Fa 39 anys, una facció de la jerarquia sacerdotal xiïta iraniana, amb l’aiatol·là Khomeini al capdavant, van aprofitar la revolució contra el xa per prendre el poder al país i eliminar el laïcisme de la societat. Al llarg d’aquestes dècades, les fundacions religioses xiïtes han rebut un gran suport del govern en la seva tasca d’implementar aquesta branca de l’islam en la societat, que avui representa el 89% de la població total del país. El que podria semblar una victòria indiscutible de la ideologia de l’aparell estatal queda enfosquida un cop veiem de més a prop les maneres amb les quals la població iraniana viu la seva espiritualitat.
Tot i que la premsa occidental s’ha pronunciat molt sovint sobre una confrontació sunnita-xiïta, la realitat és que el sunnisme (que representa un 9% del país) no és una minoria religiosa perseguida. Aquesta branca de l’islam, que a la resta del món és majoritària, a l’Iran només és practicada en alguns dels pobles perifèrics de l’Estat –com el kurd, l’àrab o el balutxi–, que poden practicar el seu culte a les mesquites oficials però no formar associacions polítiques nacionalistes. Tampoc altres religions minoritàries del país com el judaisme, el tradicional zoroastrisme o bé el cristianisme (del qual només l’església armènia té un bon nombre de practicants locals) inquieten el govern, que les tolera tot i que en limita l’exposició pública. Només el bahaisme és perseguit per la república islàmica, en part pel fet que aquesta fe nascuda a l’Iran el segle XIX assegura que van ser el Báb i Baha’ullah, i no Mahoma, els últims profetes de Déu.
Crítiques internes
Tant l’aiatol·là Khomeini (1979-1989) com el seu successor, Ali Khamenei (1989-actualitat), han vist dins del xiisme els principals obstacles del seu govern, qüestionat ben aviat per altres alts clergues xiïtes que no consideraren legítim que el sacerdoci prengués el poder directament. Fins i tot un gran referent de la Revolució com Ali Shariati (1933-1977) és deixat de banda pel seu perfil excessivament progressista. Cal tenir present que durant els primers anys de la Revolució, en el context de la cruenta guerra amb l’Iraq (1980-1988) de Saddam Hussein, es produí un conflicte armat dins la República islàmica entre els sectors partidaris de Khomeini i els dels Mujahidins del Poble, una organització islamista de perfil socialista que avui dia segueix sent il·legal.
Les fundacions religioses xiïtes reben suport del govern en la tasca d’estendre aquesta branca de l’islam
Al marge d’organitzacions islamistes amb un projecte polític alternatiu, les confraries religioses sufís, per la seva diversitat ideològica i organitzativa, sovint han molestat l’ortodòxia del clergat xiïta. Confraries com la dels dervixos gonabadis (anomenats així perquè el seu fundador era del poble de Gonabad, a la província oriental del Khorasan), tenen els seus propis rituals i veneren el seu líder dervix per sobre del mateix aiatol·là Khamenei.
Quan aquest febrer se sabé que el líder espiritual de la confraria, Nur Ali Tabandeh, seria arrestat, milers de dervixos ompliren els carrers del nord del Teheran (on vivia el seu líder) en protesta. La tensió augmentà i el dia 20 un dervix atropellà i matà amb un minibús tres policies i dos basijis (membres de la milícia islamista progovernamental). Titllats de ser una versió nacional d’Estat Islàmic, 300 dervixos foren detinguts arran de les protestes. Menys contundent, el ministre de l’Interior Rahman Fazli ha assegurat que castigarà tota amenaça a la seguretat del país, però també ha dit a Ràdio Farda: “Creiem que la comunitat dervix del país tendeix generalment cap a la moderació i la prudència”.
Els influents xeics
No tot es tracta, però, de confrontacions amb líders d’altres agrupacions religioses que els podrien fer ombra; també existeix una tradició a la cultura popular iraniana que el clergat ortodox xiïta no ha estat capaç d’extirpar després de quasi quatre dècades: els djenn. A l’Iran, es considera que aquests esperits (dels quals ja podem trobar referències a l’antiga Mesopotàmia) viuen per tot arreu, formen famílies i, igual que els éssers humans, poden escollir entre el bé i el mal, tot i que la seva presència tendeix a perjudicar les persones. A les zones rurals de l’Iran és habitual sentir històries de djenn que es transformen en animals de tota mena o que embogeixen les persones. Habitants de Bujnurd (prop de la frontera amb el Turkmenistan) asseguren que: “Tot i que als djenn els agrada viure en zones ruïnoses, són per tot arreu i poden adoptar la forma que més els convingui”.
