Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El galerisme a Barcelona: entre l’ahir i el demà

galeria d'art / Victor Serri

En l’última dècada, les galeries barcelonines entren en una etapa de transició: topen amb un canvi generacional, no només de la figura de la marxant, sinó també de la col·leccionista i el públic

 

Manel Garcia Clavero | @ManelGarcia93

Clàudia Baixeras Muñoz | @La_Directa

Fotografies de Victor Serri | @_ittos_

Barcelona es projecta com una capital cosmopolita, oberta i moderna; hom esperaria, per tant, que la seva proposta cultural també ho fos. Si el conjunt de les institucions públiques tenen dificultat per creure’s aquest paper de capital, quin espai queda a les galeries? Les galeries van ser un puntal artístic i comercial de la Barcelona de finals del segle passat: acollien propostes de gran qualitat i reforçaven el col·leccionisme local i nacional, i projectaven l’art català més enllà de les nostres fronteres. Brossa, Tàpies, Tharrats, Perejaume, Plensa i una llarga llista d’artistes van començar el seu camí –o, si més no, hi van posar un peu de tant en tant– en aquestes galeries barcelonines. El boom de l’obertura d’espais es va donar cap a finals dels anys 60, seguint el model de l’emprenedora Sala Parés –la primera de tot l’Estat espanyol, inaugurada l’any 1877– o de les galeries Dalmau. Aquests salons van assentar les bases del que seria el món del galerisme a Barcelona i, més important, van generar, impulsar i establir la idea d’un art català d’avantguarda.

La possibilitat d’impulsar el mercat de l’art significa que, més enllà de la capacitat emprenedora de cada galeria, s’havien de donar les condicions necessàries en aquell entorn: bonança econòmica, burgesia culta que s’estava reafirmant socialment, tradició creativa i una nova i prolífica producció artística. Així, durant els 80, 90 i primers anys del nou mil·lenni, aquest sector va anar creixent i es va consolidar amb èxit, esdevenint un mercat fort del qual era possible obtenir grans beneficis. La dinàmica capitalista de creixement constant –que semblava tenir un paral·lelisme amb el mercat de l’art– va arribar a construir la idea de l’art com a inversió. Ja no es comprava per gust, per decorar, per ostentar, sinó que es comprava per invertir en un valor no només segur, sinó a l’alça. I, evidentment, cal afegir a l’equació el factor més sospitós, més especulable, aquell que és propi de l’obra d’art: l’art no té valor per se, però sí que té preu.

En definitiva, es va bastir una estructura comercial que s’apuntalava en l’especulació: tot es venia i tots els preus i propostes eren vàlids i tenien sortida. No és necessari apuntar l’evident similitud amb la bombolla immobiliària –sí, aquella que va desencadenar la crisi econòmica occidental–, una superestructura que contenia altres petites bombolles que es van veure afectades amb el seu declivi, iniciat cap al 2005.

De la mateixa manera que el valor inestable de l’art l’havia convertit en un bé amb un gran potencial per a l’especulació, amb l’adveniment de la crisi esdevé el bé menys necessari. Quan el preu de l’habitatge cau, els negocis tanquen i es perd el dret a una feina digna, i el preu de l’art també cau, la gent perd la confiança en aquest valor. És en aquesta nova conjuntura que les galeries de tota la vida es veuen en dificultats (perden clientela, tenen problemes per subsistir i arribar a final de mes i fins i tot algunes es veuen obligades a tancar) i no hi ha espai per a nous projectes.

 

L’especificitat de les galeries

En aquest canvi trepidant de paradigma, ens és útil pensar en dos models: l’antic i el nou. Aquesta distinció, per bé que simple, és molt aclaridora en tant que podem distingir entre dos models de marxant, de clientela, de negoci, de cultura, d’interès.

D’entrada, el problema sorgeix quan els nous públics ja no tenen el mateix interès per l’art que tenien els seus predecessors i, a més, hi trobem un altre obstacle: l’art contemporani. Aquest, sovint és complicat i demana molta implicació per part de l’espectadora. Els nous formats no ofereixen grans possibilitats a l’hora de ser col·locats en algun racó de casa, i tot plegat es conjuga amb una superproducció, una manca de perspectiva temporal i uns preus inaccessibles. En definitiva, és gairebé impossible ser capaç de discernir entre el que és vàlid i el que no ho és, entre el que passats uns anys seguirà mantenint aquella aura imprescindible de tota bona obra d’art o es convertirà en un objecte més. Vaja, que, tot d’un plegat, podria semblar que l’art contemporani, més que no pas una aposta segura que afegeix valor, és més aviat un maldecap.

