Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Entre la salut i el culte a superar límits

Professionals del món de l’esport alerten de la popularització de curses amb distàncies molt llargues i desnivells exigents i plantegen la necessitat de fomentar-les sota el principi de la responsabilitat, sense caure en discursos banals sobre l’esperit de superació

Dos corredors enfrontant el tram final del Trail Fonts del Montseny, el 2 de juliol a Viladrau (Osona) / Adriana Pimentel

L’origen de les curses d’ultrafons modernes es remunta als anys setanta a la Sierra Nevada de Califòrnia, quan un dels participants de la cursa de cavalls Western States va presentar-se a la línia de sortida, disposat a fer-la a peu. Davant la incredulitat del públic, el corredor va aconseguir completar el recorregut de cent milles de distància (uns 160 quilòmetres) en menys de 24 hores i amb una temperatura de més de quaranta graus. A partir de llavors, van començar a organitzar-se algunes curses de llarga distància als Estats Units, tant en muntanya com en asfalt, i a poc a poc, amb la globalització, el fenomen es va anar multiplicant arreu.

Així, les proves d’ultrafons, també conegudes com a ultratrails o ultramaratons, perquè superen els 42,195 quilòmetres de distància, van començar a diferenciar-se de les curses tal com s’havien fet fins llavors, tot augmentant-ne la intensitat i la dificultat tècnica. Avui dia, també als Països Catalans, les curses de llarga distància de muntanya transcorren en tota mena de camins entre boscos, rieres i barrancs durant dies sencers, sovint també de nit, amb distàncies de fins a cent quilòmetres i sovint més d’un miler de metres de desnivell acumulat. Amb aquest format, s’obren al públic esdeveniments esportius que es desenvolupen en condicions extremes, de manera que, a banda d’ampliar l’oferta de curses per a corredores professionals, es popularitza una pràctica esportiva d’alt rendiment entre corredores no professionals.

Segons la psicòloga esportiva i atleta Gema Barrachina, la pràctica de proves extremes s’ha estès perquè “impliquen un repte personal que manté la motivació alta i promouen l’autoconfiança i l’autoestima”. Per al corredor de muntanya Kilian Jornet, és imprescindible que les atletes sàpiguen mesurar les forces a l’hora d’encarar aquests reptes per no perjudicar la seva salut, és a dir, que escullin les curses amb consciència segons el tipus d’entrenament que duguin a terme. “He vist corredors professionals molt ràpids que, en curses molt tècniques, tenen problemes o es juguen patir un accident greu, perquè no tenen el coneixement per a aquella cursa en concret i, en canvi, corredores no professionals que, tot i no estar físicament tan preparades, sí que tenen el coneixement tècnic i van a la cursa molt més segures”, afirma.

Kilian Jornet: “Totes les curses volen dir que son les més difícils i tècniques perquè això ven, però fa falta una escala establerta per poder comparar”

Juntament amb la preparació física, l’alpinista català assenyala la importància de conèixer el medi, en aquest cas, la muntanya. Un fet que “requereix una preparació tècnica i de coneixements que s’han d’adquirir fent muntanya clàssica, en clubs alpins o cursos de muntanyisme”. En paraules d’una de les moltes corredores que s’han aficionat a l’ultrafons de muntanya en els darrers anys, Carme Bonada, a mesura que s’han popularitzat aquest tipus de curses “s’ha hagut d’educar una mica la gent que portava el mateix equipament per anar a córrer a Collserola que al Pirineu”. Aquesta preparació i educació prèvia, però, no es dona en tots els casos. En moltes curses, les participants no estan obligades a federar-se, és a dir, a tenir una llicència esportiva gestionada per algun centre excursionista. Aquesta condició només és necessària en aquelles curses que formen part de la Copa Catalana, sota els auspicis de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC). Això afavoreix que la majoria de participants no comptin amb aquesta llicència, sinó només un 33,6 %, segons la tesi doctoral La gestió de les curses de muntanya a Catalunya publicada el 2019 per l’investigador Joan Babí.

Indirectament, el que fomenta aquesta mesura és que la gent es pugui apuntar a qualsevol cursa sense necessitat de formar part d’un centre excursionista o de comptar amb assessorament i seguiment professional, i això, segons la doctora del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat (el Vallès Occidental) Montse Bellver, podria augmentar el risc d’accident o lesió. “La pràctica de qualsevol esport de muntanya té molts efectes beneficiosos: disminueix les possibilitats de patir malalties cròniques, enforteix la musculatura i els ossos, millora el sistema immunitari… Però s’han de practicar de forma progressiva”, explica. I afegeix que “tot i que la muntanya és menys traumàtica que l’asfalt, hi ha risc de patir patologies a les lumbars
i el tronc inferior i, fins i tot, perill de mort sobtada. Per això és molt important enfortir la musculatura, hidratar-se i controlar la fatiga”. Davant d’un cas d’emergència, però, totes les atletes estan cobertes per una assegurança, que poden contractar personalment o per mitjà de la mateixa cursa.

