Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Raquel Loscos i Laura Vila Kremer, membres de Que No Salga de Aquí

"A les persones intersex ens han extirpat la nostra capacitat de desitjar i ser desitjades"

/ Sira Esclasans

“Que tens sota les calces?” Així comença Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig del col·lectiu Que No Salga de Aquí, un muntatge que neix per trencar el silenci i parlar de les violències i experiències intersex que afecten l’1,7% de persones al món. Parlem amb Laura Vila Kremer, una de les creadores, actriu i activista, i amb Raquel Loscos, una de les dramaturges, juntament amb Víctor Ramírez Tur. L’obra reivindica la diversitat dels cossos animant a canviar el nostre desig per a veure més enllà d’una ciència mèdica que persisteix a sotmetre aquells cossos que se’n surten de la norma en un esforç per negar el pluralisme d’identitats sexuals que veritablement existeixen. Una proposta valenta i honesta que va posar a peu dret el públic en la passada Fira de Tàrrega.


Per una gran part de la societat que no està familiaritzada amb el tema, la qüestió intersex segueix sent una gran desconeguda. Què és i què entenem quan parlem d’intersexualitats?

Laura Vila Kremer: Per nosaltres les intersexualitats són totes aquelles variacions naturals saludables i desitjables que tenen a veure amb les característiques sexuals que no encaixen en el patró binari mascle-home i femella-dona i que engloben cromosomes sexuals, gònades, hormones i genitals externs o interns que en alguna combinació no encaixen amb aquesta norma. El que passa és que algú podria dir-me que no hi ha un clítoris, un penis o una vagina iguals, i és cert, però el que defineix les experiències intersex és la violència que han rebut aquests cossos per no encaixar. Una violència que va lligada a uns indicadors mèdics que fan encabir-los  en un diagnòstic i tota la patologització que va al darrere. Aquesta violència, juntament amb la social, és la que ens fa compartir les experiències intersex, perquè el meu cos era el mateix abans i després del diagnòstic. Ens fan intersex d’acord amb aquestes violències. La diversitat està present a tots els cossos des de sempre, però quan aquesta diversitat és catalogada i diagnosticada, és el que anomenem intersexualitats.


Què heu volgut expressar amb aquesta obra?

Raquel Loscos: Amb aquesta obra el que hem volgut és explicar les experiències intersex, perquè són al·lucinantment desconegudes, reivindicar-les com a desitjables i celebrar-les.

L. V. K.: I amb l’última part de l’obra, proposar altres maneres de relacionar-nos perquè aquesta catalogació binària de mascle-home, femella-dona, va lligat a un ordre concret del desig. Si repensem el desig no només sexeafectivament, sinó com ens relacionem entre nosaltres, farem trontollar aquesta estructura i trobarem noves estructures socials.

R. L.: Per això el títol de l’obra té dues parts, la primera, Hermafrodites a cavall va dirigida a les persones intersex que volem empoderades i orgulloses i la rebel·lió del desig va per a totes les persones que no són intersex amb la voluntat de revolucionar els desitjos de tothom perquè aquestes corporalitats que han estat marginades, siguin desitjades.

L. V. K.: A l’inici del procés d’investigació vam veure que ens interessava dirigir-nos a una persona que fins i tot complir al màxim amb l’heteronorma, es pogués sentir interpel·lada, col·lectivitzar preguntes que algunes ens fem a base de violències i preguntar-nos quines són les normes que estan marcant les maneres de relacionar-nos de tothom.


Termes com “hermafrodita” estan presents en els diagnòstics clínics?

“Les intersexualitats són totes aquelles variacions naturals saludables i desitjables que tenen a veure amb les característiques sexuals que no encaixen en el patró binari mascle-home i femella-dona”

