Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Laura Macaya, experta en violències de gènere

"Alguns feminismes reprodueixen de forma acrítica lògiques punitivistes"

"Alguns feminismes reprodueixen de forma acrítica lògiques punitivistes", afirma Laura Macaya / Axel John Miranda

Quan l’home va passar la balda de l’habitació, Laura Macaya va veure clarament que la seva intenció era follar amb ella, “amb el meu consentiment o sense ell”. Va intentar resistir-s’hi i ell la va agredir físicament. Polititzar la seva experiència per mitjà de la militància en el feminisme i l’anarcosindicalisme assegura que és el més saludable que ha fet a la seva vida. Va començar a endinsar-se en el camp de les violències des d’aquí i posteriorment també s’hi va dedicar professionalment. Membre de Projecte X, és autora del protocol “No callem” contra les agressions i els assetjaments sexuals en espais d’oci nocturn privat de l’Ajuntament de Barcelona i dirigeix una casa d’acollida per a persones víctimes de la violència masclista. Amb Clara Serra i Cristina Garaizabal, ha coordinat el llibre Alianzas Rebeldes. Un feminismo más allá de la identidad (Edicions Bellaterra, 2021).


El feminisme està més present que mai, però alhora encarna més enfrontament que mai?

Hi ha una gran bel·ligerància en els enfrontaments, sobretot per xarxes socials, però també una dificultat per poder expressar el dissentiment dins el feminisme. Això respon a diverses qüestions i una de les que considero més central és la politització de la identitat. Hi ha un subjecte del feminisme articulat d’acord amb característiques atribuïdes als cossos o bé a opressions compartides. És curiós que quan gran part del feminisme ha consistit a visibilitzar que aquestes atribucions als cossos són un constructe sociohistòric, ara estiguem construint un subjecte polític segons les mateixes atribucions que estan a la base de l’opressió. Pel que fa a la unió a partir d’uns suposats greuges compartits, crec que és important pensar en les situacions d’opressió històriques d’un grup social, però moltes vegades això porta a identitats victimitzades, impotents, centrades en el lament moralitzador, que deia Wendy Brown.


Quins subjectes feministes exclou una mirada identitària i com afecta això el moviment?

Acaben constituint-se grups autoreferencials on s’imposen unes suposades necessitats i característiques homogènies que no deixen espai a la diferència interna i que justifiquen maltractes contra les veus o experiències dissidents, com passa, per part d’alguns feminismes, amb l’exclusió de les persones trans o les treballadores sexuals. O, per exemple, es consideren els homes com a enemics i es passa per alt que hi ha moltes dones que necessiten ajuntar-se amb homes de la seva comunitat per a combatre el racisme, l’explotació laboral o la repressió policial. En lloc d’ajuntar-nos en els objectius polítics que perseguim per al món que volem construir, acaba pesant més el “qui ets” i s’omet un motor d’unió en les lluites com l’ètica política i la solidaritat.


Alhora, creus que creixen els discursos centrats en les solucions penals?

El feminisme cada vegada és més hegemònic. Quan parla, la gent escolta, i precisament per això, el grau de responsabilitat és molt alt. A més dels feminismes institucionals, des dels de base s’estan duent a terme configuracions polítiques que reprodueixen el que volíem combatre. Per exemple, es reprodueix el punitivisme i la idea que les dones som innocents, bones i sexualment susceptibles. Això té a veure amb una manera d’entendre la feminitat que per mi respon a una feminitat tradicional, patriarcal i victimitzada, absolutament necessària per a l’enfortiment de règims de control neoliberal. La creació d’aquest subjecte femení estableix que l’estat i el dret penal són els garants de la seva protecció, quan precisament les expectatives no són reals. Es victimitza fins a uns extrems bestials, considerant les dones com a ineptes sexuals i emocionals i després, en l’accés als sistemes de justícia, moltes vegades no tenen protecció, i encara menys aquelles que acumulen factors de no normativitat, les “víctimes incorrectes”. Així i tot, cada vegada es té més en compte que reclamar l’enfortiment del sistema penal té més perjudicis que beneficis.


Quins són aquests perjudicis?

