L’educació en comunicació és un dret social emergent i cada cop més reconegut. Tot i que no està garantit per les lleis ni les polítiques públiques, és reivindicat per un moviment social plural que es troba en ple creixement i efervescència i que vol aconseguir introduir-se a l’agenda política i social.
En un context democràtic, si la ciutadania vol exercir els seus drets polítics, necessita cada vegada més informació i més formació en comunicació. Cal conèixer les rutines periodístiques per saber que no transmeten la realitat, sinó interpretacions d’aquesta realitat. Al mateix temps, la ciutadania també és i vol ser emissora de missatges i informació i no només la destinatària. L’elaboració d’informació i l’accés i la participació a mitjans de comunicació propis permet crear espais de diàleg en una societat on aquests espais són cada cop més fràgils. A més, permet desenvolupar formes de participació, treball comunitari i acció social amb potencialitat transformadora.
Fins no fa gaire, els mitjans de comunicació eren massius, verticals i unidireccionals i afavorien que la societat fos receptora passiva de la informació. Tot i que, des dels anys setanta del segle passat, els mitjans comunitaris han plantejat el sorgiment de models alternatius de comunicació, les xarxes socials i les noves tecnologies han facilitat el trencament d’aquest paradigma. És aquí on l’educació en comunicació té un paper clau per reforçar aquest apoderament col·lectiu.
El potencial de l’educomunicació
Hi ha diferents termes per parlar de l’educació en comunicació: educació mediàtica, educació audiovisual o educomunicació. A Catalunya, però, aquests conceptes s’han utilitzat com a sinònims habitualment, malgrat les diferències que hi pot haver entre ells. De fet, en aquest àmbit, hi conviuen dues tradicions teòriques, la llatinoamericana i l’anglosaxona, que, si bé no estan enfrontades, sí que recorren camins diferenciats. El corrent anglosaxó parla més d’educació mediàtica i posa l’accent en l’anàlisi crítica de continguts, mentre que el llatinoamericà empra més el terme educomunicació i se centra en l’aprenentatge de la ciutadania per produir els seus propis missatges i productes audiovisuals. Treballen per l’apoderament col·lectiu en aquest àmbit i no conceben diferència entre públic receptor i elit productora de missatges. “Tots podem ser públic i productores”, indica Carme Mayugo de Teleduca, una entitat amb més de vint anys d’experiència. Segons aquest corrent, l’educomunicació té un gran potencial transformador per reforçar els vincles comunitaris, ja que els mitjans generen coneixement col·lectiu i són un espai comú de diàleg en el qual es produeixen relacions, coneixement mutu, cultura i memòria popular. Amb tot, a Catalunya, aquestes dues tradicions no es viuen de manera contraposada, sinó que es complementen i són més o menys presents a les entitats que treballen per l’educació en comunicació.
L’educomunicació pot ser entesa de manera molt àmplia, des del cinema fins al periodisme, passant per la producció de ficció, informació i missatges a les xarxes socials i els webs. Tots aquests espais, doncs, esdevenen una eina de participació social a través dels quals la ciutadania pot desenvolupar la seua potencialitat creativa i generar missatges per difondre a la societat.
Les entitats van compartir experiències a la II Trobada d’Energies Comunitàries
En el cas de Teleduca, Mayugo comenta que han treballat molt fent acompanyament a espais comunitaris, espais d’educació no formal i centres educatius: “Hem treballat per posar en relació aquests espais fomentant el coneixement mutu a diferents escales”, buscant mètodes per garantir que la gent que hi participa pugui acabar editant allò que grava. “Quan fem un procés de creació audiovisual participativa, culminem totes les fases i les participants estan actives durant tot el procés”. Des de 1997 i durant deu anys, van ajudar a editar un diari escrit exclusivament per dones al districte de Sant Martí. També van desbloquejar un conflicte municipal mitjançant un projecte de recuperació de la memòria històrica d’una escola que unia gent gran i infants, van promoure la interrelació entre una escola d’adults i una aula d’acollida a Sant Joan de Vilatorrada, van dur a terme un procés de diagnosi col·lectiva a Mediona i, darrerament, han facilitat un projecte radiofònic autogestionat a Mataró. En l’àmbit de les escoles primàries, van promoure experiències com les de la Mostra de produccions audiovisuals al districte barceloní de Sant Andreu, on, des de fa onze anys, generen un dispositiu perquè l’alumnat de cinquè i sisè faci un projecte de curtmetratge sobre una temàtica transversal, una manera de fer aflorar les seves inquietuds.
