Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Xavier Casanovas, portaveu de la Plataforma per una Fiscalitat Justa

“És un escàndol considerar un atac a la classe mitjana l’increment de l’IRPF a rendes superiors als 90.000 euros”

/ Victor Serri

Durant alguns dies, l’IRPF i l’impost de successions han estat al centre del debat polític. El 16 de desembre, el govern català i els comuns van presentar l’acord en matèria fiscal per als pressupostos de 2020, que va arribar a ser titllat –per patronals, determinats partits polítics i alguns professionals de l’àmbit tributari– de “confiscatori” o “abusiu”. Xavier Casanovas ho rebat amb dades i, a més, insisteix que encara que els canvis previstos milloren la progressivitat, es queden curts. Forma part de la Plataforma per una Fiscalitat Justa, Ambiental i Solidària, que precisament va néixer ara fa deu anys, el 2010, contra l’eliminació gairebé total de l’impost de successions per part del govern d’Artur Mas, després d’una primera rebaixa del tripartit. La plataforma, de la qual Casanovas és portaveu, agrupa més d’una vintena d’organitzacions socials i entitats de la societat civil, com el Sindicat de Tècnics d’Hisenda de Catalunya (Gestha), CCOO i UGT, Oxfam Intermón o Ecologistes en Acció.


H
i ha una baixa consciència fiscal en la societat?

Precisament, la plataforma va néixer, per una banda, per fer pressió política sobre la qüestió fiscal, i per l’altra, i sobretot, per fer pedagogia entre la ciutadania, per fer entendre que els impostos són imprescindibles. Portem trenta anys de canvi de discurs i els impostos han anat agafant més mala fama, a causa del que jo anomenaria un cert canvi de paradigma: de la idea de la responsabilitat col·lectiva –entre tots hem de cobrir les necessitats– al paradigma de la salvació individual –em busco la vida pel meu compte i prefereixo que aquests euros estiguin a la meva butxaca que a la de l’Estat. Això, alimentat per etapes de corrupció molt forta per part de l’administració, fa que la ciutadania senti indiferència i fins i tot animadversió respecte a la qüestió dels impostos. Però, si estan a la butxaca de l’Estat, serveixen per pagar l’escola dels meus fills, la sanitat on hauré de recórrer algun dia o els serveis socials que necessitaré, per exemple, quan el meu pare es faci gran. És curiós, perquè totes les enquestes evidencien una certa contradicció. Hi ha animadversió, però més del 40% dels espanyols estaria disposat a pagar una mica més si veiés una contraprestació directa. Per tant, l’objectiu és correlacionar totes dues coses. Si ja és precari l’estat del benestar, encara ho serà més si ens dediquem a carregar-nos el sistema impositiu.


A banda d’aquesta pedagogia, el debat s’hauria de centrar més aviat en qui en paga i qui no, en comptes d’“impostos sí, impostos no”?

“El gran determinant de la teva riquesa és el codi postal del barri on han nascut”

Hi ha un cert mantra en contra dels impostos. I és cert que n’hi ha d’impopulars, que alguna gent no entén. Però hem de procurar garantir la progressivitat i la justícia: que pagui més qui més té. En aquests moments, no està sent així. Ara es vol incrementar l’IRPF només a les rendes a partir dels 90.000 euros, un 1,5% dels declarants, i crec que les modificacions que es volen fer respecte a aquest impost a Catalunya, tot i ser molt petites, busquen precisament augmentar la pressió fiscal a les rendes més altes i disminuir-ne una part a les rendes més baixes. Sembla que el nou govern a l’Estat també voldrà fer canvis en aquest sentit.


Des d’alguns sectors, com les patronals Foment i Pimec, s’ha criticat la reforma plantejada, titllant-la de “confiscatòria”. Per contra, creus que es queda curta?