“Hi ha persones de les nostres comunitats que agredeixen i és necessari que siguin apartades d’un espai, però és un fracàs”

En termes generals, sabem que el sistema penal no s’ha demostrat eficaç en la dissuasió del delicte, la principal finalitat de la pena, sinó que sovint en genera més. Sabem que moltes persones empresonades no són perilloses i es podrien excarcerar. Sabem que l’augment del punitivisme té relació directa amb el desmantellament dels sistemes de benestar i serveis públics. I sabem que el sistema penal és altament selectiu, sempre prioritza la tolerància zero sobre determinats delictes i sobre determinades persones. Però més enllà del sistema penal, determinades lògiques punitives es reprodueixen de forma acrítica i en qualsevol situació d’acord amb els axiomes d’alguns feminismes. És el cas dels escarnis per xarxes socials, els exilis o fins i tot les extorsions davant d’agressions o suposades agressions. Hauríem de reflexionar sobre si hem de fer-ho de forma automàtica o acrítica, sense pensar si hi ha altres vies. Està clar que hi ha persones de les nostres comunitats que agredeixen i en determinat moment és necessari que siguin apartades d’un espai, perquè no tenen intenció de reparar, reiteren en la conducta o vulnerabilitzen les persones agredides. Però encara que en moments sigui inevitable, és un fracàs.


Els canals utilitzats poden ser fruit del cansament i la impotència. Es pot escapar de les lògiques de càstig per respondre a les violències?

Hi ha conflictes que s’han de poder resoldre en les comunitats i treure poder al sistema coercitiu estatal. Amb això no vull dir que no l’hàgim de fer servir, no estic jutjant les necessitats individuals perquè, a més, moltes vegades hem fracassat com a comunitat o ens han extret les possibilitats d’actuar com a tal per protegir els membres en situacions de conflicte. Una de les derives del neoliberalisme ha sigut, precisament, aquesta destrucció de les comunitats. Alhora, el sistema penal extreu la víctima i el culpable de les seves comunitats i individualitza un problema social. Hem de tenir clar que la finalitat del sistema penal és perseguir el delicte, no protegir la víctima. Quan reproduïm tot això, no donem l’oportunitat de la transformació. Des de mirades crítiques amb el punitivisme, com la del dret penal mínim o la justícia transformativa, es fan propostes per al mentrestant consistents en la disminució progressiva del punitivisme. Des de la justícia transformativa, a més, s’aborda un model d’administrar la justícia i abordar el conflicte de forma comunitària que entén que la justícia i la seguretat individual i col·lectiva van de la mà, com diu Paz Francés.


Graduar les conductes és essencial en l’abordatge d’abusos o agressions?

És important la conceptualització, la graduació i la proporcionalitat, sobretot quan s’apliquen protocols o mesures relativament punitives. Paloma Uría i Tamar Pitch, criminòloga feminista, expliquen que el feminisme ha passat a anomenar violència qualsevol mena de conducta que afavoreix la desigualtat o la discriminació. Així es perd la complexitat de tota la creació de saber feminista i s’unifica tot: s’anomenen violència des d’agressions greus fins a agressions lleus, discriminacions o fets de reproducció del sexisme. També ens hem de plantejar com es construeixen els significats a l’entorn les agressions i la violència sexual. Moltes vegades, els discursos disponibles i les idees construïdes entorn la sexualitat i els cossos de les dones influeixen en com rebem diferents intromissions completament il·legítimes. I moltes vegades també, són interpretades i viscudes d’una forma que és molt perjudicial per a la recuperació de la violència sexual. Una cosa és la persecució del delicte i una altra, l’interès de la víctima i la recuperació. Si desconstruïm significats i en construïm uns altres més saludables per a les víctimes, estarem transformant. Som responsables de generar discursos perquè les persones que hem sigut agredides sexualment tinguem dret a recuperar-nos de forma òptima.


La posició antipunitivista corre el risc de ser acusada de “còmplice” amb els agressors?