L. V. K.: Actualment no. La majoria de diagnòstics clínics que diagnostiquen la intersexualitat van lligats a termes patologitzats com síndrome, hiperplàsia, disgenèsia, però és veritat que jo el primer que vaig trobar quan vaig arribar a casa i vaig buscar el meu diagnòstic d’una síndrome en concret a Internet, va ser pseudohermafroditisme masculí. El terme hermafrodita s’ha anat utilitzant des de la ciència mèdica. A més, abans d’aquesta terminologia, la paraula hermafrodita es feia servir no només per anomenar les experiències intersex, sinó per a totes aquelles persones que trencaven la norma pel que fa al desig, el gènere, la corporalitat… per estigmatitzar aquestes experiències. La paraula s’ha vingut emprat des de la ciència mèdica a principis del segle XX, però els activismes intersex van agafar la paraula i se la van reapropiar. Hermafrodita en realitat ve del mite. No és una terminologia mèdica, però és curiós com la terminologia està en constant moviment fins i tot quan va començar a fer-se servir des dels activismes. La ciència mèdica, a partir d’un consens d’endocrinologia que va haver-hi cap a 2006-2007, va començar a utilitzar la paraula DSD (disorders of sex development), és a dir, trastorns del desenvolupament sexual. Des dels activismes es va dir que la paraula trastorns no es podia fer servir, però va haver una proposta de fer servir DSD com a desenvolupament sexual divers, canviant el seu significat. Nosaltres, a l’espectacle, vam voler fer servir la paraula hermafrodita per a resignificar-la, reivindicar-la i carregar-la de bellesa. I no som les primeres que ho fem, ho van fer els primers activismes intersex nord-americans dels anys noranta.

R. L.: La tria de la paraula no va ser fàcil, vam dubtar perquè en els activismes intersex de Catalunya i l’Estat espanyol no es fa servir molt. A nosaltres ens anava perfecte perquè és una paraula fantàstica per connectar el mite, la ciència i l’activisme. Passa una cosa molt estranya quan parles d’intersexualitats i és que ningú sap que vol dir, però de sobte algú diu: “ah, això són els hermafrodites, no?”, perquè és la paraula mítica, la de les estàtues gregues, les plantes, etc. La història que volíem explicar començava des del mite, per fer mitològica també la nostra història, per elevar-la a llegenda, per reivindicar-la i celebrar-la.

"A les persones intersex ens han extirpat la nostra capacitat de desitjar"


Laura, tu ets una dona intersex. Quina és la situació específica i discriminacions pateixen les dones intersex? L’obra parteix de les teves vivències?

L. V. K.: Sí, l’obra parteix completament de les meves vivències com a dona intersex, però aspirava a ser coral. Vam fer una petita peça prèvia a partir de les meves experiències, però amb aquest projecte en concret volíem fer-lo col·lectiu expressament, que el relat verbal i visual no fos només el meu sinó el de moltes altres companyes. Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig planteja quasi a escala documental un relat col·lectiu. En escena hi ha vuit experiències més, a part de la meva, i en la fase de creació i del paisatge visual i sonor de l’Aurora Bauzà i la Carme Gomila, hem comptat amb unes deu o onze experiències més.


Com vau arribar a conèixer aquestes experiències?

R. L.: Vint experiències no semblen moltes, però és moltíssima gent. Quan vam començar a dibuixar el projecte, hi havia la possibilitat que ningú volgués parlar i és bonic compartir com han aparegut aquestes persones. Fent l’escaleta de l’obra, vam dir que seria preciós explicar la història d’un reclutament d’aquesta ordre intersex. No volíem fer-ho en la ficció sinó en el món real. Per això vam inventar un pòster de crida a aquesta ordre intersex al món real i el vam llençar a les xarxes socials per veure què passava. Els proposàvem una forma de participar en la que no sentissin que ens regalaven la seva experiència per a la nostra obra sinó que volíem que fos divertit i enriquidor per qui volgués participar a través de preguntes. Per exemple, com vius el teu cos sensorialment, etc.

L. V. K.: Moltes d’aquestes experiències amb les quals hem comptat són de dones. Moltes experiències intersex en l’àmbit mèdic s’han anat feminitzant. Hi ha més presència de dones intersex perquè les intervencions mèdiques han tendit a feminitzar els cossos intersex, no només perquè sigui “més fàcil retallar que enganxar”, com diem a l’obra, sinó perquè l’accés a la masculinitat en aquest món té un preu més alt i potser ha convingut en la ciència mèdica perquè hi ha més facilitat per a controlar aquests cossos. A l’obra hi ha un home que es defineix com a intersex i un altre com a no binari. És cert que jo no m’he relacionat molt amb homes intersex i estic segura que existeixen, però parlant amb alguns penso que ho viuen més en silenci. Jo em sento privilegiada perquè he pogut sortir de l’armari amb un context que em fa costat i una ciutat que em dona recursos, però no sempre és tan fàcil i amb 25 anys no ho vivia igual que ara.

R. L.: Nosaltres apel·làvem molt la idea de la invisibilitat volguda o la militància des de les fosques. A vegades exigim a persones que estan en un moment complicat a ensenyar la seva cara. És important deixar espai a totes les voluntats d’exposició, no només celebrar les més exclusives.


Creieu que els canvis legals i institucionals aniran de la mà dels canvis socials o al revés?

L. V. K.: Hi ha una proposta de nova llei integral LGBTI a escala estatal que proposa canvis en qüestió d’algunes discriminacions, però, tot i que s’han tingut en compte els reclams dels col·lectius intersex, no és suficient ni compleix les nostres expectatives. Per exemple, el tema de la menció de sexe en el DNI, que ja sabem que no és una menció de sexe, sinó de gènere. Hauríem de replantejar-nos perquè necessitem aquestes caselles. És injust que lluitem per retirar-les només per les persones intersex, però també és veritat que les necessitem per continuar mesurant les violències que pateixen les dones, persones no binàries, etc. En l’àmbit català, hi ha poques lleis que parlin d’aquestes qüestions. A la catalana estem molt poc representades en la llei LGBTI 2014. La llei canària per exemple ha fet molta feina i la basca també perquè estan tenint en compte les veus intersex en primera persona.


I el col·lectiu intersex està organitzat a aquest nivell?

L. V. K.: Cada vegada més. En l’àmbit occidental americà i europeu des de fa molt, però a l’Estat espanyol el 2019 apareix Kaleidos, la primera organització intersex que es desvincula de categories mèdiques. Això no vol dir que abans no estiguéssim organitzades, sinó que ho fèiem a través d’associacions i grups de suport dins d’una categoria mèdica en concret. Jo per exemple vaig anar trobant-me amb les meves companyes a un grup de suport que era el grup de suport amb persones amb síndrome d’insensibilitat als andrògens. Allà fèiem molta feina de diàleg i pedagogia amb especialistes de la medicina perquè ens escoltessin, però necessitàvem trobar-nos entre nosaltres. Ara ens trobem en altres espais, però abans només ho fèiem allà. Kaleidos ens ajunta a totes independentment de la síndrome que tinguem. Només s’ha fet una trobada perquè després va arribar la pandèmia, però s’ha fet molta feina. I a partir d’aquí neixen petits col·lectius. Jo he muntat un col·lectiu amb una companya que es diu ideintersex. Cada vegada hi ha més col·lectius a xarxes i això era impensable fa poc anys. Per exemple l’Associació Adriano Antino o el Grupo Pro Derechos Humanos Intersex Krisol.

R. L.: Ens fa la impressió que vivim en una mena de llei de la balança. Per una banda, rebem moltes ganes de diluir el binarisme, interès, obertura, canvi, gent que vol escoltar i canviar les coses i, per altra banda, violències contra el col·lectiu LGBTI. És la balança entre l’alegria de què sembla que avancem i l’horror que retrocedim. Veiem moltes coses boniques però també horribles.


Com seria un acompanyament mèdic saludable cap a les persones intersex?

“Quan el teu cos te l’expliquen des d’un diagnòstic, ets un diagnòstic, no ets un cos”

L. V. K.: Per mi hauria de ser no intervencionista, perquè qui acompanya no té per què intervenir; multidisciplinari, que posi al servei diferents professionals que no tenen per què ser només mèdics a l’abast d’aquesta persona que està sent acompanyada i feminista. Aquests equips actualment no existeixen. Moltes de les intervencions que fan prioritzen la lògica binària i heterosexual i modifiquen els nostres cossos sota aquesta lògica. És urgent que ho canviem perquè estem lligades de mans amb la medicina perquè moltes de nosaltres hem rebut tractaments i intervencions que ens han fet tenir un lligam de per vida a teràpies hormonals. Jo per exemple estic lligada a una teràpia per sempre i els meus ossos depenen d’ella. No puc deixar d’anar al servei d’endocrinologia de la Vall d’Hebron, però vull que els equips mèdics treballin amb una altra mirada i que no sigui un esforç de la pacient. Les professionals han d’estar preparades. Moltes de nosaltres compartim tenir quaranta mil persones allà mirant el teu cos quan ningú t’ha preguntat. Això provoca efectes devastadors. Aquesta medicalització fa mantenir un ordre social establert que no només és mèdic sinó que compleix la norma binària heteropatriarcal. Quan el teu cos te l’expliquen des d’un diagnòstic, ets un diagnòstic, no ets un cos. Amb l’obra intentàvem reflexionar sobre això, com fer que aquests cossos siguin desitjables i desitjants -perquè ens han extirpat la nostra capacitat de desitjar-, perquè des d’un diagnòstic és molt difícil sentir que ets desitjable. És molt difícil per a la gent que no és intersex, començar a pensar i imaginar altres cossos. També volíem canviar això, crear altres imaginaris de desig perquè la informació arribi des d’un altre angle.

