Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

De la "sentència de la minifaldilla" a La Manada: judicis sobre agressions sexuals i estereotips sexistes

Les reformes del Codi Penal en els anys 90 van obrir una nova perspectiva jurídica sobre els delictes contra la llibertat sexual, però els prejudicis masclistes persisteixen, com demostren els premis Garrote de l'organització Women's Link

Una dona porta un cartell contra les agressions masclistes en la manifestació del 25N a Madrid / Adolfo Luján

El maig de 1990, el Tribunal Suprem va confirmar la “sentència de la minifaldilla” dictada el febrer de 1989 per l’Audiència de Lleida. Segons aquesta sentència, una jove de 17 anys “va poder provocar, si de cas innocentment, l’empresari Jaume Fontanet per la seva vestimenta”. Es va condemnar l’empresari a una multa de 40.000 pessetes per un delicte d’abusos deshonestos amb la seva treballadora.

El mateix any de la “sentència de la minifaldilla”, la pressió del moviment feminista que des dels 70 havia alertat dels anacronismes en el sistema de justícia pel que fa als delictes relacionats amb la llibertat sexual ja havia arribat al Codi Penal. Així, el 1989 es produeixen algunes reformes clau: les agressions i delictes sexuals, que fins llavors es deien “delictes contra l’honestedat”, passen a ser “contra la llibertat sexual”. A més, desapareix la figura del “perdó de l’ofès” com eximent de responsabilitat.

El mateix any de la “sentència de la minifaldilla”, la pressió del moviment feminista que des dels 70 havia alertat dels anacronismes en el sistema de justícia pel que fa als delictes relacionats amb la llibertat sexual ja havia arribat al Codi Penal

No obstant això, quedava feina. “Els anys 80 i 90 es produeixen diversos casos d’agressions sexuals que posen en alerta el moviment feminista”, explica Justa Montero, militant feminista històrica, que al costat de la “sentència de la minifaldilla” en recorda una dictada a Pontevedra que absolia dos acusats de violació per la “vida llicenciosa” de la víctima. “El Codi Penal responia a una idea de sexualitat entre homes i dones hereva de les idees profundament patriarcals del nacionalcatolicisme”, recorda. Una època en la qual una “una noia casada, encara que separada, i per això amb experiència sexual” i de “vida llicenciosa” per “no tenir domicili fix” estava, segons la sentència de Pontevedra, “en disposició de ser utilitzada sexualment”.

Perquè, malgrat que la reforma de 1989 deixa de considerar que el bé a protegir és la “honestedat” de la víctima i passa a protegir “la llibertat sexual”, els prejudicis masclistes vénen de lluny. Així, fins a 1963 es va mantenir vigent l’article 428 que considerava que “el marit que, sorprenent en adulteri la seva dona, matés en l’acte els adúlters o algun d’ells, o els causi lesions greus, serà castigat amb la pena de desterrament . Si els produís lesions d’una altra classe queda exempt de pena”. Fins a 1978, els delictes d’”adulteri” i “amistançament” es van mantenir en el Codi Penal amb càstigs de fins a sis anys de presó.
Sentències que van avivar la flama

Després de la “sentència de la minifaldilla” i la de Pontevedra, i amb un moviment feminista fort i vigilant de les violències sexuals, el 1990 es produeixen altres fets que aviven la flama. El 1990 l’Audiència de Lleida absolia d’un delicte de violació Ernesto Cabrera, de 20 anys, perquè la víctima, I. F. R., de 16, no va oposar resistència física a la relació sexual, “sinó tan sols verbal”. A Oviedo, l’Audiència Provincial condemnava un marí que havia emmanillat i violat la seva dona: la sentència, de dos anys de presó, atenuava la pena per l’”obligació de fidelitat” de la víctima.

El 1990 l’Audiència de Lleida absolia d’un delicte de violació Ernesto Cabrera, de 20 anys, perquè la víctima, I. F. R., de 16, no va oposar resistència física a la relació sexual, “sinó tan sols verbal”

“El moviment de llavors denuncia aquests processos judicials, que moltes vegades es converteixen en un judici de la vida privada de les dones”, rememora Montero. La Plataforma contra les Agressions Masclistes que es va crear llavors recull en un document de febrer de 1990, entre les seves exigències, la menció específica en el Codi Penal a la violació en grup, que es contempli la relació de subordinació o que les agressions sexuals es considerin delictes públics i perseguibles d’ofici.

El nou Codi Penal de 1995 recull per primera vegada la possibilitat que les agressions sexuals, els abusos i l’assetjament sexual puguin perseguir-se per querella del Ministeri Fiscal. L’article 191.1. estableix que “per a procedir pels delictes d’agressions, assetjament o abusos sexuals, cal una denúncia de la persona perjudicada, del seu representant legal o querella del Ministeri Fiscal, que actuarà ponderant els legítims interessos en presència”. A més, n’hi ha prou amb la denúncia del Ministeri Fiscal “quan la víctima sigui menor d’edat, incapaç o una persona desvalguda”. A més, amb el Codi penal de 1995, desapareix el terme “estupre” i conté la referència a la superioritat manifesta que coarti la llibertat de la víctima.