El mes de maig passat, una dotzena d’entitats centrades en educomunicació van compartir les seves experiències a la II Trobada d’Energies Comunitàries que va tenir lloc a Barcelona i estan treballant en l’elaboració d’un e-book que reculli deu experiències per visibilitzar les diferents trajectòries i desenvolupar un projecte comú.
Un dret que cal garantir
Des d’AulaMèdia, Francesc-Josep Deó explica que conceben l’educació en comunicació com un àmbit ampli de formació en competències que van des de la producció audiovisual, digital i web fins a l’anàlisi crítica de continguts i coneixements de l’ecosistema comunicatiu i la formació dels drets polítics que té la ciutadania en una democràcia. Deó indica que es tracta d’un dret polític bàsic i necessari per poder detectar i desemmascarar possibles intents de manipulació informativa i aconseguir “una ciutadania informativament autònoma, crítica i lliure”.
“L’educació en comunicació és un dret polític bàsic”, diu Francesc-Josep Deó d’AulaMèdia
Sònia Ballano, del Departament de Comunicació Social de la Universitat Ramon Llull, a la seva tesi doctoral ¿Una pantalla que educa? La pedagogía de los medios de comunicación en la ESO, exposa: “La relació que s’estableix entre educació, mitjans de comunicació i societat és problemàtica i confusa, fins i tot paradoxal. Tot i que és cert que els currículums escolars han buscat solucions per fer front a les transformacions socials provocades per l’auge dels mitjans de comunicació i les TIC, com a mínim resulta sorprenent que aquests no constitueixin un contingut prioritzat als currículums de l’educació formal”. A la seva tesi, analitza experiències i recull el testimoni de docents i alumnes de quart d’ESO de set centres escolars catalans. Sorprèn la pràctica unanimitat del professorat entrevistat en alguns aspectes com la manca de formació del personal docent en aquesta matèria i la manca d’espais per dialogar entre ells i amb la resta d’agents socioeducatius i per treballar i desenvolupar l’adequació curricular de l’educació mediàtica en equip.
Manca de cobertura legislativa
Pel que fa a la legislació, la llei de l’audiovisual diu que la ciutadania ha d’estar capacitada en l’àmbit comunicatiu, tot i que es tracta d’un dret que no s’ha desenvolupat. El Departament d’Educació delega aquest àmbit al Consell de l’Audiovisual de Catalunya, que, en paraules de Deó, tampoc no desenvolupa aquest dret per falta de “voluntat política”. Segons ell, recentment, els deganats de les facultats de ciències de la comunicació d’arreu de l’Estat han demanat una assignatura específica en comunicació al Ministeri d’Educació espanyol. “Creiem que hi ha d’haver un bloc específic de competències mediàtiques al currículum prescriptiu”. I afegeix que, si no es fa així, és cada docent qui decideix incorporar-ho o no. De fet, en moltes ocasions, es recorre a entitats per impartir aquests continguts d’educació en comunicació perquè “els centres no es veuen capacitats per fer-ho amb els seus recursos”. A la seva tesi, Ballano dóna a entendre que la manera de treballar el tema dels centres escolars depèn, bàsicament, dels recursos que tenen, el voluntarisme i l’autoconcienciació del professorat. Durant el treball de camp, va rebre demandes directes de l’alumnat que insistien en la necessitat d’implementar continguts curriculars que reforcin aquestes competències d’educació mediàtica d’una manera més transversal. Per això, Deó assenyala que la formació del professorat és essencial per desenvolupar l’educació mediàtica fins que no arribi el moment, a secundària, en què l’alumnat puguin rebre aquests coneixements de persones titulades en graus de Ciències de la Comunicació. Ballano ressalta que, “actualment, estem lluny d’un consens en el format”; més aviat remarca l’escepticisme que hi ha en entre el professorat de secundària per consolidar “aquesta dimensió educativa i promoure la competència mediàtica i digital”.
“Sorprèn que els currículums escolars no tinguin un contingut prioritzat”, diu Sònia Ballano
Malgrat això, des d’AulaMèdia creuen que s’ha de garantir l’educació mediàtica per llei i que cal desenvolupar polítiques per garantir que aparegui al currículum escolar prescriptiu. També consideren que aquesta capacitació ciutadana en comunicació ha de venir per moltes vies diferents, a l’educació reglada, als centres cívics, a les escoles d’adults, etc. Tot i això, afirma Deó: “El que tenim clar és que, si s’inclou al currículum prescriptiu de l’educació primària i secundària, al cap d’una generació tota la societat passaria per aquesta proposta reflexiva sobre els mitjans”.
Investigació i anàlisi
L’anàlisi crítica dels mitjans i els discursos no deixa de ser un exercici d’apoderament i, tal com entén Francesc-Josep Deó. “Si som capaços de contrastar la informació, tindrem una visió molt més real, entre moltes cometes, del que està succeint. El cas és detectar que la construcció ideològica d’un determinat discurs ens pot donar una visió parcial i, a vegades, falsa”. Per això, considera que falta molta competència bàsica en el vessant d’anàlisi de continguts. “Hauríem d’aturar les màquines i poder analitzar, juntament amb les alumnes, quins són els productes audiovisuals que consumeixen i vetllar perquè aprenguin a llegir i escriure amb el llenguatge audiovisual”.
A la UAB, han engegat eines com l’Infoparticip@ i un mapa de bones pràctiques
En aquest sentit, destaquen alguns treballs d’investigació i contrast que es fan en l’àmbit acadèmic per contribuir a l’elaboració de continguts informatius de qualitat, així com l’exigència de drets relacionats amb la informació i la transparència. Des del febrer de 2012, el Laboratori de Periodisme i Comunicació per a la Ciutadania Plural del Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB –amb Amparo Moreno i Marta Corcoy al capdavant– ha engegat eines com l’Infoparticip@ i publicacions com el Mapa de les bones pràctiques de la comunicació pública local. Paral·lelament, dins la Unitat de Recerca en Comunicació Audiovisual (UNICA), vinculada a la Universitat Pompeu Fabra, han sorgit dos grups de recerca anomenats CritiCC –coordinat per la doctora Pilar Medina Bravo– i Medium –coordinat pel doctor Carlos Alberto Scolari.
————————————————
Trobades per compartir experiències
Tot i la diversitat d’enfocaments teòrics i de nocions sobre el que es considera educació mediàtica i la implicació dels mitjans en l’educació (com a instrument i com a objecte d’estudi), diverses professionals es reuniran a Segòvia del 15 al l7 de juny al tercer Congreso Internacional Educación Mediática y Competencia digital. Es tracta d’una trobada amb activitats obertes a la ciutadania, ponències internacionals, reunions de treball i sessions plenàries entre investigadores i professionals d’arreu.
D’altra banda, del 3 al 6 de juliol, AulaMèdia organitza, per onzè any consecutiu, les Jornades d’Educació en Comunicació per fomentar l’intercanvi d’experiències de producció audiovisual en diferents blocs i afavorir la reflexió i el debat sobre com s’ha d’implementar l’educació en comunicació a les aules. També es donaran a conèixer propostes provinents de fora de l’educació reglada –com el Museu del Cinema– o bé dels moviments socials –com el col·lectiu Càmeres i Acció.
*Article publicat al número 433 de la Directa
