Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Entre onades de sororitat

Les dones de la mar són moltes i diverses. No sempre conegudes, menys encara reconegudes. Elles tenen més clar que ningú què volen i com ho volen, i ho reivindiquen des de l’autoorganització

Carmen Argudo és una de les fundadores d’Adomar, la primera associació no mixta de dones de la mar al País Valencià / Yesmina Mascarell

Al principi només hi havia algunes organitzacions de mariscadores gallegues. Elles van ser les pioneres a demanar una millora de la seua situació laboral i vital cap als anys vuitanta. Altres territoris del nord peninsular i altres oficis propis de dones les van seguir: xarxaires, empacadores, neskatillas… Reclamar els seus drets els va costar moltes enemistats, fins i tot al si de les seues organitzacions: les confraries de pesca. Va haver-hi persones que es van sentir amenaçades enfront d’aquest moviment, que, des que va començar, no ha retrocedit.

Arran d’aquesta onada de dones i amb la reacció habitual de les institucions d’aprofitar el moment, des del Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació espanyol es crea, l’any 2010, la Xarxa Espanyola de Dones en el Sector Pesquer. Aquesta iniciativa –paradoxalment presidida per un home que alhora és director general d’Ordenació Pesquera i Aqüicultura del ministeri, Juan Ignacio Gandarias Serrano– pretén donar suport a les dones del sector a través de la celebració de congressos periòdics amb una participació política notòria, l’elaboració de diagnosis amb estadístiques sobre ocupació i el foment de l’emprenedoria femenina. Aquestes accions, tot i ser adients per a moltes d’elles i fomentar la difusió oficial, de vegades queden un poc lluny de la realitat d’un subsector que ni tan sols consta a les estadístiques no oficials.

Per la seua banda, les mateixes dones van sentir la necessitat de tenir més força i proposaren organitzar-se a escala estatal mitjançant l’Associació Nacional de Dones de la Pesca (Anmupesca). Aquesta, fruit d’un procés previ d’associacionisme i anys de lluita, es crea l’any 2016 amb la intenció de donar veu a les demandes conjuntes que afecten dones de distints territoris. Així, van alçant la veu i organitzant-se al marge de tot, transformant les xarxes de pesca en xarxes d’apoderament i creient en elles com les úniques que poden representar-se a si mateixes.

És comú que els membres d’una mateixa família es dediquen als oficis de la mar |Yesmina Mascarell

Aquesta onada ha tardat, però també ha arribat a la Mediterrània. En els últims anys s’ha donat un creixement d’entitats no mixtes de dones de la mar als territoris de l’est peninsular. Les seues reivindicacions, però, són les mateixes: un reconeixement laboral i una valorització de la seua feina, invisibilitzada durant segles. A grans trets, existeixen tres grans associacions que, en alguns casos, n’abracen d’altres de més xicotetes creades anteriorment: l’Associació Andalusa de Dones del Sector Pesquer (Andmupes) i l’Associació Catalana de Dones de la Mar, creades ambdues en 2018, i l’Associació Valenciana de Dones de la Pesca, creada aquest 2020. Argentina Bonmatí, promotora principal d’aquesta última i tècnica d’Anmupesca al País Valencià, assegura que dins la seua organització “caben tot tipus de dones que es dediquen a alguna tasca relacionada amb la pesca; des de pescadores i secretàries de confraries fins a teixidores de xarxa, patrones i gestores de barca i, fins i tot, també científiques”. “Totes construeixen, totes compten, si es tracta de sumar”, afegeix.


Apoderament des de Gandia

Al País Valencià també hi trobem l’Associació de Dones de la Mar (Adomar), que neix en 2018 al port de Gandia com la primera associació valenciana no mixta. Actualment compta amb sòcies d’altres ports i forma part d’Anmupesca. Carmen Argudo és una de les seues fundadores i va ser-ne vicepresidenta en els primers mesos de vida: “A mi la mar em té enganxada. No es pot explicar, però m’encanta. És una feina molt dura, però jo no la canviaria per res. Ací la majoria de dones fem feina de pocera; això vol dir que ens encarreguem que la barca estiga a punt per a eixir cada dia, amb tota la paperassa, gestions del banc, contractes de la tripulació… A més, també venim al port cada dia per a ajudar a desempescar, encaixar i vendre el peix a la subhasta”.

