Em trobo davant tot un repte. Escriure articles em situa de forma intensa fora de la meva àrea de confort. No és una cosa que faci habitualment i, per tant, a part de no sentir-m’hi còmoda, reconec que també em sento poc capacitada per fer-ho. Així que, tot i que soni a clixé, començo aquest article sobre la síndrome de la impostora amb el meu propi sentiment d’impostora en ple funcionament.
La síndrome de la impostora té a veure, en termes generals, amb una percepció interna esbiaixada de no estar a l’altura del que s’espera d’una mateixa en un determinat àmbit de la vida (laboral, social, afectiu…). I, per tant, en la por que el frau que es representa en un context concret sigui descobert. En termes generals, diríem que la seva dinàmica està molt vinculada a un nivell d’autoexigència i perfecció molt alta, com un mecanisme de suplir aquesta sensació de “no ser suficient”.
El terme síndrome de la impostora va ser encunyat per les psicòlogues nord-americanes Pauline Rose Clance i Suzanne Imes l’any 1978. Com passa sovint, no és que el fenomen aparegués en aquell moment, sinó que van tenir la lucidesa de posar nom a una dinàmica social que encara no estava identificada com a tal.
El fet de donar nom a fenòmens percebuts d’entrada dins de l’àmbit psicològic pot generar cert rebuig per por d’etiquetar o encasellar la complexitat humana. Lluny d’aquesta intenció, des de la perspectiva social, nomenar-ho pot facilitar el fet de posar llum a dinàmiques o comportaments que van molt més enllà de la psicologia individual de les persones. I, per tant, sortir de la mirada limitant de pensar que el que ens passa com a persones és exclusivament una responsabilitat individual.
L’angoixa per no estar a l’altura del que s’espera d’una afecta moltes persones socialitzades com a dones i ve determinada per dinàmiques patriarcals i altres desigualtats socials
Des d’aquesta lògica, quan parlem de la síndrome de la impostora, ens referim, bàsicament, a un fenomen que és resultat, en part, de les dinàmiques de desigualtat social, determinat pel que es valora socialment i per com el fet de sentir que corresponem més o menys a uns estàndards reconeguts condiciona la nostra experiència. Per tant, podríem dir que tots aquells col·lectius que formem part de les perifèries socials per raó de gènere, raça, orientació del desig, classe o capacitat, podem patir més i de forma més intensa el sentiment d’impostura.
En aquest sentit, créixer en un món patriarcal disposa les persones socialitzades com a dones a ocupar uns determinats llocs dins l’imaginari social, de forma desigual en relació amb els homes. Això és així des del punt de vista objectiu: encara avui dia la realitat ens parla de les enormes desigualtats entre homes i dones en molts àmbits de la vida (salaris, sostres de vidre, distribució de les tasques domèstiques, conciliacions, violència masclista…). Alhora, també des del punt de vista de la subjectivitat i de l’imaginari col·lectiu se’ns diferencia en relació amb què podem o no podem fer. I aquí, més enllà de les ideologies que ens acompanyin, aquesta percepció interna ens condiciona la major part del temps de forma absolutament inconscient.
És casualitat que un percentatge molt alt de dones amb rols de lideratge convisquin amb la sensació interna de no estar mai prou preparades o a l’altura? Contundentment, no. La nostra manera d’estar al món està clarament afectada pel que socialment se’ns ha dit que som. Hem crescut integrant de forma conscient i inconscient missatges que defineixen quin és el nostre rol i de quina manera l’hem de jugar. Afortunadament, això no és determinista. Però sí que és important ser conscients que té un pes en la nostra identitat, sobretot perquè aquesta consciència és el que ens ha de permetre sortir de lògiques culpabilitzadores quan ens veiem patint de la síndrome de la impostora. No, no és un problema d’autoestima per com ets o et veus, sinó que és resultat d’un fenomen estructural.
Ara bé, què ens pot ajudar a transformar aquesta dinàmica? Lluny de voler caure en un determinisme desesperançador, aquí van algunes reflexions amb mirada feminista que ens poden ajudar a revertir-ho.
Sabem per experiència històrica que sortir de la visió individual i aïllada del que ens passa i dotar-ho de mirada col·lectiva és una eina molt potent de transformació. Trencar la mirada individual del problema i entendre que el que ens passa no és resultat de la psicologia individual sinó d’una dinàmica social. Compartir, socialitzar les nostres experiències d’impostura amb altris, visibilitzar-ho com a fenomen social, parlar-ne obertament… ens dona comprensió, perspectiva i força.
En aquest sentit, entendre quin és el sistema de creences que opera en cada una de nosaltres quan el sentiment d’impostura apareix ens ajudarà a anar desgranant i qüestionant la seva validesa. En quines situacions sorgeix? Quins són els missatges que ens diem i com ens els diem? Identificar la nostra impostora interna ens ajudarà a agafar distància i poder-hi dialogar.
Per què equivocar-se està tan penalitzat? Com volem donar la benvinguda a l’aprenentatge si no ens donem permís d’equivocar-nos?
Un altre dels mecanismes que articula la síndrome de la impostora és un nivell d’autoexigència molt elevat que sovint va acompanyat d’una angoixa per “arribar a tot i de manera perfecta”. L’exigència funciona com un motor que intenta compensar aquesta percepció de no ser suficient: “Només ho podré aconseguir si m’esforço per sobre de les meves capacitats”. En aquesta direcció, equivocar-se és com una confirmació de no “estar a l’altura” de la suposada expectativa externa.
Revisar les exigències internes i la relació amb l’error és un pas necessari per trencar la dinàmica de “no ser prou”. D’entrada, ens podríem preguntar: què passaria si, en efecte, no poguéssim amb tot? Sota quin mandat social estem funcionant que no dona espai a les limitacions humanes i a la vulnerabilitat? Per què equivocar-se està tan penalitzat? Com volem donar la benvinguda a l’aprenentatge si no ens donem permís d’equivocar-nos?
Qüestionar aquestes creences i dotar-les d’un nou significat és, més enllà d’un exercici de treball personal, una manera de fer activisme polític.
D’altra banda, el sentiment d’impostura ens porta, com ja hem dit, a veure’ns de forma esbiaixada. Per tant, aprendre a mirar-nos ajustadament implica també aprendre a reconèixer-nos d’una manera més completa, en les pròpies limitacions així com en les nostres fortaleses.
Això, en part, vol dir sortir de la mirada crítica, socialment sobrerepresentada, per obrir-nos també a la celebració i les estimes. Poder celebrar els èxits i escoltar plenament els elogis en lloc de justificar-los com
a fruit de l’atzar o la sort. Connectar i donar espai a les nostres habilitats i els talents que ens fan úniques com una manera de donar suport a la meva pròpia autenticitat.
Ara que ja estem arribant al final, i tornant a la meva pròpia experiència, noto el sobreesforç que m’ha suposat escriure aquest article, fruit en part, de la meva mateixa exigència així com de les limitacions en aquest medi menys conegut. M’agrada haver acceptat el repte, em sento satisfeta d’haver-me donat el permís de fer “d’articulista” sense saber-me experta i acceptant el lloc des d’on ho he fet. Gràcies per l’oportunitat, ha estat un bonic aprenentatge.
