Maram al-Masri és l’autora d’una obra literària que bascula entre la poesia amorosa de tradició àrab i l’expressió occidental. Té una quinzena d’obres publicades en més de vint idiomes, incloent-hi el català –Et miro, edicions Pagès, 2011, amb traducció de Jaume Pont. És una veu habitual als festivals de poesia internacionals, ha visitat Múrcia i Granada i també Barcelona, on ha ofert recitals a la biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda.
Conversem amb l’autora via connexió telefònica amb París, on viu des que es va exiliar de la seva Latakia nadiua arran de la seva decisió de divorciar-se. Va començar a escriure als dinou anys i, ja aleshores, reflectia als textos la dificultat de trobar l’amor i estimar del jovent mediterrani. “El meu primer amor va ser el meu primer acte de rebel·lia política –ha explicat sempre i torna a repetir en aquesta conversa– perquè la societat en què vivia no va acceptar que, com a musulmana, estimés un jove cristià”. La poeta denuncia que la pressió social era tan gran que els era impossible passejar junts pels carrers de Latakia i agafar-se de les mans.
Patriarcat mediterrani
D’aquesta manera, ens diu, “vaig aprendre que hi havia un bon i un mal amor i que el meu era dels segons”. Per tractar d’encaixar dins la societat, Al-Masri va deixar aquella relació per casar-se amb un musulmà que havien escollit per a ella. “Vaig pensar que podria arribar a estimar-lo, però no va ser així”, explica. Quan va sol·licitar el divorci, també va haver d’abandonar Síria i tota la seva vida. Però, si li preguntes si en culpa la religió musulmana, de tot plegat, la poetessa deixa anar un llarg sospir. “Saps què passa? La moral i la religió estan supeditades a l’economia i la política. No és aquesta o aquella altra religió… A l’àrea mediterrània, totes les dones s’enfronten a l’herència d’una estructura social patriarcal. Per això hem de reivindicar la nostra llibertat com a dones”.
La poeta denuncia que la pressió social a Síria –durant els anys de la seva joventut– era tan gran que els era impossible passejar junts pels carrers de Latakia i agafar-se de les mans
La seva darrera obra, Almas con pies desnudos, compila una trentena de casos reals de violència contra les dones. Són casos emmarcats en la França actual i, entre les protagonistes, hi ha moltes dones occidentals, com la petita Chloë, que veu com el seu pare arrossega la mare pels cabells; o l’espanyola María, a qui el marit pren els diners per comprar regals a altres dones. També hi ha la francesa Madeleine, que treballa per la vella senyora Dupont, que viu sola i mai no rep visites dels seus fills –“els dos han perdut el seu número de telèfon”.
“Tota la meva vida he patit la violència pel fet de ser una dona –diu Al-Masri–, per tant, totes aquestes dones que vaig entrevistar i apareixen al llibre, en realitat, són jo mateixa, un mirall en el qual em reflecteixo. La meva obra és, també, un panorama de la violència… D’un cert tipus de violència… contra la dona de tota classe, condició i nacionalitat”.
Feminisme islàmic
Com es veu a Almas con pies desnudos, l’escriptora aposta per una veu que defensa el feminisme en general. Pensa que no hi ha cap contradicció entre ser de religió musulmana i ser feminista. “Tenir inquietuds religioses, creure en Déu, és un acte de consciència. La meva llibertat és una altra cosa”. Al-Masri, a més, exposa que hi ha dones de països musulmans que treballen i actuen per les altres dones, però creu que el seu rol “encara està per definir”.
Diu que la identitat és molt més que “una manera de vestir” i es qüestiona si certes pràctiques estètiques d’Occident (com dur maquillatge) no es poden considerar una imposició
L’escriptora és crítica amb la França que l’ha acollit. Pensa que el seu exili va ser una condemna i també un alliberament, però això no li impedeix rebutjar les polítiques que s’han imposat contra l’ús del vel. “Jo defenso la llibertat –afirma– i no voldria impedir la llibertat a altres dones”. Està convençuda que la identitat és molt més que “una manera de vestir” i es qüestiona si certes pràctiques estètiques habituals a Occident (dur maquillatge, per exemple) no podrien ser considerades, també, una imposició. “Al cap i a la fi –conclou– són trets culturals als quals cadascú dóna el significat que vol”.
Amor militant
Maram al-Masri ha cultivat una veu d’aparença fràgil, verb sensual i emocions carnals. El conjunt de la seva poesia és hereva d’una tradició amorosa àrab molt antiga, de viatgers nòmades i deserts de solitud. L’autora explica perquè ha fet de l’amor el motor de la seva obra considerant-lo un “sentiment universal” comú a totes les èpoques i totes les cultures. “La meva vida –explica– sempre ha estat guiada per l’amor. Per l’amor de la meva família. L’amor a la meva terra. L’amor d’adolescència”.
Però és capaç de trobar una força combativa i de resistència en aquest sentiment. Li preguntem si el conflicte a Síria la podria empènyer a escriure obres de compromís polític i deixa anar un somriure: “El meu primer amor, enamorar-me d’un cristià essent musulmana, va ser un acte de rebel·lia. El meu primer compromís polític. Així doncs, jo penso que l’amor pot ser militant i polític”.
