Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Daniel Pardo

“Hi ha un imperatiu que ens diu que hem de viatjar molt, com si això fos un valor en si mateix”

Daniel Pardo / Victor Serri

Activista, portaveu l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS) a Barcelona

El turisme mou cada any més de 1.200 milions de persones per tot el món, segons l’Organització Mundial del Turisme. Milions de turistes agafen avions i reserven hotels o allotjaments a través d’Airbnb i una proporció significativa tria Barcelona, que és la cinquena destinació d’Europa. Arran de terra, la massificació turística té uns impactes devastadors per a les persones, que l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS), integrada per prop d’una trentena d’entitats, no es cansa de denunciar. En una lluita desigual, l’ABTS intenta combatre l’actual model amb accions com la denúncia dels pisos turístics il·legals o dels impactes dels creuers. Amb el portaveu de l’Assemblea, Daniel Pardo, ens submergim en el fenomen i les resistències.

 

Te’n vas de vacances?

Vull marxar de vacances en algun moment a l’agost. Es barregen coses personals i polítiques: per una banda, no ho he planificat i, per l’altra, fa temps que em fan força mandra les masses
i quan ja comences a tenir més percepció del que suposa la indústria turística, això s’agreuja. La gran contradicció que s’hi afegeix és que aquest any jo i unes companyes hem estat viatjant a altres llocs, precisament per fer crítica del turisme. Per tant, et trobes no contractant Airbnb ni hotels, però sí avions, per exemple, i utilitzant la mateixa indústria turística per fer-ne crítica. La contradicció existeix.

 

Quan viatgem, contribuïm a la gentrificació?

Cal conscienciar, mirar de fer un decreixement personal. Ens han venut i convençut que necessitem viatjar dues o tres vegades a l’estranger, si és a un lloc espectacular millor, i després penjar-ho a Instagram. És obvi que en una vida de ciutat capitalista moderna, hiperestressant, necessitem temps per descansar i cuidar-nos, però ni cal anar tan lluny ni on va tothom. Jo no soc cap exemple de res, però cada vegada més tendeixo a anar a veure persones més que llocs. Encara que sigui repetir, m’estimo més anar a veure persones. Hi ha un imperatiu difós que ens explica i ensenya que hem de viatjar molt, com si això fos un valor en si mateix. És obvi que conèixer llocs i cultures diferents enriqueix, però, d’una banda, el món no aguanta que tot el món ho faci i, de l’altra, no necessitem tanta freqüència. Totes podem fer una reflexió cap endins i mirar d’anar reduint la nostra petjada ecològica i turistificadora-gentrificadora.

 

Tot i així, cal posar el focus en la gestió i en el model turístic?

“Les subvencions a la indústria turística recorden molt les dinàmiques de la bombolla immobiliària”

Totalment. Gran part de la responsabilitat és de la indústria turística internacional i dels poders públics, que tenen a veure amb el finançament de la ciutat i amb una lògica ultraliberal que ha entrat a les institucions. Estan venent la ciutat com a objecte de consum. Aquesta col·laboració publicoprivada és la que porta a una explotació de consum principalment turística dels territoris en general, i aquesta entesa és la principal culpable dels processos d’expulsió que s’estan produint a tot el món i al sud d’Europa en particular.

 

Un exemple d’aquesta col·laboració és Barcelona Turisme. Si l’Ajuntament de Barcelona és conscient que calen canvis en el model, per què continua promocionant amb diner públic la indústria turística?

L’explicació que s’endevina és que l’Ajuntament prefereix fer aquesta promoció amb el sector privat que deixar que el sector privat la faci sol. Nosaltres no la compartim, som partidàries d’aturar la promoció pública, però és veritat que això portaria a una promoció estrictament privada, i possiblement molt més agressiva. Si l’Ajuntament decideix apostar per un decreixement turístic i per la generació i promoció d’altres economies, que faci pedagogia cap enfora i digui: “Escolteu, gent que voleu visitar Barcelona, ens feu un gran honor, però involuntàriament esteu contribuint a fer un gran mal a la ciutat, com buidar-la o empitjorar les condicions de vida de la població…”. Això no ho ha fet ningú. Crec que Amsterdam ha arribat a aturar la promoció turística internacional, però ningú s’ha posat a dir: “No necessitem tant turisme, tant turisme ens fa mal”. Cal una aposta decididíssima per una altra economia per a la ciutat.

 

La indústria turística mou molts diners, però alhora sovint se sustenta amb treballs temporals i precaris. Una de les apostes podria ser municipalitzar o cooperativitzar algunes empreses? A Roma, per exemple, l’empresa que ven les entrades del Colosseu és una cooperativa.