Ja ho hem estat. En un debat, jo i dues dones més hem sigut acusades de complicitat amb els agressors, de forma molt agressiva, amb la paradoxa que les tres havíem sigut víctimes d’agressions sexuals amb violència. Segurament hi ha una part que és responsabilitat nostra a l’hora de comunicar i hem de fer autocrítica, però en els plantejaments que faig, el meu interès principal i la meva preocupació són els efectes que tot això té sobre les víctimes que he acompanyat al llarg de la meva militància i trajectòria professional. Hem d’impugnar determinada racionalitat que deixa de costat determinats dolors, perquè han d’estar atesos i acompanyats en espais on puguin ser sanats, però per generar espais de discussió política i elaboració d’estratègies comunes, hem d’apel·lar a una certa racionalitat. Jo també estic enfadada, però davant la irracionalitat que se’ls hi suposa a les víctimes, penso que és més sanador i fructífer políticament apel·lar a la nostra capacitat de posar per davant els principis polítics i ètics. Aquests principis que conservo d’altres militàncies, em porten a no defensar el fet punitiu ni a excloure els homes del feminisme. Que ens titllin de còmplices és no veure que el punitivisme té un efecte negatiu sobre les víctimes. Alhora, vull deixar clar que confio que la gent pot transformar la seva conducta, es pot equivocar una vegada i no tornar-ho a fer, i que és molt més reparador el reconeixement del mal causat que la venjança o el càstig. Èticament és inacceptable que ens basem en la venjança per fer política.


Tu i altres feministes heu criticat la Llei de Garantia Integral de la Llibertat Sexual, que centra l’atenció en el consentiment de la dona. Què canvia del “No és no” al “Només sí és sí”?

La llei defineix l’agressió sexual com “tot acte que atempti contra la llibertat sexual d’una altra persona sense el seu consentiment”, per tant, desplaça la gravetat o força que s’executa per aconseguir el contacte sexual. El consentiment ens serveix per saber si hi ha una relació volguda, però una altra cosa és si qualsevol conducta de qualsevol gravetat ha d’estar castigada. En la llei es considera delicte qualsevol acte no consentit, sigui de la intensitat que sigui, i això és un hiperexcés punitiu. Per una altra banda, parteix d’una mirada sobre la sexualitat que entén que, d’entrada, per a les dones el sexe és un no. Això acaba tenint conseqüències com la hipersusceptibilització sexual de les dones, la negació a l’experimentació o a l’empoderament sexual que suposa aprendre a posar límits quan alguna cosa no ens agrada. Tot això té efectes en la interpretació de l’experiència pròpia. Evidentment, no es pot qüestionar que una persona se senti d’una manera o d’una altra des de determinats llocs, però les que ens dediquem a acompanyar persones que han estat víctimes de violència, ho fem perquè els processos siguin el menys dolorós possible. Si una persona està fent una interpretació de la seva pròpia experiència absolutament danyosa i no se’n surt, hem d’intervenir. També cal preguntar-se qui es pot permetre fer aquestes interpretacions de la violència i viure-la així. Malauradament, moltes vegades, les persones que acompanyem no tenen molts recursos, es troben en situació administrativa irregular i de pobresa.

"Alguns feminismes reprodueixen de forma acrítica lògiques punitivistes"


Hi ha dones que trien altres vies per abordar situacions de violència?

Hem de veure quins conflictes podrien ser resolts en àmbits comunitaris per mitjà de, per exemple, la mediació, però està prohibida per la llei de 2004 de mesures integrals contra la violència de gènere, sense tenir en compte ni la gravetat de la violència ni si és puntual o continuada, etc. Donen per fet que cap dona es pot enfrontar a una situació com aquesta, neguen que hi ha dones que volen fer-ho i que, de fet, ho fan. Però el problema és que aleshores ho fan sense acompanyament, sense assessorament, desempoderades i d’amagat. Moltes dones pakistaneses que he acompanyat saben perfectament que en els circuits de violència, a més d’estar prohibida, la mediació no està ben vista, i això fa que hi hagi una mirada de superioritat occidentalista que impacta sobre la seva pròpia percepció, que encara les desempodera més.


Hi ha una construcció determinada sobre com s’han de comportar les víctimes?