Creiem que va en la línia del que cal fer, però continuem molt lluny d’un sistema fiscal que pugui ajudar a revertir les desigualtats en la nostra societat. M’interessa molt el debat que ens està arribant del món anglosaxó, tant de Gran Bretanya com dels Estats Units, on el Partit Demòcrata ha posat sobre la taula la necessitat de grans reformes fiscals que ajudin a revertir la dinàmica de desigualtat. A Espanya, en el cicle 2008-2016, la quantitat de milionaris ha augmentat un 60%, mentre que la gent que cobra menys de 6.000 euros també ha augmentat un 35%. La societat s’està polaritzant i això només pot ser degut a una dinàmica d’extracció de rendes de baix cap a dalt, que s’ha de revertir, i els impostos poden ajudar a fer-ho. Però no només. Hi ha mesures que no són només fiscals, també predistributives o de dinàmiques de mercat, salaris mínims… Sabem que els impostos, a través de la recaptació i després en la despesa pública, tenen un impacte en les desigualtats entorn d’un 30%, i això vol dir que són efectius i ho podrien ser més. Aquestes propostes són de petita reforma; hi ha altres coses de molta més fondària que tenen a veure amb tota la qüestió de grans deduccions i exempcions que hi ha en el sistema fiscal. A Espanya paguem el 33% del PIB en impostos, però a França paguen el 45%; a Itàlia, el 41%, i a Grècia, el 38%. En aquests debats, sempre ens fixem en el tipus nominal, és a dir, si el darrer euro que es paga està tributant al 42%, 45% o 50%, però no ens fixem en el conjunt total. Davant de tanta polarització, fins i tot hi ha economistes –que com a molt podries titllar de socialdemòcrates o liberals– que estan dient que els impostos són l’única via per la qual el capitalisme es podrà salvar a ell mateix, si el nostre objectiu és salvar-lo…


Respecte als canvis que s’han d’implementar a Catalunya, s’ha repetit el mantra que s’estava castigant la classe mitjana. Com l’afecta realment?

Quan es va eliminar gairebé tot l’impost de successions el 2010, també calava en la societat la idea que aquest impost afectava les classes mitjanes, quan només el paga un percentatge molt petit de la població. El relat neoliberal és el relat aspiracional: tu, un dia, amb el teu esforç, podràs arribar a formar part d’aquest 1,5%, i, quan en formis part, no voldràs que això t’afecti. Aquest discurs meritocràtic és mentida, perquè en aquesta societat el gran determinant de la teva riquesa és el codi postal on has nascut. Però, alhora, fa que d’alguna manera tothom es percebi com a classe mitjana. A Catalunya, la renda mitjana bruta és de 17.000 euros l’any i es vol tocar l’IRPF a rendes a partir dels 90.000 euros. Parlar de classe mitjana em sembla un escàndol i és faltar a la veritat en una societat on la pobresa està enquistada i una de cada quatre persones es troba en risc d’exclusió. Recentment, Càritas deia que el 13% de població de Barcelona ha deixat de seguir tractaments mèdics perquè no els podia pagar. En una societat on passa això, dir que intentar demanar un esforç més gran a gent que té rendes per sobre dels 90.000 euros és atacar la classe mitjana és un escàndol.


Si prenem els 17.000 euros de renda mitjana, concloem que precisament els canvis no l’afecten…

A les rendes per sota dels 12.000 euros se’ls augmenta el mínim d’exempció fins als 6.000 i escaig, i per tant deixaran de pagar de l’ordre de 50 euros l’any. S’ha volgut compensar aquesta disminució d’impostos a les rendes més baixes augmentant dos punts a les rendes de més de 90.000. Qui es troba entremig no notarà cap diferència. És una modificació que no afecta el 98,5% de la població catalana. Algú que cobra uns 100.000 euros l’any pagarà uns 200 euros més anuals, un 0,2% més. Estem demanant un esforç molt petit. La socialdemocràcia es va fonamentar, després de la Segona Guerra Mundial, en un esforç molt gran de les rendes més altes. Els tipus impositius més alts a Anglaterra i els Estats Units arribaven al 70% o el 80%, mentre que en aquests moments el debat està en si pugen més enllà del 45%. Fins i tot, si el tipus marginal arribés al 60% de les rendes a partir dels 100.000 euros, el tipus efectiu que la persona estaria pagant no arribaria ni al 37%.


A banda de l’IRPF, l’impost de successions està de nou en el punt de mira. De quina manera corregeix, aquest impost, la desigualtat?

És l’impost més impopular i el que genera més debat, però alhora sobre el qual hi ha més consens d’experts i acadèmia que és molt just i molt necessari per corregir les dinàmiques de desigualtat que genera el que Thomas Piketty ha anomenat capitalisme patrimonial. En aquests moments, amb la inversió del patrimoni s’està generant molta més renda que amb la renda del treball. És a dir, la dinàmica de creixement de les rendes del capital –sobretot els últims trenta anys– ha estat molt més elevada que el creixement o la disminució de les rendes del treball, i això fa que la classe capitalista –entesa com la classe patrimonial– hagi vist augmentar la seva riquesa, mentre la classe treballadora s’ha vist desposseïda. Això s’ha de corregir, perquè, si no, les dinàmiques de desigualtat augmenten. L’impost de successions busca això i té una capacitat recaptatòria que no hem de menystenir: a Catalunya, l’any 2008 estàvem recaptant 1.000 milions d’euros. La gairebé desaparició del tribut va fer que baixés fins als 200 o 300 milions i s’ha recuperat fins als 500 milions l’any 2018. Estem parlant de l’import que a Catalunya es destina a medi ambient o a polítiques d’ocupació.


Ha calat la idea que una persona que hereta una casa dels seus pares no podrà sostenir-la perquè haurà de pagar l’impost de successions.

“El 95% de la població no es veurà afectada per la reforma de l’impost de successions”

En aquests moments, l’habitatge habitual està exempt de l’impost de successions. És a dir, si jo hereto l’habitatge dels meus pares i hi estic vivint, està exempt. Si, en canvi, es tracta d’un segon habitatge, precisament et generarà unes rendes amb les quals podràs pagar l’impost. Jo crec que encara s’hauria de ser una mica més exigent. Amb els canvis que s’estan proposant, els primers 500.000 d’herència gairebé estan exempts de l’impost de successions i una herència d’uns 600.000 euros on hi hagi l’habitatge habitual acabarà pagant uns 20.000 euros. Jo no crec que això sigui confiscatori i ningú es quedarà al carrer per haver de pagar-lo ni haurà de desfer-se de la casa dels pares. S’han de corregir certes deficiències, sobretot pel que fa a exempcions, però hem d’entendre que és un impost just. Hem de tenir en compte que les herències superiors als 600.000 són el 2,4% de totes les herències. De nou, més del 95% de la població catalana no es veurà afectada per aquest tipus de reformes fiscals. La batalla l’hem de donar contra el relat cultural i aspiracional que tots podrem arribar a ser grans propietaris.


El debat sobre la fiscalitat s’ha instal·lat molt en la ciutadania i poc en les grans empreses?

El gran debat de la globalització és com embridar, com controlar, les grans empreses i els grans patrimonis que tenen una capacitat de moure’s i utilitzar els sistemes fiscals de cada país segons els interessa. Hem vist que en els últims deu anys la recaptació de l’impost de societats ha caigut a la meitat. Això s’ha donat per aquesta dinàmica d’una globalització que acaba generant forats en el sistema i permet que les empreses paguin allà on els convingui i per cedir a la pressió del gran capital perquè el tipus impositiu s’anés reduint progressivament. Aquí, de nou, hem de preguntar-nos com podem fer que les grans empreses i els grans patrimonis contribueixin. Si fa deu anys aportaven entorn del 20% del conjunt, ara només arriben al 12,6%.


Com es pot revertir aquesta situació?

Per una banda, hi ha una sèrie de reformes que han de ser globals, però són massa lentes i no acaben de veure mai la llum. A l’OCDE [Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics] es tira endavant el projecte BEPS, que busca posar fi a l’elusió de la base imposable de les empreses i demana als països que exigeixin a les empreses informes país per país per a les agències tributàries, on s’indiqui quant estan guanyant i quant estan pagant. Per primera vegada, n’hem tingut resultats a Espanya, on és obligatori presentar-ho per a empreses que facturen a partir de 750 milions d’euros. La mitjana de tributació de les 134 empreses és d’entorn del 17%, però hi ha 27 multinacionals que només estan pagant un 0,3%, quan el tipus impositiu és del 25%, i cal canviar-ho. Ara, el govern de Sánchez vol impulsar un terra mínim perquè no hi hagi cap empresa que –encara que sumi exempcions, deduccions o no doble imposició– pagui menys del 15% sobre els beneficis a Espanya. Veurem si la pressió social serà suficient perquè es pugui aprovar i implementar, i si funcionarà. Un dels grans problemes és la manca de coordinació entre països, que fa que no s’ajustin a les legislacions locals o que les mateixes empreses decideixin marxar i establir-se en altres països on aquestes legislacions no estan vigents. L’únic a què podem aspirar és a una major coordinació a escala europea i a escala global, perquè els lobbys empresarials tenen una capacitat d’incidència molt alta. Hem de demanar un esforç més gran a les grans empreses, no pot ser que l’esforç acabi recaient sempre sobre petites i mitjanes empreses. El risc és que, si va caient la recaptació per l’impost de societats, per sostenir l’estat de benestar, hi haurà pressió sobre rendes del treball i consum que afecta el ciutadà.

Parles de coordinació europea i global. També és necessària dins de l’Estat espanyol?

“Hi ha 27 multinacionals que només paguen el 0,3% de l’impost de societats i haurien de pagar-ne el 25%”

La Comunitat de Madrid és el gran paradís fiscal de l’Estat. No només té l’avantatge de ser la capital administrativa, sinó que justament per això es pot permetre el luxe de fer rebaixes fiscals injustificades que fan competència a la resta de comunitats autònomes, generant un forat negre que absorbeix rendes i patrimoni. Ho veiem en dinàmiques de creixement molt més elevades en comparació amb la resta de comunitats i especialment respecte a l’anomenada Espanya vacía. Té a veure amb una voluntat de certs partits que sigui així i una incapacitat d’altres partits per frenar aquestes dinàmiques. No crec que s’hagi de centralitzar, però el govern estatal ha d’establir uns terres mínims i no permetre el que es coneix com a dumping fiscal.


Abans esmentaves els beneficis fiscals. En el marc de la llei també hi ha molt marge per a les empreses?

Els beneficis fiscals són una via d’elusió, exempcions dins la llei. Per exemple, l’exempció pel que fa al finançament de les empreses. Si aquest any una empresa declara pèrdues, les pot acumular durant uns anys perquè els exercicis que tingui beneficis no hagi de pagar impostos. És una dinàmica que utilitzen algunes empreses, sobretot multinacionals, a través de les seves filials a Espanya, que, encara que facturin molt, declaren pèrdues per compensar-les amb guanys futurs i acabar no pagant impostos mai. Això s’hauria de corregir, però sembla que el govern actual no té cap intenció de fer-ho. Un altre exemple és el cas de les anomenades ETVE, les entitats de tinença de valors estrangers, una manera d’atreure capital estranger. Tot el capital estranger que vingui aquí i inverteixi, quan rebi guanys, no tributarà. Això tampoc es pensa corregir i ha estat denunciat per altres països com un vehicle que té Espanya i que permet l’elusió fiscal.


Hem parlat d’impostos directes, però es podria traslladar algun tipus de progressivitat als impostos indirectes, sobre serveis i productes?

De fet, els impostos indirectes són regressius. L’IVA és regressiu: el que destina de la seva butxaca una família de classe baixa a consum és gairebé el total de la seva renda, mentre que algú de classe alta dedica una gran part de la seva renda a l’estalvi o la inversió, i, per tant, no acaba tributant de la mateixa manera que en el consum. Aquí la dinàmica és difícil perquè venim marcats per les directives europees i Europa camina cap a un establiment d’un IVA igual per a tots els països de la UE. Garantir la progressivitat més enllà de l’IVA reduït per a alguns aliments bàsics es fa realment difícil. S’ha debatut molt sobre, per exemple, els productes d’higiene femenina o els béns de luxe, coma elements que poden millorar o corregir aquesta regressivitat, però, per garantir la progressivitat del conjunt dels impostos, haurem d’aconseguir que es gravin bé les rendes de l’estalvi i que no sigui el consum el que els sostingui.


En un context d’emergència climàtica, està prenent protagonisme la fiscalitat ambiental. Més que recaptar ha de dissuadir?

Precisament, aquest any, la Plataforma per una Fiscalitat Justa, dedicarem la nostra V Jornada Ciutadana, que celebrarem el dissabte 29 de febrer, a la fiscalitat ambiental. D’alguna manera, volem buscar la confluència entre l’agenda de moviments socials ecologistes i d’emergència climàtica amb l’agenda fiscal per trobar punts en comú per una fiscalitat verda que ajudi a revertir la dinàmica d’ecocidi. La fiscalitat ambiental es tradueix a fer que pagui qui contamini, però hauria de tenir un efecte desincentivador de les dinàmiques de contaminació. Sabem que el turisme té un impacte brutal sobre les nostres societats, també en pol·lució, i hi ha l’impost turístic, però fins ara es destinava a continuar promocionant la Catalunya al món, a alimentar encara més la bèstia. Aquest tipus de taxes han d’ajudar a revertir aquestes dinàmiques. Cal un decreixement i a vegades els impostos no són una bona mesura, perquè podem acabar sent dependents dels recursos que arriben via aquests impostos. Poden ser perversos.

Article publicat al número 492 publicación número 492 de la Directa