Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Contes per a nens petits

Passa sovint a la llibreria que hi entra gent que ens demana llibres per a nens de dos, quatre, sis anys. La primera pregunta que els fem sol ser: per llegir-se’l o perquè se’l llegeixin sols?, perquè la cosa canvia molt.

En català ho diem molt bé: diem explicar un conte, no llegir. I de fet, a casa, amb els petits, tots sabem el que això implica: cap nen no marxaria a dormir tranquil si simplement li llegíssim el conte que toqui amb veu monòtona, ràpidament, fent la papereta i sense acceptar preguntes. Ni de conya. Si la caputxeta creua el bosc, voldran saber què hi havia al bosc; si surt el llop, voldran saber com feia la veu del llop; si la mare li posa un pastís al cistell, voldran saber si el pastís era de nata o de fruita, i si la caputxeta s’espanta, voldran saber com és que no hi era la mare o el pare, i es tranquil·litzaran, potser, quan apareix el caçador, però i el pare? O la mare? O les dues mares? O els dos pares? O com és que no havia anat al col·le, la Caputxeta, aquell dia i estava caminant sola pel bosc? I com és que no hi havia ningú més al bosc?… O potser no: potser simplement es queden adormits quan la Caputxeta encara no ha sortit de casa, vés a saber.

En català ho diem molt bé: diem explicar un conte, no llegir. I de fet, a casa, amb els petits, tots sabem el que això implica: cap nen no marxaria a dormir tranquil si simplement li llegíssim el conte que toqui amb veu monòtona, ràpidament, fent la papereta i sense acceptar preguntes

És tan absurd imaginar-se una nena tota sola davant d’aquell conte com n’és, d’absurd, imaginar-se l’adult que li explica negant-se a respondre les preguntes que la nena li pugui fer mentre dura la lectura. És tan incert saber si la nena cosirà els pares a preguntes quan li llegeixin com saber si la nena ni tan sols tindrà la paciència d’escoltar-los un dia concret que estigui massa cansada. El que sí que és fàcil de saber del cert és que una nena de tres anys no es plantejarà les coses que es pugui plantejar una de sis i, per tant, no farà les mateixes preguntes. La de tres, segurament, escoltarà i potser acabarà interioritzant coses com ara que els llops són dolents, però cap problema perquè ella no viu al bosc i mai no se’n trobarà cap; o que és la mare de la Caputxeta qui fa els pastissos a casa, però mira, igual que el seu pare que li va fer el pastís del seu darrer aniversari. Perquè, a veure, quin pensament crític pots tenir als dos, tres anys si ni tan sols has tingut el temps suficient per tenir cap referència raonada del que passa al teu voltant?

Pel que he llegit i pel que he sentit de primera mà, perquè, casualitats de la vida, la meva neboda és alumna de l’escola Tàber (aquella que alguns diuen que ha censurat els contes que tenia a la seva biblioteca), l’associació de pares i mares ha decidit actualitzar el fons de llibres que s’oferia als alumnes menors de sis anys precisament per aquest motiu: si a un nen o a una nena menor de sis anys li ofereixes una realitat –encara que sigui feta de ficcions llegides de nit, en veu alta- que majoritàriament parla de senyores que fan pastissos, llops dolents i caçadors salvadors, com aquest petit no tindrà encara les eines per dir “això grinyola”, potser, sense qüestionar-ho, es farà una composició de la vida del que és normal, que seguirà perpetuant uns vicis que no ho són.

Si a un nen o a una nena menor de sis anys li ofereixes una realitat que majoritàriament parla de senyores que fan pastissos, llops dolents i caçadors salvadors, com aquest petit no tindrà encara les eines per dir “això grinyola”, potser, es farà una composició de la vida del que és normal

L’Escola Tàber no ha censurat res. La Tàber ha recol·locat aquests llibres a l’abast de qui ja pot fer-se preguntes més contrastades, de qui ja pot no només absorbir sinó qüestionar.

Jo crec que és una bona iniciativa; basta amb mirar com les que ens vam aprendre de petites aquells contes, ara encara hem de lluitar per trencar aquells estereotips.