Malgrat que totes les curses de llarga distància es poden fer corrent i caminant, el més habitual és que l’organització estableixi un temps límit per acabar-les, fet que obliga les atletes, professionals o no, a ajustar-se a un ritme determinat |Adriana Pimentel

En les proves d’ultraresistència en muntanya organitzades per la FEEC, les corredores han d’aportar un certificat mèdic que demostri la seva capacitat per participar-hi. En competicions més tècniques, es demana un currículum amb habilitats adquirides o un nombre determinat de punts aconseguits en altres curses en funció de la distància recorreguda. Així i tot, ni els controls mèdics impliquen una prova d’esforç, ni el currículum pot ser del tot verificat per l’organització, ni es poden assegurar les capacitats físiques, tècniques i psicològiques de cada esportista abans de les curses. Davant d’aquesta realitat, Kilian Jornet adverteix que tot es basa en l’honestedat de les corredores i en la transparència de les organitzacions a l’hora d’oferir informació sobre les curses. D’una banda, el corredor considera que “totes volen dir que són les més difícils i tècniques perquè sembla que venen més. Aleshores, les corredores no poden comparar entre curses, perquè no hi ha una escala establerta”. Com a proposta per contrarestar aquesta situació, l’atleta d’alta muntanya ha obert l’espai virtual Mtnath (Mountains and Athleticism), un web de codi obert amb l’objectiu que qualsevol persona pugui introduir informació sobre esports de resistència de muntanya com l’alpinisme, l’esquí, les curses de muntanya o l’escalada de velocitat. D’altra banda, Jornet apunta la necessitat que les entitats que organitzen curses “expliquin quines són les conseqüències per a la salut si ens passem fent distàncies més llargues de les que estem preparades”.

Entre aquestes conseqüències, moltes vegades s’obvien les implicacions psicològiques que té el fet de no aconseguir els resultats esperats. Gema Barrachina considera que les esportistes aficionades solen estar menys preparades per tolerar les decepcions que les professionals perquè “el missatge ‘voler és poder’ ha calat profundament a la nostra societat i no portem bé no assolir el que ens proposem”. Bonada, al seu torn, explica que fent de voluntària en curses com l’Ultra Pirineu ha arribat a veure algunes corredores tan al límit que les ha hagut d’animar perquè ho deixessin al següent avituallament. “Que algú et digui que no vas bé ajuda. Costa renunciar a la cursa, però de vegades val més aturar-se que acabar malament”, afirma la corredora. Amb el seu bagatge en atenció a atletes, Barrachina relata que “les persones amb baixa tolerància a la frustració veuran molt danyada la seva autoestima i el seu ego davant d’aquests obstacles, i poden arribar a sentir ansietat davant d’altres competicions o fins i tot a abandonar l’esport per por a exposar-se de nou al que consideren un fracàs”. Per això, defensa la desestigmatització dels acompanyaments psicològics, que poden oferir eines tant per a les grans curses com per la vida personal de les corredores.

Foment de la solidaritat

Malgrat que totes les curses de llarga distància es poden fer corrent i caminant, el més habitual és que l’organització estableixi un temps límit per acabar-les, fet que obliga les atletes, professionals o no, a ajustar-se a un ritme determinat. Segons Carme Bonada, “en les curses llargues, cadascú s’organitza com vol, hi ha gent que necessita aturar-se i descansar i altres que disminueixen el ritme quan ho necessiten, però no s’aturen mai”. Per fomentar la participació en comptes de l’afany per fer un temps determinat o guanyar les curses sense gaudir del trajecte, algunes d’aquestes curses no premien les primeres classificades amb medalles sinó que ofereixen un diploma a totes aquelles persones que aconsegueixen acabar la cursa en el temps marcat.

Segons una investigació universitària, el percentatge de dones a les curses de muntanya és d’un 24,7 %, davant del 75,3 % d’homes. La psicòloga esportiva Gema Barrachina apunta que històricament s’ha creat el relat que les dones són menys capaces de realitzar grans esforços en comparació amb els homes

Per mitjà dels reglaments de competició, de vegades s’intenta també fomentar els valors de solidaritat i obligar les participants a socórrer aquelles corredores que hagin tingut alguna lesió o accident durant el camí, sota pena de ser desqualificades si no ho fan. Tot i que algunes veus asseguren no haver rebut ajuda després de fer-se lesions greus competint, com explica l’atleta Tòfol Castanyer a la publicació Carreras por montaña d’Ediciones Desnivel, Kilian Jornet afirma que en la majoria de casos, sigui entre atletes d’elit o no, la gent s’atura a ajudar en cas que hi hagi algun problema. “Normalment, hi ha esportivitat”, confirma. “Durant la cursa, els corredors s’avisen la de davant si s’equivoca de recorregut; si a algú li cau alguna cosa, se li torna, o si algú agafa un bidó d’aigua, el passa entre corredors. Després, evidentment s’intenta avançar la del costat, però una cosa no treu l’altra”, conclou.

Carme Bonada reivindica els beneficis que li ha aportat córrer en aquest tipus de proves amb l’objectiu de gaudir i compartir amb altres persones, però també assenyala que no ha estat fins a la darrera etapa de la seva vida quan ha pogut destinar més temps a preparar-se i participar-hi. “Abans compaginar-ho amb la família no era fàcil, els meus entrenaments sempre els feia a remolc dels horaris dels nanos”, recorda. Segons la investigació de Joan Baví, el percentatge de dones a les curses de muntanya és d’un 24,7 %, davant del 75,3 % d’homes. Davant d’aquestes dades, Barrachina apunta que històricament s’ha creat el relat que les dones són menys capaces de realitzar grans esforços en comparació amb els homes, una creença que refuta l’estudi The State of Ultra Running 2020, elaborat pel col·lectiu RunRepeat i l’Associació Internacional de corredors d’ultrafons, que conclou que les dones presenten més capacitat, resistència i rendiment en ultradistàncies que els homes.

Article publicat al número 551 publicación número 551 de la Directa

Articles relacionats

Esprémer el sostre del món

Andreu Lloret Fotografies | NIRMAL PURJA PROJECT POSSIBLE

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU