Darrere de la roba que es compra en les tendes del primer món s’amaga una realitat de salaris pèssims que no cobreixen les necessitats bàsiques, jornades extenses, condicions laborals inhumanes o assetjament i abusos sexuals. D’acord a un estudi de l’organització Microfinance Opportunities i les activistes de la campanya Fashion Revolution, les dones de la indústria tèxtil d’Àsia treballen una mitjana de 60 hores a la setmana i guanyen al voltant de 84 cèntims l’hora. Al gener, les treballadores del sector van fer una vaga durant més de cinc dies i aquest 8 de març tornaran a la càrrega. L’Assemblea Feminista 8-M de València va visibilitzar ahir la seua lluita al carrer Colom de la capital del Túria, on es troben algunes de les empreses tèxtils que mantenen la seua producció a Àsia, com Mango, Inditex o Benetton, amb una acció de protesta de roba cosida amb sang, emmarcada en el sisè dia de revolta feminista, dedicat a l’eix de consum. El consum és només un graó més de la cadena d’explotació i producció. A través d’ell, “se’ns cola el neoliberalisme en la vida quotidiana”, a banda “d’atrapar les dones en la trampa patriarcal”, subratlla l’economista i activista feminista Carmen Castro, però també és possible incidir en el sistema capitalista i plantejar una economia feminista.
Fa uns dies, el Govern espanyol va aprovar una reforma dels permisos de naixement. Aquesta preveu que en 2021 pares i mares tinguen 16 setmanes de permís, que seran iguals, intransferibles i remunerats al 100%. És suficient?
L’equiparació dels permisos per naixement és una encoratjadora notícia i pensar que en 2021 seran iguals, intransferibles i remunerats al 100% marca una fita per a avançar en una coparentalitat corresponsable. Però, els detalls de com estiga dissenyada la reforma poden provocar l’efecte contrari a la implicació corresponsable dels homes. Per exemple, si s’obliga a la simultaneïtat d’una part del permís en les famílies biparentals hetero, serà la inèrcia de la socialització la que s’impose majorment. És a dir, la mare com a cuidadora principal i, en el millor dels casos, el pare com a col·laborador o assistent de cures. Seria millor que les parelles pogueren optar per l’ús consecutiu del seu permís, la qual cosa donaria la possibilitat al fet que els pares, o l’altra persona progenitora, assumiren el seu temps de responsabilitat plenament, sense tuteles. A més a més, 16 setmanes de permís es queden curtes en les cures inicials d’una criatura, per tant, una vegada equiparat el temps per a cada persona progenitora, caldria ampliar la duració gradualment, sobretot, per a poder atendre el primer any de vida. Per què no sis mesos de permís per a cada persona progenitora? I per què no uns serveis públics d’educació infantil universals per a després de finalitzar el temps de permís per a la cura?
Les cures infantils són la via d’entrada perquè els homes comencen a assumir unes altres responsabilitats de cures que tradicionalment assumeixen les dones?
Sí, eixa és la pauta en aquells països en què els homes porten més temps fent ús dels seus permisos intransferibles per naixement. És com una palanca de canvi que accelera el repartiment de responsabilitats de cures.
Quines desigualtats de gènere s’eliminen amb una corresponsabilitat absoluta de les cures en l’àmbit de l’empresa, les tasques de la llar i en el terreny personal?
“Com més penetre en la societat i en els homes el valor de les cures, més atenció i prioritat li donem a tot el que permet sostenir la vida. A més a més, es dilueix la divisió sexual del treball, i amb això es redueix també la penalització de la maternitat sobre l’ocupació”
D’una banda, contribueix a canviar l’imaginari simbòlic i diluir rols de gènere i estereotips. Veure a homes i dones que cuiden per igual és un referent potent perquè les xiquetes i els xiquets se socialitzen de manera més igualitària. Com més penetre en la societat i en els homes el valor de les cures, més atenció i prioritat li donem a tot el que permet sostenir la vida. A més a més, es dilueix la divisió sexual del treball, i amb això es redueix també la penalització de la maternitat sobre l’ocupació, una cosa que ens afecta a totes les dones, repartint temps, treballs i rendes de manera més equitativa entre dones i homes.
L’any passat, Albert Rivera deia que no donava suport a la vaga general feminista, perquè “no eren anticapitalistes”, encara que sí que es consideraven feministes. Té sentit ser feminista i no ser anticapitalista?
És una contradicció, encara que la clau és la major o menor coherència que cada qui assumeix amb els seus principis ètics. Quan el compromís és amb l’equivalència humana, aleshores, ho és també amb el feminisme, com a projecte ètic, vital i polític per a la transformació social. S’ha de posar en qüestió el sistema d’opressió i d’espoli que alimenta l’acumulació capitalista, perquè el nostre sistema productiu s’assenta sobre el treball invisible i no remunerat que segueixen realitzant les dones. La bel·ligerància del capitalisme neoliberal que defensa Rivera atenta directament contra les condicions de vida, deshumanitzant-nos per a poder convertir-nos en objectes de mercat, i ens atrapa en la cronificació de la precarietat laboral, monetària i del temps. I no és una bona base perquè les dones puguem viure vides plenes.