R. L.: Les dades numèriques sempre ens fan pensar de manera molt espectacular, però en aquest cas no és fútil pensar que és un tant per cent petitíssim de la societat que pateix això. Segons l’ONU, l’1,7% de persones al món són intersex. I això sense tenir en compte les persones que ho són i no han estat mai diagnosticades. És moltíssima gent. A més les reivindicacions intersex ens interpel·len a totes perquè trenquen amb les normes establertes. Per exemple, com a dones, un món on vagis al ginecòleg i no hi hagi persones mirant-te o preguntes que donen per fet coses sobre el teu cos, ens fa guanyar a totes. Els equips mèdics també són part de la societat.

L. V. K.: Quan em van diagnosticar, recordo estar allà a la consulta i la metge em va dir que era millor que no sortís d’allà, que no ho podia parlar amb ningú. Això va marcar la meva vida. El silenci que se’ns recepta comporta estigmes i violències.

"A les persones intersex ens han extirpat la nostra capacitat de desitjar"

 

Quins efectes ha tingut la vostra obra sobre el col·lectiu intersex?

R. L.: No existeix un arxiu d’experiències intersex, i per això volíem crear-lo. Quan et poses a fer una cosa que veus que és grossa perquè parla d’allò que no se’n parla, el teu material de treball és important. Hem fet l’obra i en paral·lel estem creant un arxiu amb tot el material i testimonis que ens ha arribat.

L. V. K.: Només hem fet tres funcions a la Fira Tàrrega i ara comencem la gira. La rebuda ha estat molt càlida, emocionant i aspirem a continuar ampliant aquest arxiu. Volem que l’ordre intersex creixi a mesura que anem girant.


A l’obra dieu que “la hermafrodita a caballo no es una guerrera, es una amante capaz de reclutar cuerpos hasta ahora impensables y, por tanto, imposibles de desear”. Per què és fonamental parlar de desig?

R. L.: És molt rellevant perquè el desig és el motor del món. Per a nosaltres adonar-nos-en ha estat molt revolucionari. Per això parlem de la revolució del desig de tothom, que sigui flexible i no imposat de base. És el tema central.

L. V. K.: Quan ens intervenen no només intervenen els nostres cossos, intervenen el nostre desig. Perquè quan a mi em recomanen que faci una vaginoplàstia i que em dilati la meva vagina, estan tocant el meu desig perquè mantenen la norma heterosexual i el sistema que dona per fet una sèrie de pràctiques que convè mantenir.

R. L.: El sistema et suposa heterosexual. Et diu que agafis una de les dues caselles i l’agafis bé, perquè si no no seràs desitjable. Per això volíem deixar de tocar els cossos d’una gent i tocar el cap de les altres persones.


L’obra té dues parts clarament diferenciades: en un primer moment i a través de l’humor i la sàtira i ens introduïu en les conseqüències socials que té a veure amb els cossos intersex. En una segona part i a través del teatre documental, ens expliqueu testimonis i les realitats de diferents persones. Com heu definit aquest gir?

R. L.: És força bonic perquè l’estructura de l’obra beu directament de les parts del relat en què vam dividir la vivència intersexual. Quan no sabíem com ho faríem, vam veure que volíem parlar de la foscor a la qual estàs obligada i de si té alguna part aprofitable o bonica, del circ o de com la societat encara aquests diagnòstics, de l’empoderament, de ser conscient que no estàs sola i ser poderoses juntes i com fer un món nou amb la rebel·lió del desig. Això va néixer pensant les entrevistes. Un dia ens vam adonar que era l’estructura de l’obra. La foscor era parlar del mite, el circ era explicar la sàtira convertint la violència rebuda en un show de televisió i a partir d’aquí, parlar de l’experiència personal a l’apoderament i de l’apoderament a la revolució.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU