L’artista guatemalenca Rebeca Lane fa cançons plenes de poesia i misticisme que, com ella mateixa explica, neixen de l’experiència del seu propi cos. La seva música es fon amb l’activisme i la militància política de la creadora. Rebeca Lane empra el rap com a espai de denúncia i mitjà per donar veu a la història i lluita del seu poble. S’ha convertit en els últims temps en font d’inspiració per a nombroses artistes i dones d’arreu del món. La seva lluita va més enllà de la música: promotora d’iniciatives com Somos Guerreras, treballa per crear espais on compartir experiències i apoderar a les dones.
La rapera, que en alguna ocasió s’ha autodefinit com a gaticornia –tot fent referència a la seva passió pels felins i els unicorns–, ha visitat recentment Barcelona en la recta final de la seva gira que l’ha dut a promocionar el seu últim disc, Àlma Mestiza, durant dos mesos per tot Europa. Ens trobem amb ella l’endemà del concert que va oferir el juliol passat durant la Festa Major del barri barceloní de Poble Sec, davant de centenars de persones que s’entregaren a singles com “Este cuerpo es mío” o “Mujer Lunar”, entre altres. Rebeca Lane ens sedueix amb la seva veu sensible, serena i reivindicativa a l’Ateneu Popular de Cornellà.
Neixes a Guatemala l’any 1984, al si d’una família afectada pels conflictes militars. Et consideres filla d’aquest moment històric?
Totalment, la generació que va néixer als 80 està marcada per la guerra. Guerra i postguerra. La firma dels acords de pau no es va produir fins al 1996 i tots els que vivim en aquesta època estem profundament afectats pel conflicte.
Pel que deduïm de la teva lluita per recuperar la memòria històrica, aquestes conseqüències que es produeixen en la societat d’avui en dia no estan reconegudes oficialment.
Una societat que no té memòria és molt poc conscient dels seus propis processos. No només a Guatemala. Passa el mateix amb la Guerra Civil espanyola, per exemple. Calen processos de sanació perquè, encara que no hàgim nascut en els anys de la guerra, en vivim les conseqüències. A Guatemala, no hi va haver processos de justícia i no hi ha hagut un reconeixement de la història. Això frena l’apoderament de la societat. Les morts que vivim ara són una continuació de la guerra, els processos de pau només van pacificar el conflicte armat. Tant la militarització de la societat com els casos alarmants de corrupció tenen les seves arrels en les estructures que es van enquistar a l’Estat a partir de la guerra.
Quines actituds troben els qui defensen la memòria històrica?
A les persones que parlem d’això ens diuen que som vividores del conflicte, que volem viure ancorats en el passat. Però la guerra té conseqüències avui en dia, no és una cosa que hagi quedat en el passat. Per entendre’ns, necessitem parlar del passat.
De la Guatemala actual, quin aspecte positiu destacaries?
La resiliència. Malgrat tota aquesta violència estructural i el racisme, som societats bastant felices. En altres llocs amb millors condicions de vida, la gent té crisis existencials per coses molt banals. Ho veig tant aquí a Europa com als Estats Units. Crec que és perquè són societats més individualistes. En el nostre cas, els processos de violència i resistència ens han fet crear comunitat, i dins d’aquesta comunitat busquem l’alegria. Passa el mateix al Salvador, país que admiro per la capacitat de la gent per ser feliç: vas pel carrer i la gent està contenta, són amables, hospitalaris, t’obren les portes de casa seva. Tot això en un lloc on les condicions de vida són molt dures. Potser es tracta d’això, del fet de saber que la vida és tan volàtil, que la pots perdre en qualsevol moment, el que fa que visquem molt intensament, que donem molt d’amor. Aquest estil de vida que tenim, per a mi, és d’allò més bonic.
En aquestes comunitats, quin paper juguen les dones?
“A parer meu, tot i el masclisme imperant que hi ha a la nostra societat, m’atreviria a dir que som matrilineals, i que la majoria de llars estan liderades per dones”
En són una part fonamental. El que ara diré no està sustentat en cap investigació, però, a parer meu, tot i el masclisme imperant que hi ha a la nostra societat, m’atreviria a dir que som matrilineals, i que la majoria de llars estan liderades per dones. Som fonamentals en la vida comunitària. El problema és que aquest treball no es reconeix, però hem canviat fins i tot els processos de resistència.
Com?
En temps de guerra, destacava la figura del guerriller heroic, mira l’exemple del Che, que ho deixava tot per la Pàtria o la Mort. Amb un major protagonisme de les dones, aquests processos són processos sensibles. Es construeixen sobre la base de la protecció del medi ambient, la creació de comunitat o la sanació com a procés col·lectiu. Estem canviant la manera de relacionar-nos entre nosaltres i de resistir.
