Arran de l’esclat de la guerra a Síria i del desplaçament posterior de milions de persones, els països àrabs veïns, un rere l’altre, els van anar posant obstacles d’accés als seus territoris. Egipte ho va fer el 2013, Jordània el 2014, a principis de l’any següent s’hi va afegir el Líban, i el 2016, Turquia va optar per fer el mateix. Com si es tractés d’un efecte dominó, tots els països van barrar el pas sense restriccions a la població siriana.
Tots excepte un. A partir del 2015, el Sudan va convertir-se en l’únic país àrab que permetia l’entrada a les sirianes sense necessitat d’un visat previ. Una situació que, sumada a la relativa facilitat per integrar-s’hi i per portar una vida més semblant als seus orígens que en altres llocs, va conduir desenes de milers a volar-hi.
“Després del 2014, per a la classe mitjana siriana que no volia fugir i quedar atrapada en un camp de refugiats, o per als qui tenien una mica de diners extres per agafar un vol, [amb el Sudan] existia una oportunitat per anar a algun lloc on les condicions econòmiques no eren bones, però on almenys podien viure d’una forma humana”, explica Sarah A. Tobin, professora de l’Institut Chr. Michelsen, que segueix el cas de les sirianes al Sudan des del 2018.
Oportunitats laborals
L’enorme majoria de sirianes que arribaven al país a partir del 2014 eren joves d’entre vint i trenta anys que tenien l’objectiu immediat d’evitar ser reclutats per l’exèrcit regular sirià, explica Tobin. Un cop aterrats al Sudan, la majoria es va establir a la capital, Khartum, que els oferia més possibilitats.
Un d’ells és Mohamed Khawlani, un jove de Damasc que hi és des de fa sis anys i no n’ha sortit fins al dia d’avui. “Vaig venir al Sudan amb un contracte de feina per treballar en una de les majors companyies de fabricació de cartó i d’impressió, i ara segueixo treballant en una altra empresa”, exposa el sirià.
Moltes altres de les seves compatriotes instal·lades al Sudan han treballat en el transport o el mercat de pneumàtics, però també en un altre sector en el qual tenen gran reputació regional: la cuina. Una gran quantitat de restaurants sirians han aparegut com a projectes nous a Khartum des del 2014.
A més, durant el règim d’Omar al-Bashir, el dictador sudanès derrocat el 2019 en un cop d’estat després de mesos de massives mobilitzacions populars, les sirianes tenien altres facilitats. Entre aquestes destacava la possibilitat d’accedir a educació i sanitat o d’engegar negocis en igualtat de condicions amb les locals.
L’estatut de ‘convidada’
Fins a la dictadura, les sirianes eren considerades convidades al Sudan, una mena de limbe legal propi d’alguns països musulmans en què no eren refugiades ni necessitaven permís de residència. Per aquest motiu, no hi ha dades oficials sobre quantes sirianes viuen o han viscut al Sudan, tot i que una enquesta d’un grup de la comunitat siriana al Sudan va estimar, l’any 2016, que la xifra rondava les 250.000 persones.
Una enquesta de l’any 2006 va estimar la comunitat siriana al Sudan en 250.000 persones
“Per a les sirianes no estava gaire ben definit si érem refugiades o no. Quan anaves a demanar ajuda, o qualsevol cosa que requerís [l’assistència de l’administració pública], deien que eres un ‘germà’. Jo volia rebre permís de feina o per viatjar, però a les sirianes no ens estava permès rebre aquests documents, així que era una mica confús”, assegura Salam Kanhoush, sirià que viu a Kassala, a l’est del Sudan, des del 2016.
Sota el govern d’al-Bashir, les sirianes, com les ciutadanes d’altres països àrabs, fins i tot podien demanar legalment la nacionalitat sudanesa després d’haver residit al país només sis mesos seguits, a causa d’una ordre presidencial, la qual cosa els assegurava una mobilitat que el passaport sirià negava. En realitat, però, el procés depenia d’una xarxa corrupta i de nepotisme pròpia del règim, que només garantia èxit a aquelles amb més recursos i connexions, segons va destapar el periodista local Abdel Moneim Suleiman.
