Mil tres-cents seixanta metres d’alçada, vint-i-cinc habitants i una ermita en honor a la Mare de Déu de la Serra. Farrera és a trenta quilòmetres de Sort (Pallars Sobirà) i el Centre d’Art i Natura (CAN) és el seu nucli principal de dinamització cultural i artística. Aquesta residència pirinenca va ser idea d’en Lluís i la Cesca, un geòleg i una pintora que, als anys vuitanta, van optar per instal·lar-se i criar els fills en un antic paller a alta muntanya. El seu objectiu inicial era fer convergir art i natura en un espai i, d’aleshores ençà, el CAN acull investigadors i artistes que pugen a inspirar-se i treballar en les seves obres. Des de 1998, a més, el CAN acull el Seminari de Traducció Poètica, subvencionat i promogut per l’Institut de les Lletres Catalanes. Per Farrera, hi han passat els poetes Enric Casassas, Carles Torner, Sònia Moll o Víctor Sunyol. La llista és llarga.
El Pallars Sobirà té certa fama de bruixes i d’afers criminalescos. La llista d’obres inspirades en la zona és llarga i va des de l’irlandès Colm Tóibin a Jaume Cabré, passant pel gallec Camilo José Cela, tots ells precedits per l’exorcista vuitcentista més famós de la nostra literatura: mossèn Cinto Verdaguer. Cabré va immortalitzar la zona amb Les veus del Pamano, en honor a un riu que voreja Farrera, el Pamano, i que té la particularitat de canviar de nom a cada poble per on passa. Sònia Moll explica que, una de les vegades que va anar-hi, va conèixer un periodista que investigava les dones grans del poble.
A l’hivern, el poble de Farrera és fred i la vida, més aviat letàrgica; però, a l’estiu, el Centre d’Art i Natura és un espai des d’on s’articula i es dinamitza la cultura
El Pallars Sobirà, segurament, és la comarca més negra de Catalunya, amb “àvies sàvies i dures de pelar”. “Podries anar a Farrera a deixar d’escriure. Aquesta és la seva màgia. L’últim cop que vaig anar-hi, vaig investigar sobre la persecució de bruixes al Pallars. Després, aquella investigació no ha anat a més”. Parla l’escriptora i poetessa Sònia Moll, que cada any procura passar uns dies al CAN per oblidar-se de Barcelona i impregnar-se de la màgia creativa que té el lloc. Segons el que m’explica, els sopars són la clau de l’estada a Farrera: és el lloc i el moment en què artistes de diferents disciplines es troben per compartir menjar i beure mentre intercanvien idees i comenten les seves obres.
Letargia a l’hivern, dinamisme a l’estiu
Moll sent nostàlgia dels sopars que preparava el fill de la casa, l’Arnau, que fa mesos que ha marxat a fer de voluntari als camps de refugiats de Grècia. Durant la seva darrera escapada al Pallars Sobirà, l’escriptora va coincidir amb una escultora espluguenca que construïa un tòtem, amb una artista que estudiava les molses de la zona des d’una perspectiva artística i amb un tercer que es dedicava a entrevistar les àvies de Farrera i rodalies. A l’hivern, Farrera és fred i la vida, letàrgica; però, a l’estiu, el CAN és un espai des d’on s’articula i es dinamitza la cultura. La Sònia diu que sempre intenta pujar a Farrera l’última setmana d’agost, “per topar amb alguna tempesta”. I, generalment, li funciona. Una parella va embalar Santa Maria de la Serra amb pasta de paper blanca feta a Capellades. Moll explica que molta gent de la zona es va sumar a la proposta artística: empastifada de pasta blanca, l’ermita romànica (“estan deixant que caigui”, diu la Sònia) es veia des de tota la vall. L’empaperament va durar pocs dies, però la història de Santa Maria de la Serra ve de lluny. Durant la Guerra Civil Espanyola, “els republicans van fer un forat a l’esquena de l’ermita, que està encarada a França; per allà, els refugiats catalans i espanyols entraven i emigraven cap a l’Hexàgon republicà sense que els pogués veure ningú des de la banda de Tírvia, que estava sota control dels nacionals”.
