“Les dones estem impulsant el desenvolupament al país, tot i que som les més afectades pels conflictes, el canvi climàtic i les pràctiques culturals nocives. Fem molta feina no remunerada, feina no reconeguda. Amb tots aquests reptes, ens hem esforçat i hem fet grans coses per a la comunitat. El potencial de les dones pot transformar la realitat social a Àfrica”, assegura, d’entrada, l’activista Bisharo Ali Hussein, que ha estat de visita fa poc a Barcelona. Malgrat que les dones no ocupen espais de poder formals a Àfrica, remarca que són les responsables de bona part de la producció agrícola, aporten la perspectiva de gènere i funcionen com a “consultores” quan els seus marits han de prendre una decisió que afecta la comunitat.
“La gent tampoc ho veu, però les dones tenim molt poder a la nostra societat, un poder invisible –assenyala l’activista–. A la comunitat on treballo tenim molts problemes de violència entre diferents comunitats, i homes al capdavant liderant les mediacions. Però, saps què? Tots ells acudeixen a les seves dones, per parlar amb elles. I les de la meva comunitat també estan orientades als negocis. Són elles les que treballen a les botigues, als carrers, per portar menjar a la comunitat. Amb aquest petit poder econòmic i els diners que duen a la família poden prendre petites decisions. Són coses que es fan de portes endins”. “Durant generacions hem comprovat que les dones no són vistes com a bones mediadores –apunta Ali Hussein–. Però això no és cert. Quan mediem, som capaces de mirar les coses d’una altra manera i tenim empatia”, remarca, alhora que destaca que són les més afectades pel canvi climàtic, les migracions i els conflictes.
Malgrat que el canvi es cou a foc lent, Ali Hussein reconeix que s’han de modificar les estructures socials, les legislacions i les polítiques per visibilitzar el poder de les dones. Encara hi ha desigualtats importants i en molts entorns són considerades ciutadanes de segona classe. “Com a activistes, estem lluitant perquè puguem tenir aquests espais. Jo mateixa, per exemple, quan vaig començar a parlar contra la mutilació genital femenina (MGF), contra les pràctiques culturals nocives i el matrimoni forçat, molts líders religiosos de la comunitat s’hi van oposar –explica–. Em van dir: ‘Aquesta és la nostra comunitat, sabem com fer les coses, hauries de parar. Qui ets tu per dir-nos què hem de fer?’. Van anar a la meva família i als meus pares i els van dir que em diguessin que m’aturés perquè era perillós per a mi i per a ells. Moltes noies i dones, davant d’això, s’aturen. Però no vaig parar, vaig continuar perquè sentia que si no continuava demanant aquests espais, ningú no me’ls donaria”, explica.
“A Gàmbia, els líders religiosos diuen que no practicar la mutilació seria caure en la influència de la ‘ideologia occidental’, com si fos una forma de colonialisme, però els drets humans no són qüestió d’Orient o Occident”
Al continent africà, com a tot arreu, el patriarcat està als mitjans, és al carrer i és una institució falcada al sistema de justícia. I els feminismes? “De vegades no volen dir-ne feminisme, ho anomenen d’una altra manera. Poden ser els drets de les dones, pot ser l’educació de les noies… La gent té por d’anomenar-se feminista per les conseqüències que això pot tenir. Però cada vegada estem més educades, més conscienciades. Estem alçant la veu contra l’opressió del patriarcat, contra l’opressió del poder, canviant l’statu quo”.
Bisharo Ali Hussein és jove i forta i vol deixar clar que aquesta també és una característica de la resta de dones del continent. Les africanes han demostrat resiliència en molts aspectes i en qualsevol condició –explica–, per exemple, en casos de desplaçaments, les afectacions per la crisi climàtica, les sequeres, les inundacions i la violència. “Les dones som les persones més afectades, però sobrevivim. Com jo hi vaig sobreviure. Vaig passar per la mutilació genital quan tenia 7 anys. Si tenim en compte totes aquestes coses, com no podem vèncer l’opressió? Només cal continuar lluitant i reivindicant els nostres espais”.
Com Bisharo, moltes dones africanes han estat sotmeses a una mutilació genital. “És una pràctica bàrbara, un maltractament infantil, mitjançant la qual les dones som controlades sexualment. Ara hi ha més de 28 països on es practica, gairebé 230 milions de noies afectades. N’hi ha que han mort, algunes tenen problemes de fertilitat, problemes psicològics… A la meva comunitat, a Somàlia, gairebé el 98 % de les dones i nenes l’han patit. Gairebé tothom”, explica. Ella s’ha bolcat en treballar per aturar aquesta pràctica per mitjà de la conscienciació, tant a les comunitats directament afectades com a les que la consideren un problema aliè.
Ali Hussein creu, però, que no es pot abordar com un problema aïllat. “La MGF a Àfrica també té impacte a Europa. És un efecte dòmino: estem a un món globalitzat i no pots dir que són ‘problemes africans’. Per tant, hem d’afrontar-ho juntes”, creu. Tot i que alguns països tenen legislacions que busquen protegir les dones de la mutilació genital, pensa que el canvi ha de venir per la sensibilització de la població. “Pots fer lleis, però si la gent no canvia la manera de pensar, no ho aconseguirem. Es necessita temps per canviar, perquè la gent valora la seva cultura. A Gàmbia, els líders religiosos volen mantenir el dret a practicar-la. Diuen que no fer-ho suposaria caure en la influència de la ideologia occidental, com si fos colonialisme. Però, els drets humans no són una qüestió d’Orient o d’Occident. Les seves dones, les seves àvies, les seves germanes, n’estan afectades. Hem d’aturar aquest joc”. La manera d’acabar amb la MGF, segons aquesta activista, és conscienciar la població des de la base i fins al nivell superior de la política. “Tothom ha de treballar conjuntament. Però ha de ser un esforç col·laboratiu a escala global perquè és un problema global. És un problema mundial d’abús infantil. No podem aturar la migració. Llavors, no podem resoldre els problemes a escala local. Hem de treballar juntes, totes les dones, arreu del món”, rebla.