Sota el govern d’al-Bashir, les sirianes podien demanar la nacionalitat sudanesa després de residir-hi sis mesos seguits
En aquest context, “el canal normal requeria molt de temps”, constata Kanhoush. La decisió per aconseguir la nacionalitat “estava totalment corrompuda. Molta gent la va obtenir sense pagar, però havien d’esperar molt”, recorda. Segons Tobin, “el règim d’al-Bashir va tenir durant molt temps una política de no-intervenció amb les refugiades”. Moltes d’aquestes veien el Sudan “com un lloc de pas, no per quedar-s’hi, així que no intervenir-hi significava que la gent podia desplaçar-se pel camí”. D’altra banda, “la presència de refugiades va suposar-li probablement alguns favors de països veïns” i “contribuïa a la imatge islamista que buscava promoure, en què totes som germans i germanes”, afegeix la docent.
Un gir radical
Des que el govern de transició del Sudan va assumir el poder l’estiu del 2019, però, la situació de les persones estrangeres ha canviat completament, en un gir que ha afectat significativament a les sirianes. L’executiu sudanès s’ha queixat que, per culpa de la política del vell règim, no tenen informació precisa sobre les forasteres que viuen al país. Però aquesta postura també s’interpreta com una reacció a la profunda crisi econòmica que pateix el Sudan, que ha empitjorat greument en els últims dos anys.
El nou govern, a finals de 2019, va determinar que la població de Síria també hauria de demanar permisos de residència i de treball
El primer canvi que va imposar el govern va ser triple i va arribar ja a finals del 2019, poc després de prendre’n possessió. D’una banda, es va determinar que les sirianes haurien de començar a demanar permisos de residència i que els empresaris haurien de tramitar-les permisos de treball, segons un comunicat de la comunitat siriana de setembre. També es va prohibir a les estrangeres dur a terme activitats comercials al país. Aquesta bateria de mesures ha anat acompanyada d’inspeccions de les autoritats, que hi ha qui descriu més aviat com a batudes d’una policia que també s’ha demostrat corrupta.
“Fa poc vaig aconseguir una feina. Però el meu visat era [d’estudiant] de la universitat. Vaig treballar durant un temps, però [les autoritats] em van parar i em van dir que, com a estudiant, no puc treballar, i que per això necessito viatjar fora, demanar un altre visat, esperar-lo i llavors tornar. Ara no sé com arreglar-ho, perquè no està clar què puc fer”, lamenta Kanhoush. “Cadascú pateix una història diferent”, assegura.
Encara més obstacles
El Ministeri de l’Interior, al seu torn, va anunciar que començaria a revisar les nacionalitzacions realitzades entre 2014 i abril de 2019, quan va caure al-Bashir. El desembre passat també va aprovar un decret pel qual retirarà la nacionalitat a més de 3.500 persones que no l’haurien obtingut degudament, tot i que no està clar a qui afecta la decisió, es creu que la gran majoria d’afectades són sirianes.
El Ministeri de l’Interior, al seu torn, va anunciar que revisaria les nacionalitzacions fetes durant el quinquenni anterior
Segons explica Khawani, la seva nacionalitat sudanesa ha quedat suspesa temporalment per aquesta mesura, a l’espera d’alguna resolució oficial, tot i que la va aconseguir després de viure quatre anys al país. “Encara no he rebut cap resultat, i no hi ha cap autoritat competent amb la qual puguem fer seguiment”, es queixa.
A finals de 2020, les autoritats sudaneses també van anunciar que començarien a requerir un visat d’entrada a aquelles sirianes que aterrin al país des de Síria. És un canvi carregat de simbolisme, ja que les fronteres de tots els països àrabs han quedat definitivament tancades a l’entrada de les sirianes que marxen del país.
A causa d’aquest canvi precipitat de política, moltes sirianes decideixen abandonar el Sudan, sigui per tornar a Síria o per intentar creuar a Egipte. “Molta gent ha començat a marxar”, assegura Kanhoush. Segons ell, la presència de sirians a llocs com Khartum abans era molt visible, “però ara cada vegada n’hi ha menys”.
