua encoberta que allargava la condemna fins als 30 anys efectius–, que fou tombada pel Tribunal Europeu de Drets Humans. Amb el fiscal Maza van compartir durant anys la coordinació editorial de Práctica penal –de l’editorial Sepin.
El nou fiscal general, de designació governativa, que substitueix Maza rere la seva mort sobtada a l’Argentina, és Julián Sánchez Melgar, membre de la mateixa sala, que fou nomenat l’any 2000, també amb els vots conservadors
En l’interludi d’abans del nomenament de Melgar, prengué el càrrec provisionalment el tinent fiscal Luis Navajas, braç dret de Maza en les querelles contra el sobiranisme. D’ell és el conegut com “Informe Navajas” de 1989, un memoràndum que va néixer maleït i que un altre fiscal general, Javier Moscoso, va tancar en un calaix amb pany i forrellat: en aquell informe es vinclava el tràfic de drogues, la prostitució i el contraban al País Basc amb la lluita contra ETA i el “focus de corrupció” –en paraules del general Pedro Catalán– en el qual s’havia convertit la caserna d’Intxaurrondo.
També arran dels casos que van inhabilitar el jutge Garzón –Marchena era jutge ponent–, diversos juristes van adreçar-se a l’aleshores president del CGPJ Carlos Dívar –que va haver de dimitir, posteriorment, per les fastuoses despeses personals i viatges de luxe a càrrec de la institució– exposant que nombroses membres de la sala segona del Suprem desenvolupaven “activitats professionals patrocinades per fundacions com la FAES o despatxos d’advocats que, en alguns casos, són defensors dels principals imputats en el cas Gürtel”. Els noms que sortien en aquella denúncia eren, precisament i entre d’altres, els de Manuel Marchena, Julián Sánchez Melgar i José Manuel Maza.
També en ple escàndol per la caixa B del PP, el 16 d’octubre de 2014 Manuel Marchena dinava en un reservat amb l’exministre espanyol Ángel Acebes, poc abans que fos imputat pel jutge Ruz; una ampolla màgnum de vi francès Petrus de 2.000 euros i dos quilos d’angules eren alguns detalls de la taula dels comensals. No és l’únic vincle de Marchena amb els exministres d’Aznar: el magistrat forma part del jurat del guardó La Ley, que atorga la Fundación Wolters Kluwer. La fundació tenia com a president del consell espanyol a l’exministre de Justícia del PP José María Michavilla, que fins al 2015 controlava el 37% de la societat a través de Professional Business School.
La tríada de la persecució
Tot i que avui el trencaclosques jurídic contra l’1-O es troba dispersat en quatre instàncies judicials –TSJC, Jutjat 13 de Barcelona, Audiència Nacional espanyola i Tribunal Suprem–, les anomalies han estat detectades des del començament: la primera, i potser la més rellevant, és que l’Audiència Nacional espanyola no és legalment competent per jutjar els delictes de sedició i rebel·lió. Per fer-ho, la jutgessa Teresa Lamela va retrocedir per interpretar-ho basant-se en el que preveu el caduc Codi Penal de 1973. La resta de mesures excepcionals –equiparació de la protesta pacífica amb violència, ordres de presó preventiva, requeriments ideològics de lleialtat constitucional, monitorització de renúncies polítiques, reinterpretació dels delictes d’odi– són prou conegudes. Per Gil Matamala, coneixedor del Tribunal d’Ordre Públic en dictadura i de l’Audiència Nacional espanyola en democràcia, “no calen ordres directes, els jutges ja tenen incorporats els valors de l’Estat. Hi ha una ideologia i un nacionalisme d’Estat empeltada en la judicatura; la cohesió del sistema judicial va en perfecta consonància amb el poder polític quan és profundament de dretes i reaccionari, com l’actual”.
En qualsevol cas, Tribunal Suprem, Fiscalia General i les unitats d’intel·ligència de la Guàrdia Civil que operen com a policia judicial constitueixen avui el triangle de la instrucció que gestionarà l’excepció. El primer vèrtex del trípode depèn directament de Manuel Marchena; el segon, de l’executiu a través del Ministeri espanyol de Justícia, i el tercer, orgànicament del Ministeri espanyol de Defensa però funcionalment del Ministeri espanyol de l’Interior. Per a l’advocat penalista Iñigo Iruin és una dinàmica on “l’Estat segueix existint mentre el dret desapareix”.