Només el bahaisme és perseguit, en part pel fet d’assegurar que Báb i Baha’ullah, i no Mahoma, van ser els últims profetes
Per a confrontar els djenn, la població de l’Iran confia la seva sort als xeics (als quals anomenen en secret mul·là, com als clergues xiïtes), dels quals es diu que un cop passen un període de reclusió i meditació espiritual, reben d’un rei djenn la lleialtat d’un exèrcit d’aquests éssers. Amb aquest do (és déu qui el concedeix a través de la lectura de la “sura dels djenn” a l’Alcorà), el xeic es guanya el pa ajudant altres persones a trobar alguna cosa o a esbrinar quelcom de la seva vida a canvi de la voluntat. Una estudiant universitària del Teheran explica: “Havia perdut la cartera amb tota la documentació i vaig demanar al meu mul·là si me la podia trobar; primer em va demanar el meu nom i el de la meva mare, i després em va explicar que a través del djenn l’havia pogut tocar i que encara era a casa meva. Com que m’havia ajudat molt, li vaig donar 100.000 tomans [uns 21 euros]”.
Un estil de vida molt perjudicial per als mateixos xeics, ja que poden ser víctimes de les bromes dels seus soldats espectrals o dels atacs d’altres djenn; per aquesta raó, els xeics tendeixen a ser assidus consumidors d’opi. Aquesta droga arriba de l’Afganistan, el productor més gran del món des de la invasió estatunidenca de 2001 (i que el 2012 arribà a produir el 75% de l’opi mundial), es ven al mercat negre a un preu molt reduït: 4.600 tomans (1 euro) donen per a tot un dia de consum, generant la consegüent problemàtica social.
A l’Iran, es creu que els esperits djenn viuen per tot arreu, formen famílies i poden escollir entre el bé i el mal
Com que la creença en els djenn prové d’una població majoritàriament xiïta, moltes de les històries que els envolten s’han proveït de terminologia islàmica: per exemple, es diu que els djenn haurien ofert la seva ajuda a l’imam Hussein, un dels primers màrtirs xiïtes, i que en rebutjar-la i morir, els djenn decretaren que tant els divendres (dia sagrat de la comunitat musulmana) com els aniversaris de martiris xiïtes s’abstindrien de treballar per al xeic. Igual que amb els humans, els djenn que poden ajudar les persones a través dels xeics són musulmans, mentre que aquells que només fan el mal són considerats pagans.
“Estafadors” segons el govern
Oficialment el govern considera els xeics uns estafadors, però no són pocs els clergues que utilitzen els seus serveis. Hi ha un cas particularment sonat a la província nord del Khorasan d’un xeic conegut com a mul·là Hassan, de qui es diu que té desenes de milers de djenn al seu servei i que és capaç de predir la mort; la població local rebatejà el poble de mul·là Hassan amb el seu nom i es comenta que, de tan influent com és, té línia telefònica directa amb el mateix aiatol·là Khamenei. Un xeic que ha preferit romandre a l’anonimat assegura que “no fa gaire que mul·là Hassan predigué que el líder suprem (Khamenei) moriria en tres anys i que tot el govern s’ensorraria. Tenint en compte el seu delicat estat de salut, no em sorprèn que vulguin tenir el mul·là controlat”.
Així, al llarg de quasi 40 anys s’ha vist que el projecte polític de Khomeini s’ha pogut assentar amb seguretat sobre les estructures estatals i la societat iraniana, si bé lluny de dirigir un país religiosament homogeni, la república dels aiatol·làs no ha pogut tallar la dissidència ideològica dins del mateix estament clerical, ni eliminar grups alternatius com les confraries de dervixos, ni tampoc erradicar creences heretades del món preislàmic. Caldrà veure si la propera generació iraniana, més globalitzada, tendeix cap a l’ortodòxia dels aiatol·làs o cap a la diversitat espiritual que l’ha caracteritzat fins ara.
Article publicat al número 541 de la ‘Directa’
