El silenci domina la sala i les mirades s’enlairen. Totes s’aturen un segon per recrear-se en una imatge. Tornen durant un instant a una Síria que ja no existeix. Cap d’elles es planteja viatjar físicament fins al país que van abandonar ara fa més d’una dècada, així que seria millor enterrar aquell record dolorós. Amb tot, s’endinsen en la memòria d’una terra idealitzada: en calma, àmplia, plena de llum i de bonança.
El molest soroll del ventilador, que amb prou feines refresca a un parell de la vintena de dones que es concentren a l’habitació, trenca la fantasia del passat. La malenconia, tot i això, no acaba de marxar. Arribades des de diferents punts d’una Síria que les va expulsar, aquestes refugiades s’han trobat al Líban. El laberint de formigó que és el camp de refugiades de Shatila, a Beirut, les uneix. Darrerament, i quan les mancances més les collen, veuen com el desig d’algunes de les seves veïnes libaneses d’expulsar-les del país es va convertint en realitat. Les deportacions de compatriotes han deixat de ser casos puntuals.
“Si la situació al meu país fos bona, és clar que no seria aquí”, diu Ahed Huran, de 29 anys, que en fa onze que viu refugiada al Líban. Aquesta mare de cinc fills, originària de la ciutat d’Idlib, va ser testimoni de la destrossa de la seva Síria natal i del col·lapse del seu país d’acollida. “Però això, malauradament, no està a les nostres mans…”, reflexiona. “Allà vivíem un milió de vegades millor que no pas aquí, per descomptat, però les condicions de vida ara a Síria són difícils”, afegeix, mentre les seves companyes assenteixen. Les trobades setmanals que duen a terme al centre de l’organització Alsama són un espai per a compartir inquietuds, explicar-se anècdotes i, en definitiva, sostenir-se les unes a les altres. En els últims mesos, a les preocupacions habituals per les dures condicions de vida, s’hi ha sumat la dels retorns forçats.
Fins a l’abril, el comissionat de l’ONU per a les refugiades, ha pogut confirmar fins a 73 batudes a llocs on resideixen comunitats sirianes, amb 1.100 detencions i 600 deportacions
L’Alt Comissionat de les Nacions Unides per a les Refugiades (ACNUR) és una de les organitzacions que vigila de prop el fenomen de les deportacions il·legals. “Fins a l’abril, ACNUR ha pogut confirmar 73 batudes en barris i localitats on resideixen comunitats sirianes, a múltiples punts de tot el país”, explica Paula Barrachina Esteban, portaveu de l’agència internacional. A ACNUR s’és conscient d’un augment de les deportacions sumàries en grup. Fonts properes a l’agència afirmen que les autoritats libaneses haurien detingut més de 1.100 sirianes només entre els mesos d’abril i maig. D’aquestes, s’ha pogut confirmar que més de 600 han estat deportades.
Huran ho corrobora, i ho complementa amb un relat més escabrós. “Sentim moltes històries de persones que han estat deportades a Síria i que, en qüestió de dies, han desaparegut o han mort”, confessa. Algunes de les seves companyes prefereixen protegir-se en l’anonimat. “La nostra situació ha canviat molt en les últimes setmanes”, manifesta Amal. “Tot s’ha tornat més difícil i tenim por d’anar a treballar”, lamenta. Entre les seves veus sobreposades, accelerades per la gravetat del que expliquen, s’hi colen històries de pallisses, d’escopinades i menyspreu. “Ho notem fins i tot quan anem al mercat”, diu Ghofram Linan, ella sí, amb el seu nom real. “Xiuxiuegen: ‘sirianes, sirianes’, quan passem per davant seu, i fan gestos insultants”, explica mentre gesticula.
Linan, però, no dubta a rompre una llança a favor de la població local. Apunta que “no totes les libaneses” es comporten així amb elles. “N’hi ha que ens han obert les seves cases i ens han acollit, tot recordant que elles també passaven temporades a Síria quan al Líban hi havia crisi o guerra civil”, defensa. Al cap i a la fi, aquesta mare de dos fills, també originària d’Idlib, conclou que “les libaneses volen un bon sistema per al seu país, tal com nosaltres volíem per al nostre”.
Avui, ACNUR té registrades 839.000 refugiades sirianes amb presència al Líban. Les autoritats libaneses que treballen per la seva expulsió estimen que en realitat en són un milió i mig, tot i que la sol·licitud del govern libanès a l’agència perquè aturés el recompte de les noves arribades a partir del 2015 impedeix saber-ne la xifra real. “Ara, cada vegada que alguna cosa no va bé al país, diuen que és culpa de les sirianes”, denuncia Linan.