A Castelló i València, les assemblees feministes han llançat la campanya “8 Dies de Revolta Feminista”. Dimecres va ser el dia destinat a visibilitzar les violències que provoca el consum diari de la societat. Quines són eixes violències patriarcals que provoca el consum?
“Eixe cicle, entre altres efectes, atrapa a les dones en la trampa patriarcal, i per a eixir d’ell cal desmuntar la fal·làcia neoliberal i patriarcal. Què tal assumint l’atenció i la cura de la vida des de la responsabilitat col·lectiva?”
El consum és una de les vies per les quals se’ns cola el neoliberalisme en la vida quotidiana. Primer, per la distorsió del que ens fan creure que són necessitats i que provoca una dependència a aconseguir una determinada capacitat de consum. Amb això, s’alimenta la monetarització i mercantilització de la vida, i es ven la moto de la lliure elecció perquè cadascú busque solucions individuals. En paral·lel, es privatitza la responsabilitat de generar benestar a les persones en la seua vida quotidiana. Eixe cicle, entre altres efectes, atrapa a les dones en la trampa patriarcal, i per a eixir d’ell cal desmuntar la fal·làcia neoliberal i patriarcal. Què tal assumint l’atenció i la cura de la vida des de la responsabilitat col·lectiva?
Fer una vaga de consum està molt lligat amb l’ecofeminisme. Aquest sistema només és sostenible gràcies a l’espoli del sud?
Aquest sistema és insostenible. L’explotació i espoli de capacitats productives, reproductives, de cossos i recursos naturals ens està posant a la vora del col·lapse planetari. En aquest context, l’aparició de moviments com el Friday’s for Future o les experiències de resistències feministes a Amèrica Llatina contra els tractats internacionals neoliberals són al·licients per a orientar l’acció política col·lectiva.
La vaga de consum és també una lluita contra la cultura de la guerra, el negoci armamentístic i, per tant, també contra la militarització. Quines conseqüències té aquest negoci per a les dones?
L’economia de la guerra fa caixa directament a costa de la destrucció de la vida i utilitzant la violència contra les dones i la mercantilització de vides humanes i de la sexualitat com a estratègica de negoci global. L’economia de la guerra és un dels majors triomfs neoliberals que propícia el desenvolupament de la indústria d’explotació sexual i laboral.
Aquest any s’està fent un gran esforç en enfocar la vaga no només en el vessant laboral, sinó també en els de consum i cures, entre altres. Quines són les teues propostes anticapitalistes i feministes per fer una vaga de consum i de cures?
“Crec que s’ha d’alliberar temps mercantilitzat i precaritzat, perquè no és sostenible continuar amb aquest ritme accelerat i extractiu de la nostra salut i de la salut dels ecosistemes”
Necessitem un Pla per a la Justícia de Gènere ja; una aposta col·lectiva i decidida per la justícia redistributiva i la transformació social, consensuant prèviament les mesures urgents. Sobre la base d’aquest pacte, les persones i la natura seríem finalitats en si mateixes i no mers instruments o mercaderies intercanviables. Es tracta d’una aposta clara per la dignitat humana i l’eliminació dels processos de deshumanització que sustenten els mecanismes actuals d’explotació laboral i sexual.
Des del feminisme es defensa que les cures han de ser un treball remunerat i realitzat en condicions dignes, però les classes populars no tenen recursos econòmics per delegar-les.
Per a fer emergir les cures com una necessitat social, necessitarem un marc més ampli de drets fonamentals, que incloga el dret a les cures al llarg del cicle vital, tant en els moments d’escassetat de salut o d’autonomia, com en els moments d’abundància. Cal situar la responsabilitat de la satisfacció en el fet públic, col·lectiu. Des d’ací, podem plantejar com apliquem la perspectiva feminista de manera que no quedem atrapades en “l’essencialització” de les cures ni en la divisió sexual del treball. Són moltes les propostes. Les que més em convencen articulen una combinació de respostes, com la creació d’un Sistema Públic de Cures amb un criteri universalista i amb una forta generació d’ocupació pública. També necessitem prestació de temps, permisos per naixement iguals, intransferibles i 100% pagats; i temps social per a les cures i la sostenibilitat de la vida. En aquest sentit, crec que s’ha d’alliberar temps mercantilitzat i precaritzat, perquè no és sostenible continuar amb aquest ritme accelerat i extractiu de la nostra salut i de la salut dels ecosistemes. Què tal si redistribuïm temps i treballs per treballar menys, però tenint treball; i generem alternatives no sempre monetitzades per no dependre tant dels diners? També hi ha qüestions claus per millorar les condicions de qui treballa en les cures professionalitzades, com la recuperació dels serveis municipals a domicili, fortament privatitzats, per a passar-los a gestió directa des de l’administració local.
Què esperes d’aquesta segona vaga general feminista?
El que espere que ocórrega després del 8 de març de 2019 és que aconseguim incidència política suficient perquè les vindicacions que hem anat articulant donen contingut a propostes concretes d’acció política per a la justícia redistributiva. També confie que contribuïm a crear nous imaginaris i realitats per a viure les nostres vides lliures de violències. I desitge que continuem teixint sororitat feminista per a desterrar la misogínia dels nostres entorns de convivència i avançar en la despatriarcalització de la vida.