Seria una opció a explorar. Una de les empreses que explota el bus turístic a Barcelona és pública i l’altra privada; no tinc les dades de les condicions laborals, però segurament hi ha diferències. Tampoc idealitzaria el model cooperatiu o més aviat tindria en compte que també es poden fer servir les cooperatives per amagar males condicions laborals. A més d’intentar revertir els beneficis del turisme d’una ciutat en la població, hi ha moltes mesures per al decreixement que no estan tan lluny. Actualment, les males condicions laborals abarateixen costos al sector privat. Estem subvencionant la indústria turística de moltes maneres: laboralment, amb subvencions, fiscalment, amb avantatges… Hi ha tot un seguit de facilitats bestials que no tenen molts altres sectors més necessitats. Això recorda molt a les dinàmiques de la bombolla immobiliària.

 

El col·lectiu de cambreres de pis, les Kellys, per exemple, han proposat un segell de treball just i de qualitat per als hotels…

Desitgem que aquesta iniciativa esdevingui gran i tant de bo els portals internacionals d’hotels se la facin seva. Hi ha experiències similars als Estats Units i funcionen. No acaben amb els hotels que tenen males praxis, però hi ha gent que sí que ho valora i mira si l’hotel on vol anar té el segell. És important i és una manera de corresponsabilitzar el turista.

 

Al marge de canviar les condicions laborals del sector, és obvi que hi ha una dependència del turisme. És possible un turisme sostenible?

Quan parlem de turisme sostenible, a Barcelona és una entelèquia. Caldria un turisme que convisqués amb una ciutat autosostenible, que vol dir que pugui mantenir-se com a tal, entenent per ciutat la seva població. Avui dia, la indústria turística i el fenomen està expulsant gent dels barris. Per una banda, com explica molt bé Agustín Cócola, té a veure amb l’allotjament turístic
i l’habitatge i, per l’altra, té a veure amb el desgast que suposa la convivència quotidiana, minúcies que dia a dia van creixent i que generen una gran incomoditat, una hipersensibilitat a tots aquests problemes. Des de la subjectivitat personal es fa duríssim i planteja un dilema: faig de la meva vida una resistència, i això no es pot exigir a tothom, o me’n vaig. I també entren en joc les possibilitats de cadascú, perquè una veïna del Gòtic que no té gaires mitjans i té el pis en propietat o un lloguer de renda antiga potser no pot canviar o ha de marxar a Sant Celoni. Per tant, tampoc és una decisió personal, té a veure amb allò material. Entenem que la possibilitat d’un turisme sostenible requereix decreixement turístic, i això està molt relacionat amb el monocultiu. Qualsevol que tingui una mirada mínimament crítica té clar que qualsevol monocultiu és negatiu per a l’economia de la ciutat i normalment també per a la vida quotidiana de la població. En el cas concret del turístic, trobem un sector molt ambiciós, expansionista, que sempre està mirant de guanyar més i més espai. D’alguna manera, no hi ha terme mitjà entre la lògica de creixement infinit i el decreixement. Qualsevol via del mig acaba sent creixement.

 

S’ha fundat la xarxa SET de ciutats del sud d’Europa contra la turistificació. Es tracta d’un fenomen global amb conseqüències similars a escala local?

Les dinàmiques són molt similars i el que pot canviar són les percepcions locals. Per exemple, a Venècia el procés ha estat molt llarg. Quan va començar el període de turistificació –a principis o mitjans dels 90– no hi havia les eines per defensar-se, i la turistificació del teixit econòmic és molt gran. També hi ha Lisboa, on el procés és molt recent, però ha arribat en un moment de crisi econòmica i austeritat en què costa pensar en alternatives. En tots dos casos, pràcticament no hi ha cap altra opció econòmica i costa molt conscienciar la població. Si hi penses, la gent acaba acceptant allotjament, massificació… però no una alternativa. Estan començant a posar-ho en qüestió, però no resulta igual de fàcil que aquí. Aquí hi ha més receptivitat i crec que té a veure amb un recorregut dels moviments socials, amb lluites anteriors –per exemple, el Fòrum de les Cultures–, i també suposo que amb el fort moviment veïnal històric. Per molt insuficients que ens semblin els discursos de l’Ajuntament de cara al turisme, el fet que s’emetin discursos que no entomen sense més el que diu el sector privat i s’hi enfronten en certs casos fa una diferència, té una altra legitimitat per al gran públic, crec que fan pensar.

 

Barcelona es convertirà en una Venècia?

