Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Contra l'oblit que no reposa a les cunetes

L’Escenari Joan Brossa de Barcelona es converteix fins al 10 de gener en la cuneta de la carretera de Can Maçana on van ser afusellats vuit presos republicans l’any 1939. El testimoni de diferents personatges que van existir ens acosta a uns fets que encara ara formen part del present

Una escena de l'obra que es podrà veure a l'Escenari Joan Brossa fins al 10 de gener / Arxiu

“Insepults!”. Aquesta sentència tanca la representació teatral de Mort a les cunetes, i alhora es pot dir que condensa tot el que transpira l’obra. Insepults és com van quedar els cossos de vuit presos republicans afusellats l’any 39 en un revolt de la carretera de Can Maçana (Anoia), un fet que teixeix el guió d’aquesta peça creada per David Pintó i Joan Valentí, amb música de Martí Marsal. És també un crit de denúncia contra l’oblit i la desmemòria, no només d’aquest episodi, sinó de tots aquells altres crims del franquisme que mai s’han resolt. L’obra vol contribuir a invertir aquesta paradoxa -en realitat, gens contradictòria- que fa que mentre encara ara els cadàvers resten insepults, les responsabilitats dels seus autors segueixen enterrades.

Mort a les cunetes es va estrenar el maig del 2018 a Súria i ara es pot veure fins al 10 de gener a l’Escenari Joan Brossa del barri del Born de Barcelona. A la petita Sala Palau i Fabre, els 28 assistents es troben davant d’una única escena, la cuneta on es van produir els crims, però aquest indret gris es torna càlid gràcies a alguns dels personatges reals que hi passen i a l’atmosfera de l’espai.

Els 28 assistents es troben davant d’una única escena, la cuneta on es van produir els crims, però aquest indret gris es torna càlid gràcies a alguns dels personatges reals que hi passen i a l’atmosfera de l’espai

Entre ells hi ha Josep Nin Porta, l’únic supervivent de la matança, que va ser empresonat de nou sense que mai s’arribés a investigar què va passar. Ell i vuit companys més de presó van ser trets del calabós de Manresa la nit del 9 de febrer del 1939 i portats per un grup de guàrdies civils per la carretera que ressegueix la zona de les Agulles de Montserrat. En una cruïlla els van treure del camió on anaven i van obrir foc contra ells. El comandant de l’escamot d’afusellament era Nicomedes Salguero, que també apareix en escena, però en aquest cas per enfosquir-la amb la fatxenderia del qui se sap impune.

Els afusellats eren veïns de Súria i Valls de Torruella sense cap càrrec polític -només un d’ells militava a Esquerra Republicana-, tan sols tenien l’afiliació obligatòria a la CNT, però com expliquen els directors, van formar part de la quota de persones de cada poble que es reprimia per defecte. Eren “els que pensaven”.


Cinc monòlegs

L’obra es construeix a partir de cinc monòlegs de persones relacionades amb els fets, que en diferents anys posteriors tornen al lloc del crim, sempre el mateix dia que es va produir. Uns amb la bandera de la repressió, com la falangista Rita Soler o el mateix comandant; i d’altres amb la de la resistència, com Teresa Mabras La Maciana, veïna represaliada que tapava els cossos insepults, o Jaume Ollé, fugitiu del règim que vivia amagat al bosc i va ser testimoni dels assassinats. Les vivències que recull a Diari d’un emboscat (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2016) han sigut part de la matèria primera de l’obra, que està inspirada principalment en el llibre Mort a les cunetes (Angle Editorial, 2005) d’Albert Fàbrega, nét d’una de les vuit víctimes.

L’obra no només rememora uns fets, sinó que ofereix un retrat en primera persona de les realitats crues del franquisme

L’actor Joan Valentí és l’encarregat de donar veu a cadascun dels personatges i fer-los parlar sense embuts i de manera col·loquial, entre frases fetes i castellanismes que flueixen amb naturalitat. El to desplaça el públic entre la tendresa i la ràbia, i conté també una dosi d’humor, sobretot manifest en les dues figures femenines, diferenciades en tots els sentits excepte en el fet que les dues pateixen les agressions dels homes. La representació acaba amb la intervenció d’una d’elles, La Maciana, que amb el seu vitalisme transmet el missatge reivindicatiu i d’homenatge a les víctimes que vol donar l’obra. Una reivindicació que els autors fan extensiva als casos actuals de repressió política a l’Estat espanyol, incloent-hi una referència implícita als nou (també nou) presos polítics en el guió, que en el format imprès té un pròleg de Jordi Cuixart.

D’aquesta manera, l’obra aconsegueix no només rememorar el que va succeir, sinó oferir un retrat de les realitats crues del franquisme amb tota la proximitat que permet fer-ho el teatre. La majoria dels monòlegs són una conversa amb els vuit afusellats dirigida a l’auditori, que se sent constantment interpel·lat i immers en els esdeveniments. I amb aquest recurs també se’ns recorda, potser, que els executats haguéssim pogut ser qualssevol de nosaltres.

Especialment implicades en els fets es van sentir la Josefina Dordal i les seves filles, i la Marissa Biendicho, totes elles familiars de víctimes del franquisme que van assistir a la primera representació de l’obra el passat 23 de desembre. Tot i la seva recerca, els cossos dels seus parents no han pogut ser localitzats, com tampoc s’han trobat les restes d’aquells vuit republicans assassinats a la cuneta de Can Maçana. “Els fills dels nostres fills no oblidaran”, diu Josep Nin a l’obra. Ara són aquestes generacions les que comencen a desenterrar el que va passar amb l’esperança de poder enterrar algun dia les seves víctimes. Aquesta obra és una palada més en aquesta tasca.