La migració sudsahariana a Europa és, fins avui, majoritàriament protagonitzada per homes. En temps recents, és més freqüent veure dones emigrar, però el més habitual encara és que siguin els homes els qui marxen a trobar noves oportunitats, amb el risc de perdre la vida en el camí. Aquesta migració masculina té uns efectes en les relacions de gènere al país d’origen, de les quals es parla poc. L’home marxa, però la seva dona s’hi queda, i a partir d’aquí s’enceten dinàmiques socials tan diverses com poc explorades.
Marème Niang-Ndiaye, professora del Departament de Geografia de la Universitat de Dakar, ha estudiat el fenomen dels matrimonis a distància entre persones que viuen al Senegal i a Barcelona, inclús també algun cas de dones que han deixat la família al Senegal. En la seva recerca destaquen dues conclusions. La primera és que la migració de l’home i de la dona no té el mateix significat social en el context senegalès. La segona és que tant si les elles es queden al Senegal com si marxen a Europa, l’entorn familiar i social que les envolta no les beneficia.
Durant un temps, abans de l’època de les barcasses o cayucos, era habitual que pares i mares encoratgessin els periples migratoris de molts nois senegalesos. Les tradicions socioculturals del país feien que aquests joves fossin cridats a ser el suport familiar. És a dir, a haver de portar diners a casa i ajudar els pares quan aquests ja són massa grans per treballar. Així, qui migrava i prosperava era l’enveja del barri que l’havia vist créixer: tornava per construir una gran casa, es comprava un cotxe i portava regals per a tots els membres de la seva família. I, no menys important: tenia un munt de candidates per convertir-se en esposa. D’aquesta manera, la família del qui marxava s’assegurava que l’home mantingués les arrels al país i que anés tornant sovint, alhora que les famílies de les noies també aspiraven, per aquesta via, a un futur més pròsper. Era, doncs, una estratègia familiar acceptada socialment.
Amb la crisi mundial del 2008, Europa va començar a tancar les fronteres, i aconseguir un visat per entrar-hi va ser cada cop més difícil. Però en l’imaginari col·lectiu senegalès, la idea d’èxit continuava demanant arribar a El Dorado europeu. Amb poc temps, la migració clandestina es va convertir en un fenomen massiu i les arribades de cayucos a les costes europees van començar a preocupar les autoritats d’aquí i d’allà.
Una decisió que s’amaga a les dones
Moustapha Diouf és un dels joves pescadors que l’any 2006 va embarcar-se en un cayuco sense dir res a la família per por que el fessin canviar d’opinió. Va deixar la seva dona i tres fills i, després de set dies a mar obert, va arribar a les Canàries. Van ser “set dies catastròfics” recorda. “Vaig marxar perquè pensava que trobaria feina i volia que els meus fills poguessin estudiar”, explica. Abans i després d’ell, milers de joves han emprès aquest mateix viatge pensant que era el millor per ells i la seva família.
En alguns casos, com el de la dona de Diouf, les esposes no saben que el seu home ha marxat fins que no reben notícies seves des del lloc de destí. A vegades, el secret es guarda entre germans, o entre fills i pares. Altres cops és un secret de domini públic, perquè estalviar els diners que costa embarcar-se no es pot fer d’amagat ni d’un dia per l’altre.
La religió musulmana i la tradició wòlof marquen les relacions socials del país i és habitual que, en casar-se, les dones vagin a viure a la casa familiar de l’home, convivint així amb sogres i cunyades més joves. A més, la poligàmia és freqüent en l’Àfrica de l’oest –els actuals president i primer ministre del Senegal la practiquen– i és habitual que les famílies estiguin compostes per un home, les seves esposes i la descendència de totes elles. En aquests nuclis, l’home té un poder preponderant, en detriment del de les dones. Però el fenomen de la migració altera l’statu quo mantingut durant generacions.
En alguns casos, les esposes no s’assabenten que el seu marit ha marxat fins que en reben notícies des del destí, i sovint el secret es guarda entre els homes de la família
El primer problema que es troba el matrimoni que viu separat és el de la reunificació familiar. Amb les polítiques migratòries vigents, obtenir un visat per reagrupar la família s’ha convertit en una odissea. A més, es considera que les oportunitats laborals per a les dones senegaleses a Europa són pitjors que les dels seus companys. Per tant, surt més a compte mantenir esposa i descendència al país d’origen, mentre els homes migrats comparteixen pis amb altres homes.
L’absència del cap de família té un impacte immediat en l’autonomia financera de la seva esposa. Com explica la professora Niang-Ndiaye, la majoria de les mullers d’homes que han marxat treballen en el sector informal o són mestresses de casa i, per tant, els seus ingressos econòmics són escassos i inestables. La tradició mana que els diners que envia l’home migrat van a parar, en primer lloc, a la seva mare, i aquesta, després, els anirà distribuint a l’esposa o entre les esposes del seu fill. A vegades, la quantitat de diners rebuda no dona per cobrir totes les despeses. Tanmateix, la percepció general instaurada és que la família d’algú que ha migrat és pròspera, i que a la seva esposa no li manca res.
Sota sospita permanent d’adulteri
Un altre focus habitual de tensions apareix quan la família que té un fill lluny vigila l’esposa d’aquest per por a un possible adulteri. Moltes dones al Senegal es troben casades amb algú a qui fa anys que no veuen o que només veuen per videotrucada. Fins i tot hi ha casos on els cònjuges amb prou feines es coneixen, ja que els matrimonis concertats són força comuns. El control de la família política posa més pressió a unes dones que no acaben de trobar el seu lloc, perquè l’allunyament físic del seu marit posa en qüestió el rol d’esposa que li és culturalment assignat. La intimitat de la parella es veu afectada per la distància i l’absència prolongada de l’home, a qui, per altra banda, ningú vigila. Alguns fins i tot refan la seva vida sentimental. És el cas de Serigne, casat i amb fills al Senegal, a qui visita una vegada l’any durant les vacances. La resta de l’any viu al País Valencià, on té una parella sense que la resta de la família ho sàpiga. La sospita que el marit hagi creat una altra família a Europa és també una font de preocupació per les esposes al país d’origen, afegida a la solitud i la desinformació.
