Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

De visitant a 'follower'

Amb el confinament, el Louvre o el Prado han refermat l’aposta per les xarxes socials. Així s’afavoreix l’accés a l’art o es converteix en un producte de masses? En parlem amb el grup de recerca Pli-é Collective, responsables de comunicació de museus, mediadors artístics i artistes visuals

Sala buida al Museu Picasso de Barcelona / Arxiu

El 20 de febrer, l’esdeveniment més important del gran mercat globalitzat de l’art, l’Art Basel Hong Kong, anunciava que mantindria la seva activitat amb la programació d’exposicions virtuals. Unes setmanes més tard, grans institucions com el museu del Louvre, el British Museum o el Museo Nacional del Prado van seguir les seves passes. Les xarxes socials van començar a omplir-se de continguts culturals nous, poc habituals a les xarxes dels museus: visites de 360 graus a les sales d’exposició, reptes virals i vídeos en directe des dels museus. Aviat va irrompre un nou llenguatge en l’àrea artística basat en el trending topic, els followers i els likes. Les imatges de recreacions casolanes d’obres pictòriques o els directes a Instagram del Prado són un exemple d’aquesta onada. Segons un estudi de la Network of Europe Museum Organisations (NEMO), el 40% dels museus ha vist pujar el nombre de visites a les seves pàgines web i més del 70% han augmentat l’activitat virtual. Què està passant?


De la sala d’exposició al menjador de casa

Els centres artístics han actuat amb immediatesa per adaptar l’activitat a formats virtuals nous. Així, mentre la National Gallery de Londres estava tancada per Setmana Santa, les persones àvides de cultura van poder veure obres de Rembrandt, Velázquez o Michelangelo des del sofà de casa. El confinament ens ha ajudat a viure l’art des de més a prop? “En traslladar una exposició d’art a una dimensió virtual s’utilitza un codi de representació i se’n reprodueix el contingut, però l’escenari no es repensa. D’alguna manera, les noves tecnologies ofereixen una sensació d’hiperrealitat, però oculten el més valuós: el nostre cos i les nostres formes particulars de recepció, que són infinites”, opinen les responsables de Pli-é Collective, Eva Paià, Marina Ribot Pallicer i Angelica Tognetti, que formen un grup de recerca independent i curadoria instal·lat a Barcelona.

El col·lectiu estudia els procediments institucionals i explora formats de difusió i participació activa de la creació artística, i diferencia clarament l’experiència virtual de la física. “Les pràctiques virtuals volen ser el més fidels possible a l’experiència de veure un quadre en una sala”, diu Eva Paià, “per això ens ofereixen un recorregut en moviment a l’espai amb eines de recreació. Però és limitat: ens convertim en espectadors immòbils i rebem imatges des d’un punt de vista que no és el nostre. El diàleg amb l’obra és unidireccional i només funciona des de l’emissor cap al receptor”.

Imatge de promoció del Club Lectura Alicia Kopf al Centre d’Art Contemporani Bòlit de Girona |Joan Prats

 

L’exercici de traslladar-se al món virtual permet valorar la capacitat de les institucions per repensar la seva perspectiva i traslladar-la a la xarxa. També permet plantejar preguntes noves: quines són les peces més destacades d’una exposició i per què? Quin objectiu i propòsit tenim? Volem educar, afavorir la creació artística o el pensament crític?

L’equip de comunicació del Centro de Arte Dos de Mayo (CA2M) ha valorat aquestes qüestions a l’hora de crear propostes en temps de confinament. “Les circumstàncies actuals han fet que hàgim de generar un pla d’actuació nou adaptat a la situació. Abans del confinament, les xarxes socials promocionaven activitats i exposicions que es produïen al museu. Però ara no es fan i el que cal promocionar és com les fem o bé el material que produïm. Així, els materials que fèiem servir per comunicar informació sobre una exposició s’han convertit, per estrany que sembli, en la nostra programació”, diuen Vito Gil-Delgado i Carlos Granados, responsables del departament d’educació del centre.

A més, les noves propostes han hagut de concentrar-se en un públic que cerca més imatges i vídeos d’activitats i esdeveniments, i no tant contingut textual. Segons el responsable de comunicació digital del Mercat de les Flors, Noel Eduardo, “en general, la difusió de la informació es fa a partir del material que genera la mateixa institució, ja sigui del departament de programació, d’educació o de comunicació”. La responsable de comunicació de La Virreina i La Capella, Laia Carbonell, ens diu que “el pla d’actuació es basa a amplificar i reforçar el contingut presencial”. Ens trobem, doncs, amb una activitat cultural virtual que parteix de la difusió dels continguts més que no pas dels continguts per se, com podrien ser debats, diàlegs o reflexions. Per aquest motiu, un gran nombre de museus ha optat per difondre imatges del fons de la col·lecció, com el Museu Picasso, el Museu Nacional de Catalunya o l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Pot ser un bon moment per replantejar el model de museu corporatiu i pensar la institució com un espai de participació real i responsable amb les realitats que l’envolten

Segons l’estudi de NEMO, les dades mostren un augment important de les visites en contingut cultural virtual i parlen del creixement del “consum cultural”. Això vol dir, per tant, que ara podem quantificar l’abast de la cultura en els termes dels social media que han popularitzat els productes i les marques de consum? “A banda que els recorreguts virtuals són guiats i hi ha poc desenvolupament gràfic i de programació web, em pregunto si és saludable estar ingerint informació constantment. Crec que les institucions haurien de ser un espai on poder valorar el sistema i fer una crítica més reposada, sent conscients, també, dels algoritmes, l’hipercontrol i els recorreguts predefinits de les eines virtuals”, comenta l’activista transfeminista i artista visual Diego Marchante.

Aquesta és la controvèrsia al món de l’art. “No hem passat de la idea de linealitat a la de constel·lació, que s’oposa al funcionament tradicional d’un arxiu en què el contingut es recull i s’organitza des d’un únic punt de vista. Quan parlo de constel·lació vull dir que el contingut pot organitzar-se de manera col·lectiva i crear xarxes de coneixement i memòria compartits”, conclou Marchante.


Art virtual participatiu, però no col·laboratiu

Quan veiem els vídeos virals dels museus sentim frases com “el que veiem aquí és” o “el que això ens fa sentir és”. Són expressions que suggereixen una experiència col·lectiva i de participació. “No podem confondre la participació amb la col·laboració”, valora Roser Colomar, membre del projecte artístic Idensitat, que treballa en la mediació experimental amb el territori: “Iniciatives virtuals en format de challenge o de quiz, que s’han fet servir molt aquests dies per conèixer una col·lecció, no permeten una interacció real amb l’objecte artístic, i encara menys una reflexió o un diàleg horitzontal sobre una obra o un moviment. Més aviat sembla un test en què cal encertar la resposta correcta”. “El projecte d’Idensitat, en canvi, aposta per posar en comú els processos i els resultats de propostes que es treballen amb comunitats amb qui tenim activat un espai de treball significatiu”, afegeix Colomar.

Els museus han compartit, aquests dies de confinament, visites a les sales d’exposició. S’han obert al públic, en línia i sovint gratuïtament. Però no hi han implicat la mediació i el treball per fer de la institució un servei a les realitats diverses afectades per aquesta crisi, més enllà de l’avorriment que pugui causar el confinament. Precisament la comunitat artística ha estat greument afectada i, en aquest sentit, el Bòlit de Girona ha proposat a totes les artistes i investigadores que tenien un projecte en procés gravar breus vídeos on mostren com estan sent afectades per la situació actual. D’aquesta manera, la institució posa en relleu les realitats del sector i els debats que se’n deriven, difon els projectes de la comunitat artística i les ajuda econòmicament, ja que són remunerades per la seva feina.


L’impacte en els llocs de treball

D’aquesta comunitat artística també en formen part les treballadores de la cultura. L’equipament de gestió comunitària Ateneu Popular 9 Barris ha fet públics els acords laborals a què ha arribat amb la plantilla laboral, membres del servei de neteja i de restauració inclosos. El 8 de maig, a més, l’ateneu va retransmetre en directe un espectacle de titelles amb la Casa Taller de Marionetas de Pepe Otal i l’Associació Titellaire de Roquetes. Amb l’activitat volen obrir els tallers de les titellaires i fer que el públic conegués els espais on treballen les artistes.

L’espectacle Cachito de Eternidad de la companyia Fills de Fusta s’ha emès per streaming a través de l’Ateneu Popular de Nou Barris |Arxiu

 

El confinament ha assenyalat les diferències en la gestió dels grans centres i els petits. Pot ser un bon moment per replantejar el model de museu corporatiu i pensar la institució com un espai de participació real i responsable amb les realitats que l’envolten. “Fins que no arribi la renda bàsica universal o un pla de recuperació cultural, les activitats i espectacles han de poder seguir-se fent”, diu un comunicat de l’ateneu, “l’estat d’alarma no pot fer emmudir la cultura invisibilitzant i precaritzant encara més les creacions. Per aquesta raó, l’ateneu continua cercant noves fórmules per tal de fer accessible la cultura a la comunitat, al mateix temps que fa sostenible la vida dels creadors i creadores remunerant la seva tasca”.

Article publicat al número 501 publicación número 501 de la Directa