Com en tants altres sectors, ara cal depassar l’espai físic, expandir les fronteres per endinsar-se en el món digital i aprendre a utilitzar-lo com una eina més

Un altre exemple aclaridor d’aquesta convivència de models és la seva localització a la ciutat: han passat de ser un sector d’aires gremials, un conjunt compacte distribuït en pocs metres, a la dispersió actual on, malgrat que algunes persisteixen, hi ha una certa aposta per buscar espais més perifèrics (i assequibles). Això planteja una pregunta clara per a qualsevol comerciant: és imprescindible, la botiga física? Evidentment, abans sí; però, i ara? Potser no és innocent pensar que en un món global, en l’era de la informació, del bombardeig d’imatges, de grans fires internacionals, una galeria es pot mantenir com un univers tancat en el seu local? Com en tants altres sectors, ara cal depassar l’espai físic, expandir les fronteres per endinsar-se en el món digital i aprendre a utilitzar-lo com una eina més. En el moment que vivim, no s’hi val obrir la persiana i esperar, sinó que el repte és, precisament, crear nous públics i nova clientela.

No obstant això, no es pot simplement suprimir la localització física, ja que hi ha certs matisos que en depenen, i alguns d’ells plenament moderns. D’una banda, comptar amb un espai és un ganxo per a les artistes, una plataforma i una possibilitat d’exhibició i lluïment. Aquest factor era clau anys enrere, quan el paper de la crítica era principal i de les seves paraules podia dependre l’èxit o el fracàs. Tanmateix, avui dia, la cosa ja no va així. La crítica d’art ha perdut la seva capacitat d’influència, però l’era descobreix un parell de cartes noves: les subvencions i les fires. Si bé no és factible que una galeria se sustenti enterament gràcies a subvencions, sí que és cert que poden marcar algunes diferències: d’una banda, són un element més que distingeix entre models nous i antics; d’altra banda, afavoreixen les galeries fixes i estables, és a dir, aquelles que fan diners per seguir endavant durant –com a mínim– dos anys. A part de la subtil elitització, i per encetar un nou tema controvertit, hom entén que si es destinen diners públics a ajudar negocis que ja estan en marxa, és perquè ofereixen un retorn a la societat.

Una de les galeries d’art ubicades a l’Eixample de Barcelona | Victor Serri |Victor Serri

 

La conjunció de negoci i cultura és sempre complicada, ja que un pensament purità –que situa l’art en una mena de llimbs– no concep la relació entre una visió comercial i una d’artística –en el sentit més romàntic del terme–, i les galeries, bàsicament, es troben a l’epicentre d’aquesta dicotomia. Dins d’aquesta correlació entre els dos termes, cada galeria ha de saber trobar el seu lloc, sense perdre de vista cap dels dos pols: oferir alhora producte i cultura, ja que la gran majoria de gent que entra en una galeria no ho fa per comprar, sinó com a visita cultural. Per tant, és principal vetllar per mantenir el contacte i l’interès de la societat, tot i que aquest esforç no és garant de venda, ja que pot servir per fomentar l’interès i atreure nous públics i, de retruc, ampliar les possibilitats de venda.

 

El consum de cultura

Més enllà de l’àmbit galerístic, l’art ha de lluitar contra problemes amb què fins fa uns anys no comptava: l’expansió i la velocitat del consum en l’actualitat. Si reduïm l’art a un bé de consum més, un objecte destinat a decorar, avui en dia tenim multitud de productes que, a més de ser molt més assequibles, tenen la mateixa funció. Val a dir, però, que la dispersió de la consumidora no és exclusiva del fet artístic, sinó que és part indestriable de la nostra societat. L’altra cara de la moneda és, precisament, l’art com a creador de contingut i de discursos crítics: Barcelona té grans centres culturals i artístics, exposicions temporals que conviden i ofereixen noves experiències de forma continuada, però el consum de cultura, i més concretament d’art de nivell, és cada cop menor. L’art i el pensament crític està en crisi en la societat de masses, tenim molts altres interessos abans que visitar una exposició cent per cent discursiva, copada de text i on se’ns demana una gran implicació i formació per poder-hi accedir. Si, llavors, l’art és cultura, i ni tan sols la cultura més institucional i establerta interessa, per què hauria de ser l’aposta que han de fer les galeries?

L’aposta ha de ser treballar aquest format tan directe i personal, definir el camp d’expertesa i entendre la idea de l’art com un bé no únicament econòmic

Més enllà de les dificultats, al llarg de la història l’art ha demostrat que pot ser motor de canvi social, font de riquesa, vertebrador d’identitat i llavor de pensament. Per tant, cal ser crítiques amb el moment que estem vivint i repensar l’estratègia a seguir per no deixar enrere totes les possibilitats que ofereix. El paper de les galeries en la complexitat actual passa per acostar a la gent les propostes artístiques –passades i presents– i treballar per singularitzar la seva aportació en aquest sentit. En altres paraules, l’aposta ha de ser treballar aquest format tan proper, directe i personal –també en la distància espacial–, definir el camp d’expertesa –garantint varietat i valor– i entendre i transmetre la idea de l’art com un bé no únicament econòmic, sinó en la seva profunda potencialitat social.

Article publicat al número 472 publicación número 472 de la Directa