En canvi, a Coumba (nom fictici), no li importa la distància. Ella ja es va divorciar del seu primer marit, però necessitava tornar-se a casar, sobretot tenint fills a càrrec. Habitualment, al Senegal, les dones casades gaudeixen de més respecte que les solteres o vídues. Per això va acceptar casar-se amb el seu segon marit, que viu a l’Estat francès i a qui veu esporàdicament, però de qui rep mensualment suport financer.
Una altra adversitat és la d’afrontar la maternitat sola tot esperant que algun dia l’espos torni de vacances (si torna). Quan un home marxa i deixa descendents a càrrec de la seva esposa, aquesta ha de seguir vetllant pel record del pare, fent-lo present diàriament, i fent de pare i mare a la vegada. Però quan no hi ha hagut temps de tenir fills –ja sigui perquè l’home ha migrat poc després de casar-se o perquè només ha vingut per casar-se durant una de les seves estades esporàdiques quan ja viu a Europa– la dona queda en una situació indefinida, en la qual ni exerceix d’esposa ni exerceix de mare, però està legalment lligada a un home que és a quilòmetres de distància.
Tanmateix, sens dubte, la indefinició més gran –i més dramàtica– és la de les dones que no saben què ha passat amb els seus marits, sobretot quan deixen de tenir-ne notícies i sospiten que han mort. Com poden saber si encara estan casades o són vídues si no han pogut enterrar el cos del seu marit? Quant de temps ha de passar després d’una desaparició perquè l’esposa sigui declarada viuda i comenci els quatre mesos de dol que mana l’Alcorà? Com es reparteix l’herència en aquests casos?
Moltes dones deixen de tenir notícies dels seus companys, però, sense prova d’una defunció, tenen molts problemes per ser declarades vídues
La percepció d’aquests matrimonis pot variar en funció dels anys que fa que estan separats els cònjuges. Marème Niang-Ndiaye ha estudiat l’evolució d’aquestes vivències personals i afirma que les respostes d’uns i d’altres varien en funció del temps. Els anys separats i el progrés econòmic d’aquell qui ha migrat tenen un impacte en el vincle entre l’home i la dona. Per a algunes esposes, la distància pesa massa, fins al punt de voler el divorci. Per a d’altres, estar casada amb algú que va aportant diners sovint és un sacrifici acceptable pel bé de la família.
En els darrers anys, algunes dones senegaleses també han volgut provar sort a Europa. S’han sentit prou fortes i capaces de fer el pas, malgrat que l’entorn social en general no els ho aconsella. No volen limitar-se a rebre diners d’un marit llunyà. Alguns entorns acadèmics apunten que, quan les dones marxen, s’apoderen del seu destí convertint-se en el suport familiar i transgredint així les normes de gènere.
Migrar contra les normes de gènere
En el cas de Ndeye Oumy, una de les dones entrevistades per la professora Niang-Ndiaye, després d’anar i venir durant anys del Senegal i Europa, es va instal·lar finalment a Barcelona l’any 2006. El seu home i tres fills es van quedar al Senegal. Amb penes i treballs, va aconseguir una feina com a treballadora de la llar que li permet anar enviant diners a la seva mare i al seu marit, però no són suficients per fer-los venir amb ella. Oumy viu un doble rol: el tradicional de mare i esposa, però també el d’assegurar la provisió de diners a la família, un paper tradicionalment reservat a l’home. La seva família política és reticent a què sigui ella qui mantingui econòmicament la família, i per això se sent obligada a enviar regals freqüents, per por que encoratgin el marit a casar-se amb una segona esposa.
En llengua wòlof existeix el concepte mougn, que resumeix l’actitud esperada de l’esposa tradicional: l’abnegació, l’obediència, la paciència i la resiliència. És a dir, entomar la situació tal com ve sense protestar. Però el fenomen de la migració internacional ha capgirat les relacions de parella tal com es coneixien fins ara i ha obert la porta a un canvi de paradigma.
Les dones de migrants no amaguen les seves aspiracions, que en general es redueixen a tres: reunir-se amb el seu marit, deixar de conviure amb la família política i poder formar-se acadèmicament. Casar-se amb algú que ha migrat és, per a moltes, pujar de categoria social. Però no sempre arriba la prosperitat promesa i reconèixer-ho no és fàcil. Les sospites d’infidelitat, la poca comunicació i la falta d’intimitat pesen cada cop més, sobretot quan el sacrifici no es veu recompensat i la bonança econòmica no arriba (o n’arriba poca). De mica en mica, moltes dones es van adonant que tenen dret a demanar el divorci, si la vida de matrimoni no les satisfà.
Quan s’aborda la qüestió de la migració, s’acostuma a parlar de qui marxa: de com ha sortit de casa, perquè, amb què es troba quan arriba… Però quan algú marxa, sempre hi ha algú que es queda. Al Senegal, com a la resta d’Àfrica Occidental, qui es queda són normalment dones, per a qui la mobilitat és més reduïda a causa d’uns rols de gènere imposats, que les lliguen a la cura de la llar. Però tant si elles es queden esperant com si emigren, sempre ho fan amb més càrregues socials que els seus companys.
