Aquests dies ha estat una qüestió que per diversos motius ha planat sobre les reflexions en diversos àmbits de les lluites socials ecologistes. En converses amb col·lectius de diferents territoris i ciutat, i tot just encetant una nova temporada turística de rècord, la pregunta ha sorgit: quin ha de ser el paper de l’ecologisme social i polític? Tenir un discurs tou que pugui convèncer molta gent i generar “simpaties” o parlar clar i directe cercant sense por a la confrontació? Mediar o confrontar? Cercar solucions de consens – alguns en diuen l’ecologisme responsable – o reclamar la radicalitat de les polítiques rupturistes que ens són necessàries per acabar amb l’actual espoli territorial i dels recursos naturals, en el nostre cas, d’unes illes fràgils i limitades?
La meva resposta, en aquest cas, és clara. Pens que ens cal anar a l’extrem. Forçar les solucions. No conformar-nos mai amb els arguments possibilistes dels que s’instal·len en la gestió d’allò que és públic dins dels límits imposats per unes normes i unes institucions al servei dels grans interessos, capitalistes i patriarcals. La visió global de totes les conseqüències és d’un abast, gravetat i urgència tal, que no podem anar a cercar consensos impossibles, i equilibris puntuals en un sistema estructuralment desequilibrat. Amb un risc evident: això no sempre agrada a tothom, ni a aquells que se senten propers a la necessitat de preservar el territori. Perquè implica confrontació, conflicte, qüestionament, més enllà del diàleg que sempre és imprescindible, però que no ha de servir per convèncer-nos o intentar desarticular els nostres posicionaments més exigents. Ni sobretot per desactivar els nostres mecanismes de pressió social: la mobilització, la denúncia, l’opinió, l’exigència d’alternatives reals que sabem possibles si hi ha voluntat política, unes amb més facilitat que d’altres, però en qualsevol cas imprescindibles de plantejar si volem anar a l’arrel de les problemàtiques ambientals, socials, de desigualtat, i un llarg etcètera.
Pens que ens cal anar a l’extrem. Forçar les solucions. No conformar-nos mai amb els arguments possibilistes dels que s’instal·len en la gestió d’allò que és públic dins dels límits imposats per unes normes i unes institucions al servei dels grans interessos
En general, la societat està instal·lada en una espècie de situació de “benestar aparent” que tenim por de perdre. I això passa per evitar el conflicte. Mirem on mirem, la cosa està prou fotuda com per reclamar la urgència d’actuacions valentes als polítics que es consideren de progrés, perquè sinó l’únic progrés que veim és el del model imparable que ens consumeix i ens pretén sotmetre, territori i persones, als interessos del capital que trepitja drets bàsics, recursos i futurs.
Sí, ens cal el conflicte. La confrontació. Perquè tenim la sensació que és ara o mai. De fet, tenim la sensació que ja feim tard i que fa anys que es lluita contra al mateix. Ara però amb la consciència col·lectiva que des dels col·lectius antidesnonaments, els col·lectius per una educació pública digne i de qualitat, els col·lectius per una sanitat pública universal, els col·lectius per la protecció del territori, els col·lectius per les desigualtats socials, els col·lectius que treballen amb persones en risc d’exclusió, els col·lectius per la igualtat de gènere…, tots tenim ara la consciència clara que lluiten contra les diferents expressions d’un mateix monstre i que si volem que les coses canviïn radicalment, no ens podem conformar amb gestos de polítics ben intencionats – en el millor dels casos. Cal exigir-los a ells també, que des de les institucions, assumeixin també la lluita contra tota una maquinària al servei d’aquest mateix monstre. Denunciem-ho, exigim-ho, lluitem-ho. Només així, podrà esdevenir quelcom de nou i diferent. Reforma o revolució? Sens dubte revolució, i és ara o mai.