“No estem anant cap a una venecització de Barcelona però probablement sí del districte de Ciutat Vella”

Diria que no estem anant cap a una venecització de Barcelona però probablement sí de Ciutat Vella. Nosaltres encara creiem en la possibilitat de revertir-ho, si no, no seríem aquí. D’altra banda, m’agradaria reivindicar Venècia. He tingut la sort d’estar-m’hi tres mesos, perquè ens van convidar a una trobada de béns comuns, patrimoni i turisme. Vaig poder visitar la gent i vaig veure que efectivament hi ha comunitat i em va trencar un tòpic i me n’alegro molt. Hem de demanar disculpes per dir sempre “Barcelona, la ciutat morta”; no podem donar barris ni ciutats per perduts. Venècia té teixit, té lluita, té una pressió bestial però s’estan fent coses interessants.

 

Més enllà de la gentrificació, la turistificació substitueix una comunitat per una “no comunitat” que està de pas?

A la ciutat estem vivint processos de gentrificació paral·lels en molts barris: al centre, al Poble-sec, a Sants, a l’Eixample, a Gràcia o al Poblenou, i tinc la impressió que és una dinàmica global. Abans es gentrificava un barri o fins i tot un carrer, però ara és un procés més ampli. És difícil posar límits. Diria que el procés de turistificació és més pervers, perquè el de gentrificació, tot i ser de classe, molt injust i dur, inclou com a mínim una possibilitat de comunitat. Ens expulsen del nostre barri i trobem habitatge en un barri més barat, però no t’atures a mirar quin preu tenia aquell barri fa un any i mig i, involuntàriament, encara que no et quedin gaires més opcions, també hi estàs participant. No cal flagel·lar-se, però som elements necessaris d’aquest procés.

 

Com afecta la massificació turística a la vida quotidiana d’una persona?

Bàsicament té a veure amb la dificultat creixent de fer comunitat. Encara que volguessis quedar-te, hi ha gent que marxa i perds teixit: el comerç de proximitat, d’ús quotidià, petit comerç… I això et complica la vida, t’has de desplaçar més i naturalment tendeixes a evitar certs llocs. Sovint perds motivació per estar al carrer, a la plaça, senzillament no fent res, que és una cosa molt sana. Costa més trobar-te el veí, l’amic o el comerciant, però també perquè encara que hi siguin hi ha molta gent pel mig: terrasses, vehicles de mobilitat personal… Hi ha un munt de soroll espaial. Tot això va generant un desgast i crec que encara que sigui una experiència petita paga la pena explicar el funcionament de Fem Plaça. El col·lectiu de Ciutat Vella persegueix la informalitat. Consisteix a escollir una plaça que té algun problema dels que hem esmentat, convocar-hi una trobada i demanar a la gent que porti el que vulgui per berenar. En realitat és absolutament artificial el fet d’arribar a aquest extrem per trobar una certa naturalitat. Tampoc podem oblidar la qüestió del soroll, i especialment el nocturn. El model turístic es basa molt en la indústria de l’oci nocturn i hi ha zones que són autèntics drames; en aquest sentit, Agustín Coccola parlava directament de problemes de salut mental. Això ataca els nervis de la gent, el fet de no poder dormir. I concloïa que el turisme és un problema de salut pública i això hi ha molta gent que no ho té present.

Victor Serri |Victor Serri

 

Una de les icones de la turistificació és Airbnb. Com pot ser que encara hi hagi pisos sense llicència i quin impacte té la plataforma sobre el dret a l’habitatge?

Tinc molts dubtes sobre la reversibilitat del procés. És a dir, una vegada que l’habitatge assoleix aquest nivell de mercantilització és molt difícil tornar enrere. Els pisos que hem denunciat i hem aconseguit que fossin retirats del mercat per dies, han anat al lloguer per mesos, que ja és legal, però no entren al circuit del lloguer residencial. És obvi que això no s’aconsegueix només amb multes. Calen més normatives, una regulació més restrictiva… No sé ben bé com s’hauria de fer. No tenim una solució clara més enllà d’idees poc possibles com la municipalització del sòl, que en el marc legislatiu europeu difícilment tindria encaix. Globalment, el volum d’anuncis a Airbnb no s’ha reduït. Ara estem a l’expectativa, perquè a principis de juny l’empresa va dir que començava a retirar-ne alguns.