En el teu treball escoltem aquesta forma de resistència, la lluita i la sensibilitat. D’on va sorgir el teu interès per la poesia?
Per a mi la poesia era una catarsi necessària que tenia lloc després de la feina i l’estudi, de nit. En aquella època, l’únic temps lliure que tenia eren les nits i les matinades, i és aquí on trobava l’espai per treure-ho tot.
I de la poesia transites al hip hop?
Va ser una cosa natural. Si mirem la història del hip hop, primer ve la poesia, després la paraula parlada i en segueix el rap. Per trobar els inicis del hip hop hem de fixar-nos en els Panteres Negres i la seva manera de fer mítings. Un vincle interessantíssim entre lluita, poesia i hip hop són The Last Poets. Ells comencen fent poesia, però des de la seva realitat social. Són poetes negres que no parlen de flors ni del sublim de la vida. Escriuen sobre pobresa, sobre violència policial. Això és el que hi havia al Bronx abans que existís el hip hop: rimes, paraula parlada, ritme i percussió, i un missatge profundament polític. Aquests són els passos previs al que ara coneixem com a rap. En el meu cas va ser igual, primer feia poesia i vaig començar a escoltar molt rap. Estava molt vinculada a la cultura hip hop, no com a artista sinó com a espectadora. I d’aquí va ser un pas bastant fàcil.
Aquesta unió de reivindicació social, poesia i música, com va sorgir i quin paper tenia en el teu context?
“És amb la pacificació del 96 quan es produeix l’esclat del rock nacional. Les lletres demanaven senzillament la pau, no hi havia un discurs polític darrere d’allò que fèiem”
Vam començar amb la participació política sense saber-ne molt i l’art va ser un dinamitzador important. Cal tenir en compte que a Guatemala no hi ha grups de música que tinguin més de vint anys, la majoria d’artistes van haver d’exiliar-se o van ser assassinats. És amb la pacificació del 96 quan es produeix l’esclat del rock nacional. Les lletres demanaven senzillament la pau, no hi havia un discurs polític darrere d’allò que fèiem. El que hi havia era la necessitat de trobar-se amb altres persones, reclamar la pau i passar-ho bé. Això va donar peu a altres moviments, com la poesia o el teatre, que van servir d’embrió per la cultura hip hop. Es porta el teatre als barris urbans i la gent no només va a l’assaig, també aprofita per ballar i compartir la música que els interessava.
Com apareix l’interès pel hip hop?
Hi van tenir molt a veure les deportacions massives que es van fer dels EUA a l’Amèrica Central de bandes centreamericanes. Aquestes, portaven la cultura de les bandes i és en aquests primers cercles on es comença a conèixer el rap, el ball o el grafiti. Per a nosaltres, per tant, el hip hop és un moviment de postguerra que va permetre articular-nos en comunitats i fer sorgir la nostra veu.
Suposo que també és una música que ajuda a fer que determinats missatges arribin a més gent…
Totalment. En els darrers anys de carrera tenia publicacions acadèmiques, aquest tipus de coses amb les quals una es masturba intel·lectualment, tot ho feia sobre el hip hop. Vaig començar a publicar en revistes i, molt contenta, ho compartia amb els meus companys. Després, tot l’entusiasme desapareixia quan els preguntava què els havia semblat i la majoria no s’ho havien llegit. Estava intentant explicar el hip hop i resulta que a la gent del hip hop els semblava inaccessible. Al final, en el meu context, on tan poques persones tenen accés a la universitat (2% a Guatemala), m’estava comunicant d’una forma elitista i no era el que volia.
I d’aquesta transmissió del missatge, del fet de generar una consciència, com és possible fer un pas més i moure’ns cap a un canvi real?
“He rebut missatges de noies explicant-me que tal cançó els va ajudar a posar fi a una relació violenta. Veient això, he après que l’art també transforma, ajuda a les persones”
Mira, de vegades he pensat que la música per si mateixa no ajuda a canviar el món, i que les transformacions es produeixen al carrer. Però sí que crec que la música aporta el sentit místic i espiritual que se li dóna a la lluita. Ens costa veure-ho així perquè clar, la gent d’esquerres, almenys on jo visc, no és gens religiosa. Tot el que tingui a veure amb l’espiritualitat no es menciona, però existeix. La música que acompanya les manifestacions genera mística i un sentiment d’unitat. L’art cohesiona la racionalitat i l’emoció. A banda, tinc la sort de saber que a moltes dones la meva música els serveix en la seva quotidianitat, els ajuda per exemple a prendre decisions. He rebut missatges de noies explicant-me que tal cançó els va ajudar a posar fi a una relació violenta. Veient això, he après que l’art també transforma, ajuda les persones. Per exemple, noies que no sabien què era el feminisme i escoltant una cançó van sentir que alguna cosa dins seu es removia. Van començar a anar a concerts i se sentien tan bé entre dones que van començar a conèixer a altres persones i a involucrar-se en espais feministes. L’art, i en aquest sentit l’art feminista, té un impacte en la quotidianitat.