Jaume Cabré va immortalitzar la zona amb Les veus del Pamano, nom del riu que voreja el poble i que té la particularitat de canviar de nom a cada població per on passa
En una de les seves estades a la casa, Víctor Sunyol va dedicar una sèrie de poemes a l’ermita i les va incloure al poemari Des d’ara (2005). Pel que explica Sònia Moll, el CAN no només aglutina artistes, també implica la gent de la zona i funciona com a catalitzador social i cultural. “L’anterior conseller de cultura, Ferran Mascarell, va retirar la subvenció que rebia el CAN, però van guanyar un premi europeu i van poder seguir amb el projecte un any més al peu del canó”, comenta Moll. La situació del CAN es veu amenaçada intermitentment pel tic de les retallades des de fa sis anys i la situació és particularment injusta perquè pot acabar amb la tradició dels seminaris poètics de Farrera, que són marca del CAN des que, l’any 1998, l’aleshores director de l’Institut de Lletres Catalanes Francesc Parcerisas va decidir apostar per ells.
Visitants d’arreu del món
Poetes italians, grecs, croats, hebreus, àrabs, eslovens. I catalans. Tot de poetes i poetesses locals que, al llarg d’una setmana productiva, es tradueixen les unes a les altres, fan convergir les literatures locals i les converteixen en una d’universal a la claror i la quietud de les muntanyes, a estones immerses en la calor del vi i de la conversa. En paraules del poeta Jaume Subirana, que va formar part del seminari de traducció dels quebequesos Bernard Pozier i Serge Patrice Thibodeau: “En temps així, els seminaris de traducció de Farrera em semblen senzillament exemplars: la mena de política cultural amb sentit que hauríem de vetllar i de promoure. Una política de petites accions rellevants i sostingudes que fan xarxa i sumen complicitats”. Subirana va visitar Farrera amb el seu parent, sinòleg i professor Manel Ollé i, de l’estada, en va néixer el poemari Una finestra gebrada (Emboscall, 2004). Els seminaris de traducció costen poc i aporten un llibre de poesia cada any.
El poeta Jaume Subirana va visitar la vall amb el seu parent, sinòleg i professor Manel Ollé i, de l’estada, en va néixer el poemari Una finestra gebrada (Emboscall, 2004)
“Ja coneixia Farrera abans del Seminari poètic. Dels tretze als vint-i-tants anys havia estat anant a Tírvia (el poble de baix), en unes colònies que muntava l’Orfeó Lleidatà a finals dels seixanta, quan no hi havia altra cosa que els campaments de la Falange Española –als quals jo no anava–, i va ser una alternativa progressista i catalanista”. Trenta anys més tard, el novembre de 1999, el poeta Víctor Sunyol va tornar a Farrera: l’havien convidat a un dels primers seminaris de traducció que encara organitza l’Institut de les Lletres Catalanes. Sunyol va traduir part de l’obra dels poetes bretons Alan Brotel i Lan Tangi i, passada l’estada, va decidir que hi tornaria quan volgués treballar en pau. “Hi vaig anar tornant i hi he escrit força coses”. A Farrera, Víctor Sunyol va gravar alguns versos damunt la pedra, potser en un intent que la seva poesia es tornés sòlida i eterna com la roca. Al seu llibre Des d’ara (2005), un dels quatre apartats és des de Farrera, una col·lecció de poemes que inclou “Llosera, 11 fites”, onze poemes breus cisellats amb un punxó a la llosera, que és la paret de pedra de pissarra d’on abans s’extreien les teules per fer les teulades de les cases.
Per a Sònia Moll, anar a Farrera és una iniciativa a mig camí entre la creació i el turisme rural menys turístic, un turisme de contacte humà i de cobertura de mòbil zero
Per a Sònia Moll, anar a Farrera és carregar les piles d’energia i d’inspiració, una iniciativa a mig camí entre la creació i el turisme rural menys turístic, un turisme de contacte humà, de cobertura de mòbil zero o escassa i d’habitacions individuals disposades per a l’estudi i la vida contemplativa. A Farrera, Víctor Sunyol hi va conèixer el dramaturg i traductor Jordi Casellas i, de la coneixença, n’han sorgit col·laboracions i nous projectes. Casellas i Sunyol es van aficionar tant a la zona que els dos van llogar el paller de Cal Jutge a Alendo, un poble a tocar de Farrera. Sunyol recorda les seves estades al CAN i els textos que n’han sortit, inclòs un epíleg d’Ad libitum del difunt i enyorat Carles Hac Mor: “La iniciativa em va semblar molt bona, i també el lloc i la gent que ho portava. Una altra cosa (i molt important) és l’entorn humà; estar en contacte amb creadors i investigadors de tota mena de disciplines i d’arreu del món de segur que influeix en el treball. Sempre hi ha elements de l’entorn (fets, persones, llocs, circumstàncies, sensacions,…) que queden a la memòria i, un dia o altre, reapareixen en qualsevol forma”.
