Després de gairebé dos anys de mobilització i 68 dies de vaga, el maig de 2023 les treballadores del sector de les residències de gent gran a Biscaia, al País Basc, van aconseguir un conveni que inclou un increment salarial del 23%, entre altres millores. Amb molts avenços pendents encara, representa el millor conveni del conjunt de l’Estat espanyol i tenint en compte la millora salarial i la reducció de la jornada, el valor de l’hora treballada és un 73% superior. Pili Ledesma acumula vint anys d’experiència en residències com a gericultora i en l’actualitat treballa en una residència de Sanitas a Barakaldo. Com a militant del sindicat ELA, que té el 63% de representació en el sector, va participar de la mobilització i denuncia un model privatitzat.
A més de l’increment salarial, quines altres millores inclou el conveni?
L’anomenàvem “el conveni dels diners” perquè vam assolir l’increment del 23%, però també una millor retribució dels plusos de diumenge, de nocturnitat i d’antiguitat, a més de garantir l’IPC. L’acord també suposa 200 hores menys anuals, la substitució de les absències des del primer dia, una contractació estable, el compromís d’impulsar plans d’igualtat, millores en matèria de conciliació i foment de l’euskera.
Als Països Catalans, una de les principals denúncies de treballadores i familiars són les ràtios per insuficiències i per incompliment. Aquesta millora ha quedat pendent?
Sí, i a més, és el que influeix directament en el dia a dia, que afecta les treballadores i el mateix usuari. Des de les residències diuen que estem per sobre de la ràtio, però el problema és que fan càlculs amb trampa. No hi ha el mateix personal treballant un festiu o en cap de setmana que un dia convencional i, alhora, la ràtio s’aplica en general, no sobre el personal d’atenció directa a l’usuari. Durant la pandèmia, ja es van fer visibles les carències que hi havia, però ho estàvem denunciant des de feia molt temps.
“En funció de si la residència és pública o privada, hi ha més personal o menys. A una pública doblen el personal”
A més, en funció de si treballes a una residència pública o privada, hi ha més personal o menys. A una pública doblen el personal. En el seu moment, ja vam fer una campanya que es deia “Acompanya’m almenys dues hores”, perquè un estudi indicava que només s’atenia l’usuari una hora al dia a les privades i, en canvi, dues a la pública. Calia doblar el personal. Les privades decideixen aplicar les ràtios d’una forma restrictiva. Amb tot, les ràtios depenen d’una llei que cal canviar.
Quin missatge transmet el fet que una feina tan important i dura com les cures de gent gran estigui tan precaritzada?
No entenem que un servei a les persones tan important es valori tan poc. Fa temps que denunciem que han decidit privatitzar el sector, que el servei està a mercè de fons voltor i empreses privades amb un únic interès: el màxim benefici possible, deixant de banda la qualitat del servei. Com pitjors són les nostres condicions i l’atenció als usuaris, més beneficis per a ells. He de reconèixer que la millora del nostre conveni no es reflecteix en l’atenció a l’usuari, perquè no s’han millorat les ràtios. No donem l’abast.
Com afecten les condicions laborals en l’atenció de la gent gran?
Afecten molt i directament. A la nit, per exemple, pot haver-hi una gericultora per a 53 residents. Per tant, no hi ha mitjans suficients perquè estiguin ben atesos. Quan em llevo, trigo més de quinze minuts en arreglar-me i sortir de casa, però a la residència tinc menys temps per llevar i arreglar cada resident. Al menjador potser hi ha dues treballadores per donar l’esmorzar a més de cinquanta. El perfil de l’usuari, a més, no té res a veure amb el de fa uns anys.
“A la nit, pot haver-hi una gericultora per a 53 residents. Per tant, no hi ha mitjans suficients perquè estiguin ben atesos”
Fa vint anys hi havia usuaris a qui havies de fer una vigilància, eren força autònoms, però ara, cada vegada arriben en pitjors condicions, per l’envelliment poblacional i l’espera per l’assignació d’una plaça. Així i tot, continuem amb el mateix personal. Els usuaris volen que estiguis estona amb ells, que hi parlis, però només arribem a cobrir les necessitats bàsiques.
La situació també resta autonomia a les residents?
Hauríem de donar l’opció que tot el que puguin fer ho continuïn fent. Si tinc, com a molt, quinze minuts per preparar un usuari, no puc ni deixar que es cordi ni la camisa, perquè triga més que si ho faig jo. I automàticament, sense voler, els traiem aquesta autonomia. Hauríem de tenir més temps i donar-los espai brindant ajuda. Nosaltres els incapacitem.
En el reportatge que hem publicat a la revista, moltes treballadores no apareixen amb el seu nom per por. Amb un sector tan precaritzat, feminitzat i amb treballadores migrades, com heu aconseguit sostenir una mobilització tan llarga?
És molt complicat perquè costa molt moure la gent precisament per la precarietat i alhora perquè treballem amb persones i això condiciona molt. Les diputacions i el govern basc, que marquen les ràtios, et posen traves perquè no puguis parar. Des d’ELA tenim clar que estem parlant d’un sector precari i que cal canviar-lo per al bé dels treballadors i usuaris. El sindicat, amb un 63% de representació, ha liderat la lluita en el sector i ens dona les eines, ens sentim acompanyades o assessorades, però nosaltres decidim.
“És un treball dur, hi ha pors, però hem d’intentar conscienciar que cal lluitar. Ara lluito perquè el sector no sigui privatitzat i demà segurament em tocarà fer-ho com a usuària”
L’eina principal és el que anomenem caixa de resistència, un fons solidari a partir de les quotes dels afiliats, que s’activa quan decidim anar a la vaga per poder continuar cobrant gran part del salari. Sense aquest suport econòmic seria inassumible. Per aconseguir l’anterior conveni vam estar 378 dies en vaga. És un treball dur, hi ha pors, però hem d’intentar conscienciar que cal lluitar. Ara lluito perquè el sector no sigui privatitzat, i demà, segurament, em tocarà fer-ho com a usuària. No podem treballar així i només canviarem la realitat plantant-nos al carrer i a la porta del govern.
Quines dificultats vau afrontar durant les negociacions?
Ens va costar sostenir la vaga perquè les patronals saben el que costa estar al carrer. La caixa de resistència ha estat clau, però la trava més gran han estat els serveis mínims establerts des de la Diputació. Hem estat amb uns mínims del 100% i després del 90%. Han vulnerat el dret a vaga. Hem arribat a ser més gent reballant un dia de vaga que un dia comú, perquè quan falta una persona no se substitueix i quan hi ha vaga et marquen el percentatge. Les empreses i les patronals han insistit que no poden millorar les condicions perquè tenen pèrdues, però, en canvi, apugen els preus de la plaça i continuen tenint beneficis.
Heu teixit aliances amb familiars de residents?
Hi ha l’organització Babestu que també ha fet força i ha posat queixes i ha donat suport a les treballadores. Tot ajuda.
El model privatitzat actual porta intrínsecament precarietat?
Ho tenim claríssim: els fons voltor i empreses privades busquen el benefici més gran possible i per aconseguir-ho retallen condicions laborals i qualitat del servei. El sector de les residències de gent gran s’ha convertit en un negoci. Com més precarietat laboral i pitjor servei, més beneficis per a les empreses. Ha de ser un servei públic, cal garantir el dret a ser cuidat per a tothom.