Malgrat aquestes i altres reformes -també significativa la de 1999, que recupera el terme “violació” que desapareixia el 95 i introdueix especificacions com considerar que el delicte d’agressió sexual pot ser també per accés anal i bucal-, els prejudicis perviuen.
Premis Garrot

“S’han aconseguit moltes coses positives en termes de justícia de gènere, però queda molt per fer, com es va veure amb els nominats i premis Garrot”, explica Estefanny Molina, advocada de Women’s Link Worldwide. Aquesta organització, que treballa pels drets de les dones i les nenes, concedeix des de 2009 els premis Mallete y Garrote a les sentències judicials que destaquen per la seva aplicació o no de la perspectiva de gènere.

Diverses sentències relacionades amb delictes contra la llibertat sexual assenyalen que els prejudicis que van servir d’argument en la sentència de la minifaldilla persisteixen avui. Molina destaca dos casos recents: una és la condemna el 2017 per abús sexual i no per agressió sexual a l’Audiència provincial de Cantàbria a un home que va agredir sexualment una nena, en la qual es va argumentar que la nena acudia de manera voluntària a la casa del acusat i no és possible provar que “oposés resistència física o protestés, plorés o cridés”. L’altra és l’anul·lació el 2015 d’una condemna per abusos sexuals al considerar que no hi ha seqüeles psíquiques en la víctima i que és insuficient el seu testimoni.

Diverses sentències relacionades amb delictes contra la llibertat sexual assenyalen que els prejudicis que van servir d’argument en la sentència de la minifaldilla persisteixen avui

Ambdues tenen un patró comú de posar en dubte el testimoni de la víctima en uns crims que es cometen en l’esfera privada, pel que la paraula és fonamental. “Decisions com aquestes tenen un impacte negatiu en els drets de les dones i les nenes i llancen el missatge a la ciutadania de tolerància de la violència sexual, perquè es diu que l’accés a la justícia de dones i nenes víctimes d’aquesta violència no està assegurat, perquè no les creuran”.

Sobre el debat al voltant del consentiment que ha generat el judici a La Manada, Molina adverteix sobre la necessitat que la justícia apliqui la perspectiva de gènere. “En els delictes per agressions sexuals, moltes vegades s’acusa les víctimes d’haver provocat l’agressió o haver-la consentit; s’associen la falta de resistència física amb consentiment, quan això pot ser un mecanisme de defensa o ser fruit del xoc “, explica.

Molina també recorda que les agressions sexuals són possibles en un continu que varia la seva intensitat des del menyspreu o l’insult a les dones fins a la violació. Així sentències com la que acomiada un cap de departament que es referia a les seves empleades com “chochitos” trivialitzen i “llancen un missatge de normalitat, que les dones hem de viure amb això sense que suposi un delicte”, argumenta Molina.

Els tribunals han donat passos en els últims anys. Així, la sentència mereixedora del premi Mallete de Oro 2017 premia el Tribunal de Justícia de Canàries, que defineix jurídicament per primera vegada la tècnica de jutjar amb perspectiva de gènere a l’Estat espanyol

No obstant, recorda que els tribunals han donat passos en els últims anys. Així, la sentència mereixedora del premi Mallete de Oro 2017 premia el Tribunal de Justícia de Canàries, que defineix jurídicament per primera vegada la tècnica de jutjar amb perspectiva de gènere a l’Estat espanyol i així “reconeix que la perspectiva de gènere pot ser una tècnica que els els jutges poden usar a l’hora d’administrar justícia “, explica la advocada.

Un altre exemple: la Cort canadenca va condemnar un individu per agressions sexuals indicant que el fet que s’hagin intercanviat missatges de text no implicava que la dona hagués atorgat el seu consentiment sexual. La mateixa Cort reconeix que, en els casos de violència sexual, són freqüents els mites de la violació i els estereotips que culpen les dones per la seva forma de vestir o per haver ingerit alcohol, o qüestionen si van oposar resistència.

Sobre el judici a La Manada, que va quedar vista per sentència el 28 de novembre i el desenllaç del qual es farà pública dijous 26 d’abril a les 13 hores, Molina creu que “pot suposar un punt de trencament”. “Esperem que s’apliqui la perspectiva de gènere i es repari la víctima”, indica. Els advocats de la denunciant van demanar 24 anys i 9 mesos de presó.

Amb precaució davant l’imminent sentència, Justa Montero creu que, independentment de la decisió dels jutges sobre La Manada, el judici social ja ha posat algunes cartes a la taula. “Els assumptes que denunciàvem els 90 es repeteixen avui: el qüestionament a la víctima, el judici mediàtic a la vida de la dona anterior i posterior, el dubte del testimoni de les víctimes”, enumera. “Segueixen primant idees masclistes sobre què és una agressió”.

Article publicat originalment a El Salto.