Quan vas començar, com era l’escena del hip hop per a les dones?
Jo ja estava organitzada amb altres dones i anàvem fent coses. Érem un grup d’unes quinze dones, la majoria raperes, vam treure un disc i vam fer un concert. El problema amb el qual ens vam trobar va ser que les dones que portaven més temps en l’escena no volia compartir l’espai, volien ser les úniques dones en el hip hop. Amb molta violència emocional van aconseguir que moltes noies s’allunyessin d’aquest entorn, sobretot les més joves. Veient això, em vaig decebre molt, però després vaig conèixer a la Nakuri, de Costa Rica, i vam començar a treballar plegades amb dones de Centreamèrica.
Llavors, el moviment feminista i el hip hop, s’entenien bé?
El feminisme es va acostar a les dones del hip hop i aquest va respondre. Ara tenim una escena molt enfortida i molt propera a la lluita feminista a Centreamèrica. Va haver-hi dones que van començar a organitzar festivals només per a dones, i en aquests espais es compartien experiències. En el cas del Salvador, on una de les lluites que tenen les dones és la despenalització de l’avortament, hi ha les raperes cantant en tots els esdeveniments per reivindicar-ho.
I per què existia aquesta reticència al terme feminisme?
Per les dones llatinoamericanes, el feminisme és occidental. Llavors, tret que hagis tingut una educació reglada, no és un concepte que vagi amb tu. La majoria de dones que s’inicien en el feminisme identificant-se com a tal, és a través de l’acadèmia. Per a les altres, és una cosa de fora. És important posar en relleu aquesta qüestió perquè moltes vegades des d’Europa es creu que el feminisme és la solució per als problemes de les dones i no sempre és així, nosaltres tenim una cosmovisió diferent.
Pots posar-nos un exemple?
Recordo el cas d’unes companyes de comunitats zapatistes. Unes noies europees, amb tota la bona intenció, van dur a terme uns tallers d’anticoncepció quan les zapatistes entenen el fet de tenir fills com una forma de resistència, de transmetre la seva cultura, el seu idioma. Quan la manera de veure el món és diferent, les solucions i la manera de dir les coses són diferents també.
Llavors, els esdeveniments o tallers que organitzeu, com els anomeneu?
“Moltes vegades des d’Europa es creu que el feminisme és la solució per als problemes de les dones i no sempre és així, nosaltres tenim una cosmovisió diferent”
Nosaltres no diem que són de feministes, diem que són de dones. Als nostres tallers vénen noies que sense haver experimentat prèviament processos d’apoderament amb altres dones, després de les rondes de presentacions s’han obert tant unes a les altres i han generat tal complicitat que les veus competint en les batalles de B girls. Nosaltres no els diem que és un procés feminista, però elles ho estan vivint. Tampoc nosaltres, adultes, podem arribar a explicar-los com han de sentir, el que volem és que visquin la complicitat entre dones i que li diguin com vulguin.
Hi ha una frase d’una de les teves cançons que ens crida l’atenció: “El meu rap no és femení, només feminista”.
Aquesta frase és de fa uns anys. En aquell moment veia tot allò femení com una debilitat. No perquè la feminitat sigui feble en si mateixa sinó perquè la condició de feminitat a la meva col·lectivitat generava exclusió. Tot allò femení no té cabuda en el hip hop, vingui d’una dona o d’un home. Per mi, el fet que ens anomenessin raperes femenines era una manera d’excloure’ns de la cultura del rap. Però és un tema amb el qual ara sóc força crítica. Sóc una persona molt femenina i ara ho entenc d’una altra manera. Veig com la feminitat m’està donant poder a mi mateixa, i la feminitat està en perill per la violència. En tots els éssers és el que et suprimeixen primer, la feminitat.
Per acabar, ens deixes una playlist de raperes?
Doncs, les primeres que em venen al cap… La Furia, de Donostia; Sombra Alor, de Barcelona; Nakuri, de Costa Rica; la Mamba Negra, de Mèxic i Eli Almic, de l’Uruguai.