En relació amb els sistemes de justícia, Dolores Juliano explica com les dones que tenen un rol de bona esposa o mare són més reconegudes com a víctimes. Hi ha construcció de feminitat a través d’exigències per ser reconegudes: el compliment de la normativa de gènere de la feminitat, com vas vestida, si has tingut complicitat sexual amb l’agressor prèviament, si tenies molta activitat sexual, si eres malparlada, si l’endemà estaves de festa amb amics… La bondat, l’excel·lència, l’abnegació o l’entrega són atributs de la feminitat patriarcal i els hem de desmuntar per entendre que ser víctima d’una agressió sexual no et converteix en res més que en una persona que es mereix la protecció i l’acompanyament. La garantia de drets s’ha de desvincular de la qualitat moral, siguis bona o dolenta, els teus drets han d’estar garantits. Per exemple, quan categoritzem com a “violència sexual” una mirada lasciva, no només s’està construint una idea de víctima sinó el conjunt de dones com a víctimes, i es posa una sospita sobre les que no s’hi adapten, sobre les que, per exemple, els agrada rebre mirades sexualitzades. Criminalitzant aquests “incompliments sexuals”, les deixem més exposades a l’estigma de “puta” que encara funciona entre alguns homes hetero cis. Però, a sobre, el feminisme també les mira amb recel i desconfiança per considerar que incompleixen els preceptes del que ha de ser un “bon sexe feminista”. Tenim tota una generació de noies amb un marc que probablement és el de més llibertat sexual de la història, però en canvi consideren que viuen al Far West americà i d’altres que no voldran saber res del feminisme perquè criminalitza els seus desitjos.


Com afecta la por a la nostra llibertat de moviment, sexual i relacional?

Per una banda, la hipèrbole del concepte de violència no només genera la sensació de por, que limita els moviments d’algunes dones, també implica un perill: relativitzar el concepte de violència. Per l’altra, quan comences a tractar-ho tot igual i denominar qualsevol inconveniència com a violència emergeixen les pors i les limitacions per explorar determinats desitjos. La por sempre porta a enfortir la norma per, suposadament, garantir la seguretat. Penso que, alhora, amb determinada cultura de la por s’està criminalitzant la sexualitat masculina i l’heterosexualitat com a vincle, que encara deixa més en risc les dones heterosexuals que són interpretades com a víctimes o com a alienades. Finalment hi ha una lectura del desig molt lineal i simple, sense entendre que pot moure’s i desplaçar-se. Com diu l’antropòloga Marta Lamas, per tenir una atenció sexual que es desitja, probablement rebem i donem una bona quantitat d’atenció sexual no desitjada. El problema és quan es reitera en allò que hem titllat i assenyalat clarament com a no desitjat. En aquest moment apareixen conductes molestes, insistents, assetjadores o abusives, depenent del grau.


Això ens protegeix o ens fa més vulnerables?

“Si no has explorat el desig, si no t’has exposat a alguns riscos o si no has prioritzat la pròpia exploració, hi ha un consentiment precari”

Crec que ens vulnerabilitza. Per començar, perquè es neguen desitjos i la possibilitat d’explorar. No hem d’animar la gent a relacionar-se despreocupadament, sense tenir en compte el marc en què vivim de desigualtat, explotació i violència sexual dels homes sobre les dones, però sobredimensionar i dir, per exemple, que qualsevol mena d’insinuació sexual ja és assetjament, no ens empodera. Genera una priorització del risc i una certa infantilització. Hi ha la possibilitat de contractualitzar en el marc de la sexualitat, però en general, la sexualitat i el desig no funcionen així. Estem arribant a uns punts de puritanisme ridículs. Les dones som socialitzades amb la sexualitat com a poc actives i sense iniciativa, i de fet, sovint, la violència sexual és un càstig a la transgressió d’aquesta norma. Contra més alimentem la normativa sexual –com si les dones fóssim éssers de llum amb cossos i sexualitat sacralitzats–, més contribuïm a una recuperació de la violència molt dolorosa i a alimentar unes idees sobre la sexualitat que acaben justificant les agressions sobre les quals incompleixen. Quan el feminisme contribueix a pensar les dones com a àngels de la llar, més enfocades a buscar l’amor o el sexe suau que a deixar-se emportar pel desig i el risc, fa el joc als interessos del neoliberalisme, però també als interessos familiaristes i conservaduristes de l’extrema dreta, en plena consonància amb les necessitats del mercat.


En la lluita contra les agressions sexuals doncs, també és important parlar del desig?

Podem fer tots els lemes que vulguem, però mentre tinguem una construcció de subjectivitats femenines precàries en el consentiment estarem vulnerabilitzades. Si no has explorat el desig, si no t’has exposat a alguns riscos o si no has prioritzat la pròpia exploració de la satisfacció sexual, hi ha un consentiment precari. Això afavoreix el marc de la por en les noies joves, però també el de la desinformació. La priorització del plaer del desig és importantíssima i, per tant, crec en un feminisme que ens permeti gaudir dels nostres cossos i posar-los en relació amb capacitat d’agència i poder de decisió.

Article publicat al número 534 publicación número 534 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU