Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El cas de Mikel Zabalza i l'ombra sinistra de la tortura

Fa gairebé trenta-cinc anys la mort del conductor d'autobús Mikel Zabalza va sacsejar tota una generació al País Basc. Ara, un documental recorda la seva figura i denuncia la capa d'impunitat que protegeix un dels símbols de la tortura a l'Estat espanyol, la caserna d'Intxaurrondo. Parlem amb Amaia Merino i Miguel Ángel Llamas, 'Pitu', que acaben de presentar 'Non dago Mikel?' al festival de cinema de Sant Sebastià

Fotograma del documental on es mostra un acte d'homenatge a Mikel Zabalza / Arxiu

“Aquí no hi ha conductor. On és?”, denunciava una pancarta penjada en un autobús de Sant Sebastià. L’havien feta les treballadores de l’empresa municipal de transports, preocupades per la desaparició d’un dels seus companys, Mikel Zabalza, detingut uns dies abans per la Guàrdia Civil acusat de pertànyer a l’organització armada basca ETA. Poc després, el 15 de desembre de 1985, el seu cos sense vida va acabar apareixent al riu Bidasoa.

 

El documental Non dago Mikel? (On és en Mikel?) reconstrueix minuciosament els esdeveniments ocorreguts fa gairebé trenta-cinc anys, donant veu a tres generacions de la família Zabalza, originària de la vall navarresa d’Aezkoa. “Volem fer un exercici de memòria històrica i provocar una reflexió sobre la tortura, ja que el cas de Mikel Zabalza no és aïllat, sinó que correspon a uns mètodes vigents fins fa molt poc”, afirma Amaia Merino (Asier ETA Biok, 2013), codirectora del projecte juntament amb Miguel Ángel Llamas, ‘Pitu’, vinculat al mitjà digital Ahotsa.


Una versió oficial inversemblant

Actualment, la policia autonòmica basca ha assumit la majoria de competències que abans tenien les policies espanyoles, mentre que ETA ja està dissolta. La versió oficial, però, continua inamovible. Segons la Guàrdia Civil, Zabalza estava mostrant un amagatall custodiat per diversos agents i, després de llançar-se al riu per intentar fugir nedant, es va ofegar. Unes explicacions considerades inversemblants des del primer moment per part de la família, l’entorn del jove i, sobretot, les detingudes en la mateixa operació: la seva companya, Idoia Aierbe, el seu cosí Manuel Bizkai, els seus germans Patxi i Aitor i, finalment, un jove estudiant de Belles Arts, Ion Arretxe. El relat colpidor del pas d’Arretxe per la caserna d’Intxaurrondo és un dels altres eixos conductors del documental, experiència que va plasmar al llibre Intxaurrondo. La sombra del nogal abans de la seva mort, l’any 2017.

A la dècada de 1980, el coronel Enrique Rodríguez Galindo, condemnat a més de setanta anys de presó com a membre dels GAL per l’assassinat de Lasa i Zabala, era qui dirigia la caserna ubicada a la capital guipuscoana

Al País Basc, parlar de les clavegueres de l’Estat implica necessàriament referir-se a Intxaurrondo, “el centre de tortures més gran d’Europa Occidental” en paraules del director del diari Berria Martxelo Otamendi, encausat en el marc del sumari 18/98 contra el que el jutge Baltasar Garzón considerava “l’entorn d’ETA”. A la dècada de 1980, el coronel Enrique Rodríguez Galindo, condemnat a més de setanta anys de presó com a membre dels GAL per l’assassinat de Lasa i Zabala, era qui dirigia la caserna ubicada a la capital guipuscoana. A banda, diverses investigacions periodístiques han destapat les relacions de Galindo i altres policies adscrits a Intxaurrondo amb xarxes de narcotràfic i prostitució.

