Ja fa temps que la música en valencià ha traspassat fronteres, tant geogràfiques com lingüístiques. Des de l’explosió estilística de grups com Obrint Pas, La Gossa Sorda o Aspencat, cada cop són més els festivals que inclouen en el seu repertori grups i artistes procedents del País Valencià, molts dels quals encapçalen els cartells.
Un dels estils més popularitzats de l’escena musical en valencià és el rap. Durant l’última dècada, els grups afins a aquest estil s’han multiplicat de manera exponencial. Només a la ciutat de València s’ha passat de set o vuit grups a una seixantena en pocs anys. Però la bona rebuda que ha tingut entre el públic jove i la repercussió estatal d’algunes de les seves artistes, ha pogut contribuir a crear la falsa impressió que es tracta d’un gènere musical predominant en aquest circuit.
Si bé és cert que el rap viu un moment fructífer al País Valencià, és tota la música valenciana en el seu conjunt la que es troba en un moment d’efervescència, quant a nivell de creació i producció. Segons Amàlia Garrigós, periodista d’À Punt i presentadora del magazín musical “Territori Sonor”, es tracta d’una “escena pluriestilística i plurilingüística” en tant que existeix un circuit musical en valencià molt potent i alhora una escena valenciana en altres llengües –com el castellà o l’anglès– de gran qualitat.
En una terra de grans tradicions musicals, Garrigós pren el naixement d’Obrint Pas com la llavor que inicia l’època daurada que viu la música al País Valencià actualment: “Obrint Pas va fer escola. A partir d’aleshores hi va haver una obertura a la creativitat molt gran. Té molts fills musicals que han volgut seguir el seu estil de ritmes mestissos i, al seu voltant, han sortit nombrosos grups”. La prohibició, censura i marginació de la llengua i la cultura valencianes durant el mandat del Partit Popular de les últimes dècades van propiciar l’aparició d’un engranatge musical que va lluitar per reafirmar la identitat d’un poble a través d’un missatge polititzat i reivindicatiu.
És unànime l’opinió que determina que l’etapa de lluita a través de la música a favor de la llengua i la cultura valencianes ja està quasi superada i que ara les reivindicacions són en clau més global. “Durant els vint anys de govern del PP no hi va haver una invisibilització, sinó un boicot contra l’escena musical en valencià. Ara hem entrat en una senda de certa normalitat i s’està creant una escena musical constant, amb totes les seves mancances. Ara bé, hem d’estar en guàrdia perquè no hi ha res superat; el valencià continua sent una llengua minoritzada”, aclareix Garrigós.
En aquest nou context social i polític, la periodista d’À Punt veu els rapers com “els nous trobadors del segle XXI”, que, a través d’un estil rebel per naturalesa, han eixamplat el missatge per reflectir noves lluites socials, desigualtats i mancances, i han dotat la seva lluita d’un caràcter universal. Fran Yera, membre d’Atupa, va més enllà i considera que cantar en valencià ja no és una reivindicació, sinó una manera de fer natural. Així mateix, creu que el missatge s’ha d’obrir encara molt més: “Les reivindicacions nacionals van ser l’esquelet de grups com Obrint Pas, La Gossa Sorda o Aspencat. Ho van fer molt bé i van aconseguir moltes coses que fan que avui aquesta lluita no siga tan necessària”. Com a contrapartida, Yera apunta que la música en valencià, pel context sociopolític dels últims anys, ha esdevingut un gueto del qual s’ha de sortir superant certs clixés i polititzant de manera conscient i transformadora tots els espais de la realitat que ens envolta, fent així que es pugui arribar a més públic. Musicalment, considera que també s’ha sobrepassat l’era de la dolçaina i l’ska i que ens trobem en un altre punt. Explica que fins ara, dins el circuit en valencià, la música que reivindicava en primer i únic lloc els valors del poble i la cultura valenciana tenia una escena molt potent, a diferència de la música polititzada conscient que estenia les seves denúncies i lluites a altres problemàtiques. Reconeix que aquesta norma s’està trencant i que ara ja hi ha grups, com Smoking Souls, que s’estan guanyant un lloc a l’escena parlant d’altres qüestions i realitats.
El productor musical Mark Dasousa (Atomic Studio) veu el canvi i la renovació com dues constants inseparables: “Un artista o grup, el primer que ha de tenir és públic i, per tant, s’ha de reciclar constantment. Les generacions evolucionen i un jove que no ha viscut Obrint Pas perquè ja no els pot anar a veure en concert, escoltarà el grup que li quede més pròxim. Si aquest parla de política, seguirà aquesta vessant, i si no, no”.
Un rap amb particularitats
En aquest sentit, Dasousa i Yera afirmen que l’escena de rap en valencià i l’escena de rap estatal no es troben en la mateixa situació, ja que la segona està perdent embat en detriment de nous gèneres urbans. Dasousa explica que aquesta situació no s’ha produït encara al País Valencià perquè el rap ha seguit un camí diferent, i grups com Orxata Sound System, Zoo o Aspencat han afegit l’electrònica al seu rap: “La incorporació de nous estils és una de les claus de l’èxit del rap en valencià. El rap electrònic s’ha posat de moda i, com que ha funcionat, la gent que munta un grup s’hi emmiralla. D’aquí a uns anys, però, tornarà el hip-hop més pur. És cíclic, en tots els estils passa
el mateix. Tot va renovant-se”.
Tot i que Orxata va ser el pioner en la incorporació de l’electrònica, el grup es va retirar el 2014. Van deixar, però, una herència de fusions musicals que altres grups han sabut explotar. És el cas de Zoo, que avui se situa com a grup capdavanter del rap en valencià i és un referent de l’electrorgànica, de l’ús d’instruments en el directe. El seu fundador, que havia format part d’Orxata, Toni Sánchez, Panxo, no dubta en la resposta: “Nosaltres hem fet servir algunes ferramentes del rap, però com a Zoo mai hem fet rap pur ni hem pretés fer-lo”.
Un dels exemples més il·lustratius d’aquesta voluntat de renovació és Frida. Es tracta d’una formació de rap que ha incorporat banda. Josep, J. Winston, membre actual del grup, considera que fins al moment el procés que s’havia seguit era el d’incorporar el rap en grups de mestissatge com un element accessori o decoratiu, i que aquesta acció havia afavorit la normalització de l’estil. Amb Frida, el procés ha estat a la inversa: “Nosaltres som un grup de rap que es deixa influenciar per altres estils. El rap és un gènere musical molt ric, que es pot barrejar fàcilment amb altres”.
Algunes formacions musicals de l’escena formades exclusivament per homes també han fet present el feminisme en les seves lletres
És precisament la riquesa del format la que ha permès que aquest estil pugui esdevenir un transmissor del moviment feminista. Tot i que la dona ja s’havia vist als escenaris cantant en valencià amb grups com el Carraixet o El Diluvi, ha estat de la mà del rap que han sorgit grups declaradament feministes. És el cas de Pupil·les, que va néixer arran que les seves cantants observessin que hi havia poques dones que s’expressessin amb el micròfon: “Feminisme i rap és una bona aliança perquè el rap és un estil molt personal, el missatge del qual arriba de manera molt més contundent, doncs és una declaració de principis. Rapejar és quasi com fer un discurs, és més directe”, explica Mireia Matoses, cantant de Pupil·les. El seu cas no és únic, una altra gran referent de rap feminista en valencià és Tesa. Mitjançant la fusió d’estils i un missatge clar, s’han fet un lloc a l’escena. Temes com “Dones” i “Les silenciades” denuncien l’assetjament laboral i la violència domèstica. Altres com “L’escenari és nostre”, un hit que han tret conjuntament amb la rapera Krazy, animen les dones a prendre partit i podem sentir-hi frases com: “Ens volen callades i hem fet un tema, dona empodera’t [sic], el micro crema”.
Algunes formacions musicals de l’escena formades exclusivament per homes també han fet present el feminisme en les seves lletres. Matoses valora positivament aquest gest, però el considera insuficient: “Tot i que hi ha una molt bona intenció darrere, pense que els homes no poden encapçalar la lluita feminista. Les cançons que escolte pretenen abanderar-la i moltes vegades diuen el model de dona feminista que volen, que al cap i a la fi és dir com els agraden les dones. Això no interessa; m’agradaria escoltar una cançó on es deconstruïra la masculinitat”.
La necessitat de fer indústria
En els últims anys hi ha hagut un gran auge de gèneres musicals urbans com el reggaeton o el trap, especialment entre les generacions més joves. El secret de l’èxit d’aquests estils es troba en una base rítmica i harmònica fàcil de recordar i un llenguatge senzill que no requereix cap coneixement sociopolític o acadèmic, ja que la finalitat última és vendre. En conseqüència, el missatge és un reflex i una reproducció dels valors d’una societat classista, racista i heteropatriarcal.
Aquests nous estils estan acaparant el mercat i compten amb milions de descàrregues i de visites a plataformes digitals com YouTube. Davant aquest escenari, Fran Yera recalca la necessitat d’estar a l’ordre del mercat en un era on predomina l’estètica per sobre l’ètica: “No podem deixar de costat la moda, el que és comercial. Hi ha espais que, si no ocupem nosaltres, els ocuparà l’enemic. Hem d’agafar els gèneres que estan triomfant, ens n’hem d’apropiar i fer un canvi de discurs. És el que està fent la música feminista, que s’està apoderant d’estils com el reggaeton”.
“No aconseguim moure masses com feia Obrint Pas perquè no produïm allò que les noves generacions escolten i legitimen”, diu Fran Yera, membre d’Atupa
Adaptar les noves sonoritats de la indústria és, doncs, el desafiament que ha d’encarar el rap i, en general, tota l’escena musical en valencià. “És un repte molt interessant, perquè és difícil adequar estils que estan tan lligats a un cert nihilisme. És diametralment oposat a la reivindicació”, aclareix Yera. Accepta que un dels principals problemes per assolir aquest objectiu és que hi ha un buit estilístic quant a la demanda de la gent jove: “Cada cop es pensa més en clau d’empresa que no pas artística. Ara mateix no estem aconseguint moure masses com feia Obrint Pas perquè no estem produint allò que les noves generacions escolten i legitimen. No estan tan compromeses com les anteriors”.
Per tal que la música en valencià pugui obrir-se al mercat, però, necessita dues coses: professionalització i indústria. “Hem crescut i millorat molt, però la música no té suport institucional. Els grups haurien de viure del que produeixen i això no passa”, explica Mark Dasousa. Així mateix, el productor considera que fins ara no hi ha hagut una infraestructura musical, sinó supervivents. Si bé reconeix que amb l’arribada del nou govern s’han posat en marxa iniciatives com el concurs Sona la Dipu o ajudes per gravar àlbums, assegura que no existeix un teixit industrial consolidat: “Al País Valencià hi ha hagut una unió del públic que, durant els últims deu anys, s’ha mostrat fidel a la música en valencià en si, no a un grup determinat. Abans, que un grup cantara en valencià ja era motiu suficient per anar a veure’l en concert. Avui, grups com Obrint Pas, La Gossa Sorda, Orxata, Zoo o Aspencat han fet que el nivell haja pujat i la gent ja no es conforma que canten en la nostra llengua. Ara es demana qualitat i es comença a notar la necessitat d’una estructura”.
Xavier Angulo, de la cooperativa manresana d’agitació musical Propaganda Pel Fet!, assegura que el problema és que al País Valencià no hi ha una indústria cultural de cap tipus, tampoc en valencià: “La guerra del govern del PP no era només contra la música i la cultura populars valencianes, sinó contra la cultura i la indústria en general. El clientelisme i la corrupció generalitzada, en molts àmbits socials i econòmics, en són la prova fefaent. La cultura és, a més, un terreny adobat i concret per dotar i reforçar de significat ideològic la seva nefasta praxi política, que ha estat generalitzada”. Angulo recorda que aquest boicot no ha estat impediment perquè el poble valencià s’autoorganitzés i tirés endavant circuits, programacions i discursos culturals propis i alternatius: “La tenacitat i dignitat de la ‘conselleria de cultura popular’ valenciana durant els anys de govern del PP és, a més d’un exemple poc valorat des del nostre punt de vista, la clau de volta per entendre que el que passa darrerament en l’àmbit musical al País Valencià no és excepcional. El nou govern hauria de tenir molt en compte això i mostrar-se respectuós i inclusiu amb aquesta trajectòria precedent, si té la voluntat d’intentar desenvolupar una indústria musical, cosa difícil ja de per si”.
J. Winston es mostra crític pel que fa a l’estat dels moviments associatius i de carrer, els quals considera que avui dia estan força aturats: “Molta gent que estava treballant en aquests col·lectius ha passat a treballar a les institucions i això s’ha notat”. El membre de Frida considera necessari preservar aquests moviments perquè la cultura no depengui només d’unes institucions caduques: “Ens hem d’organitzar entre totes des de baix i treballar perquè aquests moviments siguen el motor de la nostra indústria cultural”.
*Article publicat al número 448 de la ‘Directa’