 

Però és l’Ajuntament el que revisa Airbnb…

És absolutament pervers. L’Ajuntament està treballant per a Airbnb, quan el registre de llicències de la Generalitat és públic i s’actualitza periòdicament; per tant, l’empresa podria fer la verificació directament. Però, de moment, el que es fa és retirar a posteriori. Sabem que dels pisos que tenim com a indicadors n’hi ha que han desaparegut, però els trobem en altres plataformes, que segons l’Ajuntament porten més temps complint. Homeway n’és una, que tot i que es va comprometre a publicar allotjaments amb número de llicència, els posaven en diversos anuncis i hi havia números que no tenien res a veure. L’Ajuntament és incapaç de gestionar tot això perquè implica un exèrcit de funcionaris.

 

Ja fa un any i mig a Barcelona va entrar en vigor l’anomenat PEUAT, la primera regulació del conjunt dels habitatges turístics. Es va perdre una oportunitat per protegir tots els barris?

“Hem de demanar disculpes per dir sempre ‘Barcelona, la ciutat morta’, no podem donar barris ni ciutats per perduts”

Absolutament, i aquesta era la nostra proposta: moratòria d’allotjaments turístics. Sembla que formalment i tècnicament no es pot fer, però pots anar restringint-ho fins que allò que deixes és pràcticament zero. Quan es poden donar llicències a un altre barri estàs fomentant que marxin cap allà, perquè la pressió turística existeix i perquè la dimensió i les distàncies dins la ciutat de Barcelona són ridícules en el context global. L’Ajuntament ha estat fent servir criteris urbanístics i normalment aquestes eines et permeten actuar quan ja hi ha un mal fet. Hauria calgut una interpretació molt més agosarada i possiblement més atacable a nivell jurídic –i el PEUAT ja ho ha estat. L’Ajuntament de Barcelona té molt a dir, però la Generalitat també i la resta de l’àrea metropolitana: Badalona, Sabadell, l’Hospitalet… No ens hem posat a mirar què està passant amb l’allotjament turístic formal i informal en aquests municipis. La moratòria hauria portat més habitatges turístics cap a l’Hospitalet, per exemple.

 

Via mar, amb els creuers que arriben a Barcelona, però també a Palma o a València, també es genera un fort impacte, sobretot mediambiental. Encara se’n parla poc?

És clar que el factor propi més clar i més diferenciador del turisme de creuers és l’afectació ambiental de la qualitat de l’aire. A les Balears pateixen el turisme de creuers i tenen un problema molt específic amb la destrucció de la posidònia del fons marí. Tot i que hi ha un pla en l’àmbit europeu per reduir la contaminació, en el millor dels casos utilitzaran uns combustibles impensables a nivell de terra, dels quals mai s’ha pogut mesurar bé l’afectació real. Hem fet reiterades peticions a l’Ajuntament perquè entomi la responsabilitat, que hauria de ser del Port de Barcelona, una institució que facilita dades gens creïbles. És urgent en termes de seguretat pública concertar l’afectació dels creuers, però tampoc podem perdre de vista els avions, que contaminen un munt. Aquests dies, la gent de Palma que protestava a l’aeroport ha donat dades d’un vol cada minut. És impossible que això sigui sostenible pel que fa al moviment humà i de subministraments –és un sobreconsum exagerat. Fins ara hem posat molt el focus en la qüestió dels allotjaments, però per molt que els arribéssim a controlar, tal com funciona l’economia, si no n’hi ha es creen i, per tant, ens hem de fixar també en la qüestió dels fluxos i la mobilitat. Cal començar a racionalitzar i arribar a acords a escala de ciutat sobre quanta gent ens podem permetre que arribi a la ciutat per cada mitjà. És una assignatura pendent. El tema de l’aeroport és encara més tabú que els creuers. L’avió està molt més estès com a mitjà de transport, no volem sentir-ne crítiques. Portem setmanes sentint que s’acorden dos vols més cap a Pequín i no hi ha pràcticament ningú que ho posi en dubte. Com més vols, millor.

 

Amb tots els efectes que té el turisme, hi ha una manca de participació?

Participem en el Consell de Turisme i Ciutat, a través d’entitats. Té un punt interessant perquè el sector privat, els lobbys, han d’escoltar coses que mai havien escoltat i alhora és un espai de diàleg limitat però que està bé que existeixi. D’altra banda, és altament frustrant. Nosaltres sempre hem dit que no ens pots donar la mateixa legitimitat a nosaltres que al sector privat, que hi és pels diners. Fa bastant temps que vam adonar-nos que la qüestió de model de ciutat i turisme implica un procés d’aprofundiment democràtic molt gran. Parlem de sobirania econòmica, que la ciutat pugui decidir democràticament, de manera dialogada i consensuada a què vol dedicar els esforços econòmics de la ciutat en funció de necessitats, recursos i efectes.

Article publicat al número 459 publicación número 459 de la Directa