Amaia Merino i Miguel Ángel Llamas, ‘Pitu’, directores del documental

 

Per copsar el paper que ha jugat aquesta comissaria al llarg de la història també s’ha de tenir en compte l’existència del Pla Zona Especial Nord (ZEN), aprovat el 1983 sota el mandat del ministre de l’Interior José Barrionuevo (PSOE), una sèrie de disposicions per lluitar contra la insurgència i la conflictivitat social amb què l’Estat topava al País Basc. De fet, el pla va ser una de les bases de la Llei antiterrorista de 1984, la qual permetia allargar la incomunicació de les detingudes fins a un màxim de deu dies. A la pràctica, tot això atorgava un gran marge de maniobra a la policia i afavoria l’existència de maltractaments i tortures. “És evident que la maquinària de la tortura ha funcionat molts anys gràcies a un acord entre diferents estaments i el silenci còmplice de molts mitjans de comunicació”, contextualitza Llamas.


Reconèixer la tortura: un deute pendent

Les autores de Non dago Mikel? estiren el fil de la memòria històrica fins als nostres dies, esmentant l’informe de l’Institut Basc de Criminologia que ha documentat 4.133 casos de tortura i maltractaments a la Comunitat Autònoma Basca entre 1960 i 2014, amb la implicació de tots els cossos policials (a més, s’estima que a Navarra hi ha hagut un miler de casos). Llamas entén que, tot i que iniciatives d’aquest caire suposen un avenç, no estan tenint el recorregut esperat, ja que “el govern basc no ha entonat cap mea culpa per haver obviat aquesta realitat. Per exemple, no ha obert diligències en els casos de tortures que afecten l’Ertzaintza, ni ha reconegut oficialment les milers de persones afectades durant tots aquests anys. És un deute pendent, cal donar veu a sectors que fins ara han estat menystinguts i el documental és la nostra petita aportació en aquest sentit”.

Portada del diari basc ‘Egin’ amb la notícia de la troballa del cos de Mikel Zabalza |Arxiu

 

La idea inicial del projecte ve de lluny i s’ha anat gestant a foc lent des de la commemoració del 25è aniversari del crim. “La mort de Mikel va generar un enorme impacte a la vall d’Aezkoa i molta gent ens va dir que calia fer-ne un documental perquè les noves generacions no oblidin la història”, destaca Llamas, que després va contactar amb Merino per a elaborar el guió i el muntatge del documental. “Ens vam adonar que per assolir l’objectiu el millor era explicar què havia passat dia a dia als protagonistes, ja que tenim la gran fortuna que els treballadors d’Euskal Telebista de l’època s’hi van involucrar i van guardar tot el metratge original de càmera”, explica Merino.


Els engranatges de la impunitat

A banda de la pel·lícula –finançada mitjançant una campanya de micromecenatge– també s’ha creat el projecte Galdutako objektuak (Objectes perduts), amb material complementari que recull la reacció social que anava generant el cas i la ràbia que es va viure als carrers. El títol fa referència a la resposta que va rebre la mare de Mikel, Garbiñe Gárate, quan va anar a demanar explicacions a la porta de la caserna: “si diu que ha perdut el seu fill, vagi a buscar-lo a objectes perduts”.

La Guàrdia Civil i els organismes de l’Estat implicats han estat una paret infranquejable per esclarir els fets d’una causa que, judicialment, va prescriure l’any 2010

El documental constata, sense sorpreses, que durant tots aquests anys la Guàrdia Civil i els organismes de l’Estat implicats han estat una paret infranquejable per esclarir els fets d’una causa que, judicialment, va prescriure l’any 2010. “Potser, en el futur, algú es decidirà a explicar què va passar realment aquell 26 de novembre de 1985. Moltes vegades, aquests casos es resolen amb el testimoni d’algú que va presenciar els fets, explota i acaba explicant-ho. No sabem si la pel·lícula aconseguirà provocar-ho, però segur que ajudarà que no s’oblidi”, conclou Llamas.

Partint d’uns esdeveniments concrets, Non dago Mikel? exposa cruament com es mouen els engranatges pensats per donar cobertura als abusos i, en última instància, garantir la impunitat, patró que també és extrapolable a molts altres casos que encara esperen veritat, justícia i reparació.


Podcast de Carles Masià

Articles relacionats