Al País Valencià hi ha l’Associació de Dones de la Mar, que neix en 2018 a Gandia com la primera entitat pesquera no mixta

Argudo, a més, és àvia de tres criatures, a qui ha de cuidar sovint. També és cuidadora de la llar i encarregada de dues barques que gestiona coma a pocera ella sola. En una de les barques hi van el seu marit i el seu fill; en l’altra, el seu gendre. És bastant comú que els membres d’una mateixa família es dediquen a l’ofici en tots els seus vessants: la sogra d’Argudo era venedora de peix i la seua filla ara és peixatera en un supermercat. Argudo també és vicepresidenta de la Confraria de Pesca de Gandia, a qui representa sovint en reunions i actes, així com membre del recentment constituït Grup de Dones de la Federació Nacional de Confraries espanyola. “Açò és nou. A les confraries la majoria dels representants són homes. Ja era hora que al si de les nostres organitzacions pesqueres es consideraren les necessitats de les sòcies, que també en formem part”, apunta Argudo, qui també és pescadora, però ara no pot eixir amb la barca tot el que li agradaria perquè la resta de feines que té no li permeten trobar temps per a anar a la mar.

A Sant Carles de la Ràpita parlem amb Maribel Cera, de família marinera, que s’ha dedicat a l’ofici de la pesca des que és una xiqueta

“En realitat hi ha molt poques dones que pesquen –explica. Pescar i criar no és compatible. Jo vaig haver de fer molts esforços per a poder criar els meus fills. I mira, ja m’agradaria a mi eixir més, però ara em toca fer d’àvia… Què hi farem! Això és alegria, també”. De totes les tasques que fa perquè funcione el negoci familiar, la de pescadora és l’única que cotitza a la Seguretat Social; la resta ni tan sols estan remunerades.

Si pugem un poc més al nord, trobem Maribel Cera, presidenta de l’Associació Catalana de Dones de la Mar. És patrona de barca a Sant Carles de la Ràpita, a les Terres de l’Ebre. De família marinera, s’ha dedicat a l’ofici de la pesca des que és una xiqueta. “La meua vida és la mar”, diu Cera, la mare i l’àvia de la qual ja es dedicaven a vendre el peix que ells agafaven i també a apedaçar les xarxes, a cosir-les, a fer-les, etc. “A ma casa encara tenim una fàbrica de fer xarxa. És un treball molt esclau”, comenta.

Tant poceres com xarxaires són dos oficis molt comuns entre les dones dels ports de Catalunya i del País Valencià

El seu port és un dels que compta amb més presència de dones xarxaires de tota Catalunya. Elles tampoc cotitzen; la seua feina és part del negoci familiar. “En la llotja està Anabel i està guai, perquè allà tots són homes –tots. Em fa molta il·lusió que hi haja una dona; ens donem suport mútuament. És la primera dona que dona els números. Per a la confraria és ole, chapeau”, s’enorgulleix Cera. “En el gel està la Nico, la primera dona que ho fa. La fàbrica de gel sempre ha sigut d’homes. Que done el pas una dona és molt important, almenys per a mi”. Des de l’associació estan organitzant un curs d’adobadores de xarxes amb una escola nàutica per tal d’aconseguir un títol professional que les acredite. “Una de les coses que jo vull és eixa: que es reconega i cotitze, perquè això forma part de la pesca. Per exemple, el de les xarxaires –les dones que fan les xarxes a casa– és un treball que s’està perdent; en queden molt poques. El projecte que busquem és eixe, que el paper de la dona de darrere siga important, també”, sentencia.


Dignificant l’ofici

Tant poceres com xarxaires són dos oficis molt comuns entre les dones dels ports de Catalunya i del País Valencià. Cap d’aquests oficis està reconegut ni compta amb una categoria específica de cotització dins de l’Institut Social de la Marina en aquests territoris. Sí que ho estan, en canvi, en llocs com el País Basc i Galícia, on les neskatilles (ofici similar al de les poceres) i les redeires van aconseguir que en les seues comunitats autònomes els reconegueren i normalitzaren la professionalització. Actualment, segueixen demanant millores en els coeficients reductors d’edat de jubilació i el reconeixement de malalties professionals, entre altres coses. “Ací encara estem lluny d’això, però totes han començat en algun moment. A poc a poc anem fent, cadascuna des del seu lloc i donant-nos suport entre totes”, emfatitza Argudo.

Malgrat tot, elles segueixen fent camí unides, ja que, si per alguna cosa es caracteritzen les dones de la mar, és per eixa sororitat que les uneix, per saber-se especials i úniques en un món d’homes, però en el que cada vegada fan notar i valer més la seua presència. “Estem agermanades amb Adomar i volem organitzar unes jornades per a fer-nos més visibles a l’Estat espanyol, que vegen que també estem ací”, comenta Cera emocionada. Seguirem la seua onada de prop.

Article publicat al número 505 publicación número 505 de la Directa