Cinc de febrer de 2016, barri de Tetuan (Madrid). La companyia malaguenya Títeres desde Abajo comença a representar l’obra de titelles La Bruja y Don Cristóbal. L’actuació, que formava part de la programació de les festes de carnestoltes que havia aprovat l’Ajuntament de Madrid, girava al voltant d’una bruixa que representava diversos estigmes socials. Davant d’un públic infantil, la bruixa s’enfrontava a diferents poders, com un jutge o una monja. Per simbolitzar els muntatges policials, un personatge uniformat col·loca una pancarta de Gora Alka-ETA sobre la bruixa i després l’emmanilla. Part del públic comença a escridassar els titellaires. No hi haurà segon acte: la policia els deté abans que acabi la funció.
En les hores següents a la detenció, s’encén la polèmica. Albert Rivera tuiteja: “L’apologia del terrorisme és molt greu”. El Partit Popular denuncia la regidora de Cultura, Celia Mayer, per haver permès la programació de l’obra i en demana la dimissió. L’endemà, els diaris ABC i La Razón obren portada amb la notícia. Acusats d’enaltiment del terrorisme per la fiscalia, a l’inici de la declaració el magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno els pregunta: “És veritat que a l’obra penjàveu un jutge?”. Quatre mesos més tard va arribar l’arxivament de la causa i l’exculpació dels titellaires, però la història ja havia aconseguit ocupar el centre del debat polític durant setmanes.
“Un cop detinguts, ens va donar la sensació que va iniciar-se una maquinària que ja ve engreixada i llesta per aprofitar casos com el nostre”, relata un dels titellaires, Raúl Griot. Aquesta maquinària ha estat descrita a l’assaig Spanish Neocon (Traficantes de Sueños) com una alineació de determinats mitjans de comunicació, membres de l’acadèmia, figures de la magistratura i personalitats polítiques d’ideologia neoconservadora, els anomenats neocon, per actuar coordinadament i atacar els referents polítics de l’esquerra.
Polèmica per tacar el canvi polític
Arran de l’aparició de nous lideratges socials que han fet perdre poder institucional a les elits tradicionals, han anat apareixent informacions que els vinculaven a costums o valors poc acceptats socialment. “Era molt interessant poder relacionar ETA amb nens, amb Podemos, amb una cosa folklòrica com els titelles. Si tu els dones aquests ingredients, per a ells és un caramel”, reflexiona el titellaire Griot.
El cas, molt característic del que pot ser una batalla cultural, va néixer amb un element fortament mediàtic. “Se’ls deslegitima basant-se en consensos majoritaris. Mediàticament, funciona molt bé perquè és sensacionalisme. I mentre estàs defensant que els titellaires no són ‘etarres’, s’invisibilitza la teva política”, expressa Víctor Sampedro, catedràtic de comunicació política. Des d’una mirada conservadora, aquests actes fan dubtar sobre la moralitat dels seus protagonistes.
Els grups de pressió neoconservadors volen contrarestar la dèbil hegemonia cultural en temes com els drets LGBTI+ o l’acollida de refugiades
En els darrers anys, trobem gran diversitat d’exemples d’actes locals o anecdòtics que s’han presentat com un escàndol. L’exdiputada de la CUP Anna Gabriel va ser ridiculitzada en nombroses tertúlies per haver afirmat que li satisfaria tenir fills “en comú i en col·lectiu”, en un entorn on “qui educa és la tribu”. La formació anticapitalista també va ser protagonista als grans diaris a mitjans d’abril de 2016: “La CUP de Manresa, contra compreses i tampons”, titulava El Periódico quan es va presentar una moció al ple de l’Ajuntament per promoure la informació sobre copes menstruals als tallers d’educació sexual de la ciutat.
A l’Ajuntament de Barcelona, un canvi en el Departament de Comunicació també va marcar l’agenda mediàtica: la nova directora, Águeda Bañón, havia coordinat una pàgina web sobre postporno. Casos semblants van reproduir-se a Cadis i Madrid quan els “ajuntaments del canvi” es van replantejar el model de festes. En alguns casos, els rivals polítics judicialitzen el conflicte per desgastar més les persones implicades, com va passar amb els tuits d’humor negre del regidor de cultura madrileny Guillermo Zapata sobre les víctimes d’ETA, polèmica que li va costar el càrrec.
Voluntat i dificultat de respondre
Des de diferents entorns transformadors, es valora que davant d’aquests conflictes la resposta de l’esquerra institucional no ha estat a l’altura: “Són atacs molt ideològics. No se’ls contesta bé perquè es respon superficialment, a la defensiva i sense entrar en el debat en qüestió”, explica Beatriz García, coautora d’Spanish Neocon. “S’hauria d’aprofitar aquesta guerra cultural per donar-li la volta. El que està assenyalant el teu enemic es pot reconvertir a favor teu. En definitiva, presentar batalla. Ahora Madrid –la coalició que governa l’Ajuntament de Madrid, institució que ha estat l’objectiu de nombroses polèmiques d’aquest estil– no ha enfrontat les guerres culturals amb possibilitat de guanyar-les. Ha intentat que passés al més ràpid possible”, afegeix García.