Amb totes les diferències, significativament l’absència de violències, el patró de conducta és similar a l’aplicat al País Basc en el cicle 1998-2010. Aleshores –amb la violència d’ETA com a rerefons– ja es cridava “A por ellos” i la consigna va ser “tot és ETA”. L’advocat Iñigo Iruin, novament, recorda aquella dinàmica: “Allò va ser una tesi politicopolicial, a la qual el jutge Garzón va posar un trajo jurídic farcit d’excepcionalitat, l’Audiència Nacional la va treure a passejar ‘bajo palio’ i el Suprem la va santificar”. Per Iruin, l’operativa avui és la mateixa en la qüestió catalana: “Davant una situació d’estat de necessitat, el TS pretén elaborar un dret positiu de crisi on omplirà algunes ‘llacunes’ del dret penal per afrontar la situació; l’excepció es construeix sobre un buit legal”.
Antecedents de fet: el procés és el càstig
En el marc del dret penal polític d’excepció, les paraules de la vicepresidenta Sáenz de Santamaría vantant-se d’haver liquidat l’independentisme recorden directament les proferides per José María Aznar arran del tancament d’Egin el juliol de 1998. Des de Turquia, traient pit, afirmava: “Creían que no nos atreveríamos?”. La pulsió política de les decisions judicials restava despullada. Del cicle d’excepció al País Basc –cinc mitjans de comunicació clausurats, deu organitzacions il·legalitzades i proscripció de tots els organismes populars– queda la frase, proferida pel fiscal general Conde-Pumpido arran de la il·legalització de les candidatures municipals d’ANV: “Nos hemos pasado pero ha colado”. En la vista que atenia la petició de llibertat d’Oriol Junqueras, el passat dia 4, el fiscal Javier Zaragoza va afirmar: “Els resultats del 21-D són poc encoratjadors”.
En la vista que atenia la petició de llibertat d’Oriol Junqueras, el passat dia 4, el fiscal Javier Zaragoza va afirmar: “Els resultats del 21-D són poc encoratjadors”
Queda també la constatació d’un dret d’emergència que respon a la urgència del moment, malgrat que anys després constin revessos jurídics. El cas dels mitjans populars bascos és significatiu: Egin fou tancat el 1998; Ardi Beltza, el 2001, i Egunkaria, el 2003. El 2009, el TS qualificava el tancament d’Egin d’il·lícit, Ardi Beltza mai va tenir cap judici i la sentència del cas Egunkaria, l’any 2010, cloïa que la clausura del diari havia estat “inconstitucional”. Amb tot, contra l’autoritarisme de l’Estat espanyol, cal recordar que l’endemà del tancament d’Egin va néixer Euskadi Información i, després, Gara; que Kale Gorria va agafar el relleu d’Ardi Beltza, i que el tancament d’Egunkaria va fer néixer Berria.
D’aquell llarg cicle repressiu al País Basc, cal recordar que el darrer empresonat –Joxean Etxeberria– va abandonar la presó el passat 4 de gener després de complir dotze anys de condemna, com a conseqüència del macrojudici del sumari 18/98, que va durar setze mesos i va condemnar 38 persones. Aleshores, el 2007, observadores internacionals ja alertaven que “més que un judici sense proves es tractava d’un judici sense delictes”. Especial rellevància pren una de les peces d’aquell sumari –la relativa als promotors de la desobediència civil pacífica i no-violenta des de la Fundacio Joxemi Zumalabe. El maig de 2009, el TS va dictaminar l’absolució de vuit condemnats a deu anys de presó, en una sentència final –“posible vulneración del derecho a la presunción de inocencia”– on encara es pot llegir: “La desobediencia civil puede ser concebida como un método legítimo de disidencia frente al Estado, debiendo ser admitida tal forma de pensamiento e ideología en el seno de una sociedad democrática”. Un dels condemnats, Sabino Ormazabal, rememora els fets: “Em van detenir el 2000 i em van absoldre el 2009; des d’una altra perspectiva vital, la sentència sí que va durar deu anys”.
