“No és signe de bona salut estar ben adaptat a una societat profundament malalta”
Jiddu Krishnamurti
“No estás loco. Es que a veces tu cabeza necesita un apoyo y no es el de este reposacabezas. La vida no es fácil. Hacer terapia ahora sí. 1a sesión 60 minutos gratis.” Un viatge sencer a l’AVE amb aquest missatge darrere del cap. El tren sencer ple de la publicitat d’un web de teràpia on line. Al·lucino. Hem passat de la invisibilitat de la (mala) salut mental a la normalització absoluta. És només efecte de la pandèmia? Tot i que fa anys que desconfio de la gent massa sana i equilibrada, desconfio encara més d’aquest nou moment. De debò els estigmes s’han volatilitzat? Per què parlem tant ara de l’ansietat (i fins i tot la banalitzem, segons els informes de l’Observatori de mitjans i salut mental), però seguim sense parlar dels nostres familiars amb trastorns severs, i menys encara de la manca de recursos i serveis especialitzats per atendre’ls? Per què d’això només ens assabentem quan algú a punt de claudicar vomita un fil de Twitter? #SolucióPertotselsJoansiJoanes
Primera sorpresa, a Silicon Valley fa temps que han entrat en el “mercat” de la salut i també en el de la salut mental. Malgrat l’ambient malaltís en què es mouen els emprenedors (ho descriu bé The inventor, el docu d’HBO sobre Elizabeth Holmes, la millennial milionària que ara jutgen per estafa), la jugada és rodona: el sistema et desequilibra i després en treu beneficis. Amb la pandèmia s’han disparat les teràpies on line i el nombre d’unicorns del sector que no són, és clar, els cavallets roses amb banya, sinó les empreses que “valen” més de mil milions de dòlars. A Espanya, Telefònica va aixoplugar una de les primeres startups de l’estil, i han arribat d’altres amb noms tan poc originals com ifeel, Psious, Psonrie o Serenmind. A algun inversor li ha semblat, per exemple, una gran idea ficar milions d’euros en una aplicació perquè els empresaris puguin mesurar el benestar dels seus treballadors i oferir-los eines per “augmentar la resiliència i confiança en si mateixos, combatre l’estrès i aprendre tècniques de relaxació, amb el mòbil”. Matrix en comptes de sindicats. Meditació i mindfulness perquè ni el treball ni l’explotació ho semblin. Una distopia només possible en un món on el cap de Facebook anuncia que ens convertirà a tots en ninos que juguem a viure, en comptes de fer-ho de debò, i puja la cotització a borsa de la seva empresa.
No sabem si en el nou món de Zuckerberg anirem a teràpia nosaltres o els nostres avatars, o tots plegats, però el que sí que sembla obvi és que com més gran és el malestar, més creix el mercat del benestar
No sabem si en el nou món de Zuckerberg anirem a teràpia nosaltres o els nostres avatars, o tots plegats, però el que sí que sembla obvi és que com més gran és el malestar, més creix el mercat del benestar. L’important no és doncs que es parli de salut mental sinó qui ho fa, com, i amb quina intenció. A Catalunya, el desembre tindrem Marató monogràfica. Quin abordatge en farà? Com posa de manifest l’Atlas de Salut Mental de l’OMS, la manca d’inversió pública en aquest àmbit és la principal raó de què neixin i creixin aquests unicorns, i no la intel·ligència de cap emprenedor. El 2020 només la meitat dels 194 estats membre de l’OMS tenien polítiques de salut mental en consonància amb els instruments internacionals de drets humans. Els pressupostos públics en salut mental ronden el 2% de mitjana arreu (457 milions d’euros a Catalunya, d’un pressupost de 25.113 milions), i tot i que l’OMS fa anys que demana desinstitucionalitzar i integrar la salut mental en l’atenció primària, la majoria de la despesa continua anant a hospitals. Al vell model.
Qui segur sortirà a la Marató parlant o agafant telèfons serà el conseller Argimon. Molt probablement explicarà que a casa nostra ja ens hem posat amb la salut mental a la Primària. Ho sé perquè han començat pel meu barri. Privilegis del gueto. Aquí es va presentar el nou programa “per millorar el benestar emocional de la comunitat, intervenir de manera precoç sobre els factors psicosocials i reduir la medicalització”. 150 professionals semblen pocs per fer tot això en una atenció primària esgotada i espremuda, però si al barri ens en toquen un o dos, segur que són pocs. Poquíssims. Hauran de treballar de valent perquè el benestar emocional aquí sí que és un autèntic animal mitològic: l’ansietat és la quarta malaltia crònica, els nivells de sobremedicació de les dones i de trastorns mentals en infants i joves són altíssims, i tenim un nivell d’esquizofrènies alarmant. Benvinguts referents de benestar emocional.
Per sortir de la tristesa crònica i les ganes de rendir-se que provoca, no calen només pastilles sinó un sou digne, un lloguer accessible, una renda mínima i el menjar dels fills garantit
A Catalunya, el 13,5% dels nens pobres de 4 a 14 anys tenen una alta probabilitat de patir un problema de salut mental. Només el 6% dels nens rics de la mateixa edat. Un d’aquests nens pobres en tractament és el fill de la meva veïna Aminata. Van derivar-lo a un servei especialitzat, però la psicòloga va acabar tractant-la també a ella. Guanya 780 euros al mes, paga 700 de lloguer, ha estat víctima de violència gènere, té fibromiàlgia i tres criatures a càrrec seu. Quan ha d’agafar la baixa perquè no aguanta el dolor físic, llavors se li fa intolerable el psíquic perquè els nens no mengen i no pot pagar el lloguer. Demana ajudes urgents que mai no arriben de manera urgent. Li explica a la doctora del CAP que té malsons on la desnonen, que plora moltes hores sola. La doctora, que l’ajuda tant com pot, sap que el diagnòstic és estrès per pobresa, i que per sortir de la tristesa crònica i les ganes de rendir-se que provoca, no calen només pastilles sinó un sou digne, un lloguer accessible, una renda mínima i el menjar dels fills garantit.
“La vida no és fàcil, fer teràpia sí”. Em torna la frase i de seguida se m’apareix l’Azarías, aquell sant innocent de Delibes/Camus dient “señorito no se ría así, por sus muertos”. No, la vida no és fàcil, però el que necessitem és accés universal a serveis públics i de qualitat de salut mental. Per a tothom i sobretot per a l’Aminata i totes les Aminates. Com diuen els i les professionals del FoCAP, no hi ha una frontera definida entre salut i trastorn, però sí moltes diferències entre les circumstàncies vitals de les persones, i calen abordatges biopsicosocials. També els demana l’Associació Catalana de Professionals de Salut Mental, que alerta d’un enfocament periodístic i científic de la Marató massa biomèdic i d’unes línies de recerca i tractaments que també ho seran. De la mà sempre dels i les professionals que estan en primera línia i posen el focus en els determinants socials de la salut. No es pot parlar de salut mental sense parlar de desigualtats. No pots dir que et preocupa la salut mental de la població sense una clara voluntat de reduir-les. No es pot. No fotem. Biopsicosocial com a principi universal. I desmuntar el sistema com a únic tractament.
