Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Galeristes, ‘millennials’ i els descendents bastards de la cultura capitalista

Mentre la cultura sigui vista com una indústria, seguirem reproduint-hi l’esquema capitalista. És el moment de propostes valentes

/ Anna Gran

Per al ministre de Cultura, Rodríguez Uribes, la recuperació del sector cultural ha d’enfrontar-se a un doble repte: facilitar als ciutadans l’accés a la cultura en condicions segures –amb mesures específiques per a les diferents situacions– i assegurar la viabilitat de les empreses del sector cultural. Les proclames del ministre no deixen d’il·luminar un horitzó: en cultura hi ha uns consumidors i uns productors. Si l’impuls del ministre té intenció de posar la cultura al servei de la recuperació, serà sota els mateixos paràmetres que han objectivat en productes la majoria de pràctiques socials. Per allunyar-nos d’un esquema capitalista de la cultura, hauríem d’obrir el pla i tenir clar que la cultura és més que una indústria.

Des d’una perspectiva antropològica, tal com estudia Clifford Geertz, la cultura són les pràctiques que poden ser apreses i ens donen un mar de referència per relacionar-nos. Des d’una visió àmplia, les societats industrials han dotat les múltiples pràctiques socials de diferents estatus, valorant les unes per sobre de les altres. A les pràctiques culturals que han estat assenyalades com a prioritàries se les ha organitzat amb l’etiqueta de cultura i s’han valorat des de l’exercici de la patrimonialització. La idea de patrimoni ha tingut múltiples enteniments, dels quals podem incidir en dos: l’ús de la cultura com a eina creadora d’identitat per a un determinat projecte polític
i com a procés de mercantilització. Les institucions culturals han estat capitals per explicar a les generacions futures una comprensió del seu lloc en el món. És a dir, què expliquen les institucions de nosaltres mateixos i dels nostres predecessors? Moltes institucions han utilitzat la cultura per crear un relat sobre allò amb el que val la pena identificar-se i recordar. L’altre costat d’aquest exercici ha estat l’amnistia dels models i els referents que han resultat molestos al poder.

D’altra banda, Fabien Van Geert, Xavier Roigé i Lucrecia Conget Iribar (2016) ens expliquen com el patrimoni també es pot entendre des del seu valor d’ús, el qual podia arribar a donar una rendibilitat econòmica. Per inferir com funciona la cultura com a etiqueta des de les lògiques de mercantilització, David Harvey (2001) explica que es produeix una il·lusió respecte als productes culturals, se’ls atorga una creativitat especial, diferenciant-los així de les mercaderies ordinàries. Més enllà d’aquesta projecció, ens trobem amb el concepte renda de monopoli per marcar la manera en què aquests productes creen un nexe existent entre la globalització capitalista, els desenvolupaments econòmics locals i l’evolució dels significats culturals i els valors estètics.

La renda de monopoli es revela quan durant un temps extens cap dels actors socials comercialitza un article únic. Això succeeix quan algun recurs o una ubicació és singular. Marx sosté que l’exemple més obvi és la vinya que produeix un vi d’extraordinària qualitat, que es pot vendre a preu de monopoli. En el cas dels productes culturals, aquest monopoli se sol lligar al sòl; és a dir, un determinat producte cultural associat a un lloc pot generar un preu de monopoli, ja que se li argumenta una autenticitat –recordem que el concepte d’autenticitat és una eina analítica per visibilitzar els elements seleccionats de forma arbitrària. D’aquesta manera, es crea una escassetat d’un determinat producte cultural, ja que només pot ser en associació a un lloc limitat. No és el mateix escoltar flamenc a l’Albarrasí que a Tòquio. El lloc és part del producte. Quan surt al mercat un Antonio López, en ell es projecta el bagatge patri d’un imaginari pictòric espanyol.

Aquests dos vectors –la construcció identitària i l’ús mercantil–, després de la crisi del coronavirus, poden ser fonamentals per al desenvolupament d’una nova comprensió identitària. La projecció de nosaltres mateixos com a productors i/o consumidors marcarà una tendència per definir allò que és ser espanyol, català o murcià; una tasca que per part dels governs anteriors s’ha desenvolupat des de la negligència de qui ignora les possibilitats de les seves funcions. Si donem per bona l’anàlisi de José Luis Villacañas i entenem Espanya com una nació tardana, el projecte de l’actual govern, sustentat en aquesta lògica capitalista, estarà ometent una vegada més la seva capacitat per generar nació i la seva funció democratitzadora, ja que seguirà sense dignificar pràctiques culturals que tradicionalment han estat ocultes a l’imaginari col·lectiu.

Moltes institucions han utilitzat la cultura per crear un relat sobre allò amb el que val la pena identificar-se i recordar

L’últim gran pla estatal per exercir un abús de la memòria es va realitzar durant el franquisme a través de les escoles de Música y Hogar. L’equip impulsat per García Matos va realitzar unes recopilacions molt superficials que van acabar per transformar certes pràctiques culturals en uns productes de caràcter nacionalcatòlic, un pla que no va ser contestat durant la transició ni posteriorment. El següent pla significatiu no es basava en l’abús de memòria, sinó d’oblit. Durant els anys de mandat de Felipe González no es va donar continuïtat a les trames comunitàries sorgides en els anys anteriors al seu govern, tal com ens revelava l’informe Petras.

Abans d’afrontar la disjuntiva de transformar les institucions o crear nous espais de desenvolupament cultural, hem d’assenyalar que si no es permeten establir nous referents culturals, es continuarà assenyalant aquells que senten una espanyolitat no normativitzada per les actuals institucions i se seguirà agreujant la intolerància respecte a les nacionalitats obligades a conviure en l’Estat espanyol. Recordem que venim d’una situació on aquest no reconeixement per part de les institucions culturals es va agreujar en basar les principals polítiques culturals en els elefants blancs, és a dir, en projectes que van derivar en construccions infrautilitzades i en procés de degradació. Tal com ens expliquen Gil-Manuel Hernández i Joaquim Rius-Ulldemolins, pretenien abanderar projectes culturals de masses d’una manera sobredimensionada. Tot això amb la idea de situar en el mapa un lloc establint una política cultural d’oferta i no tant de demanda, una oferta associada a una idea de la cultura turística.

Mercantilitzar la cultura sobre els espais urbans s’ha demostrat que desarticula les relacions comunitàries. Hem de deixar de pensar en la cultura com un objecte dignificador mitjançant el seu consum. És urgent que les institucions culturals, tant a l’Espanya com a Catalunya, dotin d’una estructura sòlida que permeti generar propostes inesperades per a les mateixes lògiques institucionals, donant veu a col·lectius no institucionalitzats. Els galeristes i els sindicats de la cúpula de l’art, abans d’exigir, haurien de baixar de la seva torre d’ivori, abandonar la seva proposta postfordista i implicar-se políticament. El poder, perquè sigui real, s’ha d’exercir, i sense una proposta valenta la cultura com a generadora de nació estarà en mans dels de sempre. Hi ha qui pensa que és naïf pretendre que les institucions actuaran darrere de la pluralitat i l’inesperat. Probablement tenen raó, però això no ens ha de dissuadir de seguir assenyalant el camí cap al decreixement del consum cultural i, més enllà de potenciar les possibilitats d’entendre les pràctiques culturals com aquesta capacitat que tenim tots d’expressió social, hem de recuperar allò que les societats industrials ens van desposseir i actualitzar-ho.

Article publicat al número 504 publicación número 504 de la Directa