Triple excepcionalitat
“Que no cunda el pánico”, editorialitzava El País dos dies després del 21-D. Doctrina d’Estat, el guió de la condemna és escrit i la maquinària d’una triple excepcionalitat continua engreixada: la política –155–, l’econòmica –via Montoro, retorçant la interpretació de la llei d’estabilitat pressupostària, i via reforma del 135 des de 2010– i la jurídica –via Marchena. L’excepció, però, ve de lluny. Pel constitucionalista Pérez Royo, el cop d’estat es va consumar l’any 2010, amb la sentència que retallava l’Estatut de Catalunya aprovat en referèndum: “La sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut fou formalment una sentència, però materialment un cop d’Estat. […] L’Estatut de Catalunya no és l’Estatut de Catalunya. És l’Estatut del PP per a Catalunya, l’Estatut que el PP a través del Tribunal Constitucional va aconseguir imposar a Catalunya contra la manifestació de voluntat expressament formulada pel Parlament i pactada amb les Corts Generals i contra la manifestació de voluntat del cos electoral de Catalunya expressada en referèndum”. El mateix Pérez Royo, en un article a ElDiario.es, ha qualificat d’“esperpèntic” la interlocutòria que confirma la presó –per unanimitat– d’Oriol Junqueras i que inverteix els responsables de la violència de l’1-O: “No va haver-hi ‘alçament violento’ per part del Govern, però sí ‘contra-alçament violento’ per part del Gobierno de la Nación. En la provocació d’aquest contra-alçament està la justificació del delicte de rebel·lió. […] La Generalitat és la responsable de la violència exercida per l’Estat contra els seus ciutadans. Aquesta és la violència que converteix Oriol Junqueras en reu del delicte de rebel·lió. Això no pot acabar bé mai”. Paradoxes mentre el ministre espanyol d’exteriors, Alfonso Dastis, nega aquesta violència arreu del món, el Suprem la constata i la imputa al sobiranisme.
El politòleg Jaime Pastor afirma que “l’aplicació del ‘dret penal de l’enemic’ a Catalunya no és res més que una de les formes que està adoptant el procés de desdemocratització accelerada de règims formalment democràtics
El politòleg Jaime Pastor, editor de la revista Viento Sur, afirma que “l’aplicació del ‘dret penal de l’enemic’ a Catalunya no és res més que una de les formes que està adoptant el procés de desdemocratització accelerada de règims formalment democràtics que s’està imposant des de l’inici de la Gran Recessió el 2008”. La filòsofa Marina Garcés ha escrit recentment: “La posada en marxa del 155, que ha portat a aquestes eleccions forçoses, és una expressió clara d’aquesta manera d’exercir el poder, que consisteix a decretar crisis de les quals no podem sortir. Però és molt més que això, perquè del que es tracta és de monopolitzar la decisió impedint la solució. Mentre estiguem en crisi, el poder té l’última paraula”. Mentrestant, des del passat 12 de novembre, la raó d’Estat ha decretat secret d’Estat la violència policial de l’u d’octubre, la major violència institucional produïda des de la transició. Sota tutela judicial i novament sota excepció permanent, Manolo Vázquez Montalbán faria retrunyir Brecht: “Alguns jutges són realment incorruptibles; res ni ningú pot obligar-los a fer justícia”.
——
Vulneració de drets documentada
Diversos informes ja aborden i avaluen l’impacte d’una excepcionalitat múltiple. El primer –“Violació de Drets Civils i Polítics. Catalunya. Setembre i octubre de 2017”– fou l’elaborat per la campanya Som Defensores, coordinat entre d’altres pel Centre Irídia, i on es constata el recurs a mètodes extralegals i abusius emprats pel Govern espanyol. Al seu torn, l’informe del Grup de Periodistes Ramon Barnils acredita fins a 110 casos de repressió a la llibertat d’informació en els darrers mesos, i el periodista especialitzat Jordi Borràs ha compilat fins a 139 casos de violència espanyolista durant la tardor de 2017. Les investigacions obertes pel Síndic de Greuges en relació amb els fets de l’1-O (1.066 persones ferides segons el Departament de Salut) han clos anunciant que les “afectacions de drets fonamentals i de llibertats públiques podrien acabar al Tribunal Europeu de Drets Humans”. A més, el web impulsat per Servidors Públics inventaria al detall els efectes i danys de l’aplicació del 155. Especial menció requereix l’informe “El Minotaure del 78” –coordinat per Benet Salellas i Mireia Vehí a iniciativa de diverses alcaldies alternatives–, que conforma una detallada compilació de l’excepció política, jurídica i policial imposada a Catalunya.
155: una aplicació més enllà de la llei
Quaranta anys després, Manuel Fraga Iribarne ha guanyat el debat jurídic que va perdre en el debat constitucional de 1978. El pare fundador del PP pretenia que l’article 155 fos un dret d’intervenció pràcticament absolut, però la redacció definitiva va rebutjar la seva esmena i el va limitar a la capacitat per obligar una comunitat autònoma a complir la llei vigent. El 155, mai desplegat jurídicament, no preveu cap de les mesures adoptades per Rajoy. El magistrat emèrit del Tribunal Suprem, José Antonio Martín Pallín, ja ho anunciava abans de la seva aplicació: “Les decisions que s’adoptin poden resultar paradoxalment inconstitucionals, […] la destitució del president de la Generalitat xoca frontalment amb les facultats que li corresponen en exclusiva al Parlament, […] retallar l’autonomia i la sobirania d’un parlament és una qüestió que afecta els més elementals principis d’una democràcia”. El passat 1 de desembre, en un acte celebrat al Col·legi d’Advocats de Barcelona, la Comissió de Defensa del mateix col·legi i el Col·lectiu Praga ja van alertar de la inconstitucionalitat i la severa vulneració de drets fonamentals en l’aplicació del 155. En forma –requeriments previs i aprovació al Senat, amb contingut inconcret i genèric, en contra del que preveu l’article– i en fons: el 155 “no permet substituir les autoritats catalanes ni desapoderar-les” i “vulnera els principis jurídics de concreció, de necessitat i idoneïtat i de proporcionalitat”. Segons aquestes veus del dret, el 155 no habilita a destituir discrecionalment el Govern, dissoldre el Parlament de Catalunya, destituir càrrecs i convocar noves eleccions. El primer recurs al Tribunal Constitucional (TC) presentat per la mateixa Generalitat va ser inadmès, per unanimitat, per “prematur”. El dimarts 9 de gener el Parlament va presentar el seu. El TC ha de resoldre aviat l’admissió del que va presentar el grup parlamentari Unidos Podemos.
Estat espanyol, a la cua en independència judicial
Un toc d’atenció rere l’altre del Consell d’Europa a l’Estat espanyol. I, pràcticament, cas omís de l’Estat espanyol. Segons les dades publicades recentment pel Grup d’Estats contra la Corrupció (GRECO), tan sols ha implementat, parcialment, set de cada onze recomanacions sobre independència judicial i prevenció de la corrupció. A les crítiques també s’hi suma l’organització Transparència Internacional (TI), que assenyala en els seus informes que cal despolititzar els òrgans judicials.
No n’hi ha per menys. L’Estat espanyol se situa en el quart lloc per la cua del rànquing en independència judicial de la Unió Europea, només per davant de Bulgària, Croàcia i Eslovàquia. La posició ha empitjorat dues posicions respecte a l’informe anual sobre la qualitat judicial a Europa de 2016.
Només el 30% de la població espanyola considera que la independència judicial és bona o molt bona. I pràcticament el 50% ho atribueix a “interferències polítiques”, mentre que un percentatge similar ho fa als interessos econòmics.
Per revertir la situació, el Consell d’Europa ha instat –en diverses ocasions– l’Estat a reforçar la independència del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), l’avaluació d’alts funcionaris judicials o a millorar la transparència entre el fiscal general i el Govern, entre d’altres. Respecte al CGPJ, la institució ja va demanar que almenys la meitat dels vocals que l’integren siguin escollits directament per jutges, en sintonia amb el Consell Consultiu de Jutges Europeus, que considera que les autoritats polítiques no han d’intervenir en la selecció.
Article publicat al número 445 de la ‘Directa’