Però el Líban té els seus propis problemes, i les responsables en són les mateixes autoritats que ara assenyalen amb el dit les sirianes. L’enorme volum de corrupció, les mesures extractivistes amb què les elits saquegen les butxaques de les qui viuen al país i unes autoritats alienes al seu rol de servidores públiques han conduït el Líban a una situació de fallida econòmica. La crisi, que el Banc Mundial considera una de les pitjors en la història del capitalisme, enfonsa per sota del llindar de la pobresa el 80 % dels 6,5 milions d’habitants del territori.
Segons l’ONU, les xifres són encara pitjors entre les refugiades sirianes al Líban: en un 90 % dels casos, les famílies arribades del país veí malviuen en la pobresa extrema. “Les libaneses es pensen que només volem diners i que l’ONU ens els dona en dòlars”, explica Mona, una altra refugiada provinent d’Idlib. “Però no saben que només ens donen 1.100.000 lliures al mes [uns 10 euros al canvi actual] i que tots els diners que guanyem treballant acaben retornant a mans libaneses”, detalla. “Treballem, treballem i treballem només per sobreviure en el dia a dia, no dona per res més”, constata.
Síria no és un lloc per tornar-hi
Autoritats de països com el Líban o Dinamarca s’esforcen des de fa temps a buscar pretextos per legitimar la seva urgència de treure’s del damunt les refugiades sirianes. Al·leguen que la situació al país àrab ha canviat, que el règim de Bashar al-Assad ha aconseguit estabilitzar l’escenari en clau de postconflicte a bona part del territori i que no té sentit acollir desenes o centenars de milers de persones quan, a Síria, suposadament, hi podrien viure amb seguretat.
Aquestes posicions topen frontalment amb el que denuncien les organitzacions en defensa dels drets humans amb més altaveu del planeta. I també amb el que s’evidencia sobre el terreny, en converses amb les civils sirianes que no han marxat. El diagnòstic és clar: la deportació de les refugiades és incompatible amb la seva protecció. A Síria, literalment, no hi ha país on tornar. Les autopistes que connecten les grans ciutats, com ara Damasc i Alep, recorren quilòmetres i quilòmetres entre pobles arrasats. Es fa difícil creure que algun dia acollissin vida.
Només durant el mes de maig, Amnistia Internacional va tenir constància de la detenció de cinc persones que havien desertat de l’exèrcit de Síria abans de refugiar-se al Líban
Però la misèria i la falta de perspectives no són les úniques amenaces a les quals s’han d’enfrontar les retornades. Bona part dels onze milions de persones –la meitat de la població estatal– que han hagut de fugir de casa durant el conflicte es concentren en ciutats on el règim fa i desfà sense retre comptes a ningú. “Síria no és un lloc segur per al retorn de refugiades”, denuncia la investigadora Aya Majzoub. “Avui dia continuem documentant crims contra les refugiades que tornen a Síria des de països com el Líban o Jordània”, adverteix Majzoub, que és directora adjunta d’Amnistia Internacional (AI) al Mediterrani Oriental.
“Hem registrat detencions arbitràries, desaparicions forçades, tortures, agressions sexuals o fins i tot assassinats”, detalla la representant d’AI. Unes paraules que confirmen els pitjors temors d’Ahed Turan i les altres sirianes refugiades a Shatila: el règim d’Al-Assad continua cometent crims contra la humanitat i, a més, Damasc manté l’ull posat sobre les persones retornades. El que va passar durant la setmana amb el repunt més gran de deportacions, a inicis de maig, n’és una prova més. Només durant aquells dies, AI va tenir constància de la detenció d’almenys cinc persones que havien estat desertores de les forces armades de Síria abans de refugiar-se al Líban. Totes cinc van ser detingudes tan bon punt l’exèrcit libanès les va entregar a la frontera.
Un trauma a distància
Oussama al-Sheikh Hamed respon que no sense haver-s’ho de pensar. Aquest sirià de mitjana edat és de Hama, una ciutat sota control del règim de Damasc. Viure de nou a territori dominat per Al-Assad és una idea que l’esgarrifa, i és l’única cosa que per a ell justifica el seu periple dels darrers anys.
Com a tota la població siriana, la vida d’Al-Sheikh Hamed va donar un tomb la primavera de 2011. A moltes de les seves conciutadanes, perquè les disparaven. A ell, en canvi, el tomb va venir per no disparar. Membre aleshores de les forces armades de Síria, va desobeir les ordres dels seus superiors i es va negar a obrir foc contra la població civil. Aquest fet va suposar el seu descens als inferns. Els qui fins aquell moment treballaven al seu costat el van detenir i el van tancar a la temuda presó de Saydnaya, als afores de Damasc.
Allà s’hi estaria tres anys, fins a l’estiu del 2014. Sovint, en cel·les de pocs metres on s’amuntegaven desenes de persones preses. “Aquí és quan vaig començar a patir”, explica per telèfon. Explica que els tallaven l’aigua perquè no poguessin beure ni netejar-se. Els oferien una tassa de te, un tros de pa i tres cullerades d’arròs cada 24 hores. Els apallissaven amb bastons fins que sagnaven. Era habitual veure recluses morir. Al-Sheikh Hamed està convençut que els agents s’acarnissaven amb ell d’una manera especial pel fet de ser un suposat traïdor a les forces armades. Potser per això, quan va tornar a trepitjar el carrer, va descobrir que el règim li ho havia requisat tot. La seva llar, les seves terres i el seu vehicle.
El temor a noves tortures, abusos o, fins i tot, desaparicions, fa que milions de sirianes escampades arreu del món es mantinguin convençudes de seguir en l’exili. Moltes supervivents que han comprovat de què és capaç Al-Assad des de l’esclat de la guerra civil s’acumulen al nord-oest de Síria, el darrer bastió opositor al govern de Damasc. A Idlib, una de les ciutats d’aquesta zona “envoltada de tropes russes i de milícies turques”, tal com ho explica el mateix Al-Sheikh Hamed, és on aquest ex-pres va fugir quan va poder moure’s en llibertat.
L’any passat va travessar la frontera amb la seva família i va instal·lar-se a Reyhanli, un municipi turc proper a Antioquia. Ni tan sols el pitjor terratrèmol que el territori ha patit en dècades, el mes de febrer, l’ha fet plantejar el retorn a la seva enyorada Hama. Haver viscut a Idlib durant més d’un lustre de resistència contra Al-Assad el fa atrevir a parlar en nom de les seves antigues veïnes: “Mai, i en cap circumstància, cap habitant de la ciutat acceptaria viure sota el règim d’aquest criminal”.
Reintegracio diplomàtica
Al Líban, les compatriotes d’Al-Sheikh Hamed, hi coincideixen. “Tot és culpa del règim, jo no vull tornar a un país amb el mateix règim”, assenyala Muna. Quan se’ls pregunta pel fet que la Lliga Àrab hagi acceptat el retorn a la institució del règim d’Al-Assad, les mirades que fa una estona s’enlairaven, ara s’inflamen de ràbia. “Hi estem en contra, ell no és el nostre president”, exclama Amal.
Moltes consideren que la normalització de relacions amb Damasc i l’abandonament de la població siriana que implica és perjudicial per a tots els pobles de la regió. Casos d’impunitat com aquest, argumenta l’escriptora i activista siriana-espanyola Leila Nachawati, impedeixen que la ciutadania del sud del Mediterrani tingui cap confiança cap a les autoritats àrabs i internacionals. També augmenten el llistó de què es considera acceptable arreu del món. “Es pot arribar tan lluny com ho han fet Al-Assad a Síria o Abdel Fattah al-Sisi a Egipte i no passa res”, lamenta Nachawati.
Lluny queden els retrets que la majoria dels governs àrabs van fer al seu nou aliat quan va reprimir amb violència el seu propi poble l’any 2011. “La història l’escriuen les vencedores, així que imagina’t el que passa quan les qui l’escriuen són criminals de guerra o gairebé genocides”, denuncia Nachawati.
Tot i les mirades encara enceses, les refugiades sirianes reunides a l’habitació de Shatila s’han pogut aplegar. I això és prou motiu per celebrar-se. “Totes som sirianes, però de diferents regions del país, així que si no estiguéssim aquí, no ens haguéssim conegut”, destaca Muna. La situació difícil que travessen a Beirut i el temor a ser deportades no impedeix que valorin el refugi libanès, on han pogut teixir la seva pròpia xarxa de resistència. “Quan ens trobem, parlem de tot sense gens de vergonya i, d’alguna manera, això fa la vida més fàcil”, conclou Muna.