Raúl Griot, un dels dos titellaires empresonats, també és dur amb l’actuació de l’Ajuntament liderat per Manuela Carmena en el seu cas: “Entenem que van reaccionar com ho fa qualsevol forma de poder, buscant el seu propi interès i intentant perpetuar-se”. La coautora d’Spanish Neocon apunta que cal ser conscients que no es tenen els mateixos recursos per fer arribar un missatge: “Cal dotar-nos d’institucions més fortes; els mitjans de comunicació propis són imprescindibles a l’hora de construir discurs i generar sentit comú”.
Iñigo Errejón, secretari d’anàlisi estratègica de Podemos, és més optimista. “No sé si van guanyar terreny amb aquestes batalles culturals, però sí que sé que n’han perdut aquest últim Nadal”, diu en referència a la cavalcada de reis de Vallecas, que va encendre els ànims de l’aparell conservador de Madrid per la presència d’una drag-queen. Víctor Sampedro no coincideix en l’anàlisi: “Quan van acusar Rita Maestre de profanació –arran d’una protesta feminista en una capella que exigia laïcisme a la universitat–, hauria d’haver plantejat la batalla de fons: parlar d’administració laica, i per això fem aquestes propostes o d’altres! Però, és clar, per fer-ho han d’existir realment les polítiques laïcistes i feministes que donin resposta a la batalla cultural, i Podemos va caure a la trampa”.
Lluita de fons sense micròfons
Totes aquestes batalles tenen en comú que són fugaces, espectaculars i amb un objectiu de desgast polític molt concret. “Són més aviat cortines de fum que marquen l’agenda. No es parlen de les coses realment importants”, opina Beatriz García. Per això, sovint s’assenyala que la guerra cultural realment transformadora és la quotidiana, un conflicte invisibilitzat que a poc a poc mou la percepció social d’allò que és acceptable o no. “És la pugna pel reconeixement d’identitats o projectes de vida en comú. Constantment els moviments feministes, ecologistes o pacifistes tenen una càrrega de construcció cultural”, explica Victor Sampedro.
Una de les dificultats per als moviments transformadors a l’hora de plantejar aquesta batalla pel sentit comú en l’àmbit dels valors és saber com fer-ho
Per a Íñigo Errejón, Podemos té molt clara la incidència d’aquest conflicte en la macropolítica: “És la batalla per construir els bàndols, els codis i la topografia del camp de batalla”. Per això, la formació i els seus aliats locals ho han treballat en les seves apostes: “Crear cultura també és instal·lar que es pot governar sense robar, que la mobilitat sostenible és una prioritat o que s’han de destinar recursos públics a abaixar el preu de les escoles infantils abans que el de l’escola de la tauromàquia”.
El treball de moviments socials i actors polítics transformadors ha permès a l’esquerra gaudir d’una vaga hegemonia cultural, guanyant certs consensos socials entorn de temes com els drets LGTBI+ o l’acollida de refugiades. Davant d’això, els grups de pressió neoconservadors s’organitzen per contrarestar aquest efecte i carregar contra valors com la llibertat sexual i la inclusió. Aquesta tendència neocon va esclatar als Estats Units de Reagan, als anys vuitanta, i es basa en l’argument que l’esquerra ha devaluat l’antiga moral cristiana.
La recepta per disputar el sentit comú de l’esquerra es cuina des de think tanks –com la FAES– i busca una mobilització ràpida d’un sector social agrupat en organitzacions com l’Associació de Víctimes del Terrorisme o Hazte Oír. Encara que siguin de caràcter minoritari, tenen força per crear un estat d’opinió que defensi els ideals conservadors. “En certa manera, generen una posició militant a força de repetir un missatge simple i concret moltes vegades”, expressa Beatriz García.
Disputar els imaginaris des dels marges
Una de les dificultats per als moviments transformadors a l’hora de plantejar aquesta batalla pel sentit comú és saber com fer-ho. En aquest sentit, cal calibrar en quina mesura s’intervé en els espais culturals hegemònics –grans museus, canals de televisió, ajuntaments
o universitats– o s’intenta crear-ne d’alternatius. Sovint, juga amb els marges entre aquests dos extrems.
Per a Víctor Sampedro, l’error està sovint en com s’enfoca la intervenció en allò mainstream, com la participació a les xarxes en el debat sobre Operación Triunfo (OT) per part de diversos líders de l’esquerra institucional: “Darrere d’aquest programa hi ha valors neoliberals, com la responsabilització total a l’individu del seu èxit o fracàs. En lloc de denunciar-ho, es juga –per exemple– a donar suport a identitats LGTBI+ que apareixen en un programa com OT. Però això es converteix només en una competició d’identitats que manté invisible el conflicte polític”. Per al teòric madrileny, la conseqüència és que aquestes tàctiques no polititzen.
Des del punt de vista de Lucía Egaña, artista transfeminista i organitzadora del festival postporno Muestra Marrana, cal evitar les posicions maximalistes en aquest debat: “Crec que no hi ha experiències universals, cada persona va desenvolupant les seves estratègies i possibilitats”. En l’exemple del festival, que veu com un “artefacte polític” per “proposar altres imaginaris del sexe”, Egaña creu que s’ha dotat de la combinació entre “la legitimació institucional” d’haver-se realitzat en un centre de producció d’art, però també de l’“autogestió” i la “creació de cultura des del treball en xarxa”. En aquest sentit, conclou que el fet que “no hi hagi una resposta única” al dilema de com relacionar-se amb els espais hegemònics ja és en si una explicació de com crear “al marge de la uniformitat i la universalitat”.
Article publicat al número 450 de la ‘Directa’
