El Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat l’Estat espanyol en diverses ocasions per no haver investigat casos de tortura. Un estudi sobre aquesta pràctica al País Basc va identificar més de 4.000 casos des de 1960. La Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura ha recollit, entre 2004 i 2014, 7.500 casos de persones que han denunciat haver estat víctimes de maltractament policial. No obstant això, la resposta sistemàtica del govern és que no es tortura. Una afirmació que contrasta amb les denúncies de diverses organitzacions de drets humans. Parlem sobre la situació actual de la tortura a l’Estat espanyol amb Pau Pérez, psiquiatre de l’Hospital La Paz de Madrid, consultor de l’Organització Mundial de la Salut i president de la Secció de Conseqüències Psicològiques de la Tortura de l’Associació Psiquiàtrica Mundial.
La societat és conscient que avui dia encara es practica la tortura a l’Estat espanyol?
El problema és que la paraula tortura espanta. Quan parlem de tortura, a l’imaginari col·lectiu, ens vénen al cap situacions horroroses del passat. Però també hem de parlar i pensar en centres d’internament d’estrangers (CIE), on entra la policia antidisturbis i on, amb l’excusa de controlar una situació d’indisciplina, estomaquen tothom. En aquest cas, hi ha una desproporció en la intervenció. D’això, en diem tortura o abús de la força? Entrem en matisos legals que són complicats. El que queda clar és que hi ha un funcionari públic que està exercint una violència greu sobre una persona i una intimidació. Penalment, el jutge dirà el que vulgui, però, des del punt de vista mèdic i psicològic, això és tortura. Per tant, la societat és conscient que hi ha situacions d’ús excessiu de la violència en què es creuen línies vermelles. Ara bé, probablement, no ho etiquetarien com a tortura i dirien que, actualment, a Espanya, no n’hi ha.
Però, aleshores, com definim la tortura?
La tortura té una definició legal, segons les Nacions Unides, que diu que és qualsevol patiment greu físic o psicològic fet de manera intencional per aconseguir una confessió, una autoinculpació, un càstig, una humiliació… Però el debat té a veure amb quin paràmetre fem servir per separar la tortura del maltractament. Hi ha una escola tradicional de pensament que diu que el maltractament és una forma lleu de tortura. Per tant, quan la severitat del patiment que es provoca no és tan alta, parlem de maltractaments? Aquí sorgeix el dilema d’establir quan un patiment és suficient per arribar a ser considerat tortura. Això introdueix un element de subjectivitat molt perillós.
Pots posar algun exemple?
“A residències geriàtriques o centres de discapacitats, hi ha gent lligada a una cadira o un llit perquè, suposadament, no caigui ni es faci mal, però, realment, és perquè no doni feina ni molesti”
Hi ha un cas molt conegut en la legislació internacional, el cas d’Irlanda contra el Regne Unit. El govern d’Irlanda va denunciar el Regne Unit a la Cort Europea dels Drets Humans pels interrogatoris a què van ser sotmesos 300 ciutadans irlandesos per part de l’exèrcit britànic en el marc del conflicte d’Irlanda del Nord. Aquestes persones van ser sotmeses a interrogatoris que duraven més d’una setmana. Durant aquells interrogatoris, s’estaven tot el dia a peu dret, de cara la paret, encaputxats; quasi no els donaven menjar i els tenien durant hores amb els interrogadors. Això, ho consideraríem tortura? Nosaltres sí, però, l’any 1974, la Cort Europea va dictaminar que el grau de patiment que van sofrir aquestes persones no arribava al nivell de tortura. La sentència va condemnar el Regne Unit per maltractaments, no per tortura. És molt difícil decidir on és la línia vermella i, per tant, això dóna peu a la impunitat, ja que la majoria de legislacions no contemplem el maltractament com a delicte, només contemplen la tortura.
Això, pel que fa a una visió més tradicional de la tortura…
Hi ha una altra visió, la contemporània, en què l’important no és el nivell o el grau de patiment, sinó que es pugui acreditar que hi ha una intencionalitat i una motivació clara. És a dir, que hi ha una acció d’un funcionari públic que clarament vol obtenir una confessió o una autoinculpació i, per aconseguir-ho, utilitza eines o instruments que no són acceptables per aconseguir que la persona faci coses contra la seva voluntat, com donar informació.
Per tant, es tortura avui dia?
De tortura, n’hi ha a qualsevol lloc on hi hagi una persona retinguda en contra de la seva voluntat. L’exrelator especial sobre la tortura de l’ONU, Juan Méndez, en un dels seus últims informes, parlava de tortura a les institucions sanitàries. Posem el cas de les residències geriàtriques, els centres de discapacitats o els hospitals psiquiàtrics. Allà, hi ha gent lligada a una cadira o un llit perquè, suposadament, no caigui ni es faci mal, però, en realitat, és perquè no doni feina ni molesti. Això, per a Juan Méndez, és tortura. Són llocs on hi ha un potencial de tortura.
Quines garanties té una persona presa que vol denunciar un abús policial o una tortura a la presó?
“Hi ha molts elements que configuren un autèntic obstacle pel ciutadà que vol denunciar maltractaments. Per això hi ha poques denúncies. Ara bé, de situacions, n’hi ha moltes”
Cap. Si un pres vol denunciar, ha d’escriure la queixa, posar-la en un sobre tancat i enviar-la al jutjat de vigilància penitenciària. Però els funcionaris saben que el pres ha enviat la queixa. El primer que farà el jutge de vigilància penitenciària és demanar un informe al director de la presó. Per tant, a partir d’aquell moment, tothom sap qui ha posat la queixa i contra qui. No es protegeix el pres, es protegeix el funcionari. Quan hi ha algun tipus d’incident, mai no apareix el nom del funcionari, apareix el seu número. En canvi, en el cas del ciutadà no és així, sempre surt la denúncia amb el seu nom; i això l’exposa. No hi ha cap tipus de salvaguarda. Hi ha moltes dificultats per denunciar la tortura perquè és molt difícil tirar endavant un judici. La persona pot ser contradenunciada per resistència a l’autoritat o per atemptar contra l’autoritat. Hi ha molts elements que configuren un autèntic obstacle pel ciutadà que vol denunciar maltractaments. Per això hi ha poques denúncies. Ara bé, de situacions, n’hi ha moltes.
Aquestes dificultats fan que es denunciïn menys casos dels que realment ocorren?
El que fa aquesta estructura, finalment, és que el nombre de gent que denuncia no suposi ni el 5% de les situacions que passen realment perquè denunciar és frustrant i descoratjador també. És cert que hi ha presos que exageren i posen queixes que no són reals, però també n’hi ha de reals. El que no podem fer quan arriba una denúncia o una queixa és dir que totes les situacions són inventades i no obrir una investigació. Només que una sigui veritat ja es mereix una investigació amb totes les garanties. Això vol dir parlar amb tots els testimonis, de manera confidencial i privada, algú independent, que no siguin processos intimidatoris i que es pugui fer una avaluació de credibilitat i aplicar el Protocol d’Istanbul.
El Protocol d’Istanbul és la guia principal per l’avaluació de persones que al·leguen haver patit tortura i maltractament. S’aplica a Catalunya?
És una eina per la documentació pericial de víctimes de tortura. Requereix un treball molt intens. Per una banda, el que fa és aclarir què ha passat i quines són les conseqüències i, per l’altra, veure quina és la credibilitat de tot plegat. Jo he fet moltes formacions sobre aquest protocol a funcionaris, però, perquè el Protocol d’Istanbul es pugui aplicar a les presons, el primer que caldria fer és dotar els metges i els psicòlegs que hi treballen d’independència institucional, fer que quan ells veuen un cas de maltractament el puguin documentar i reportar-lo directament fora de la presó. Fins que no creem aquesta estructura de garanties, formar la gent amb el Protocol d’Istanbul és un brindis al sol i no té massa sentit.
Recentment, l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB (OSPDH) ha presentat el SIRECOVI, un sistema de registre i comunicació per la protecció de víctimes de violència institucional.
“Perquè el Protocol d’Istanbul es pugui aplicar a les presons, el primer que caldria de fer és dotar els metges i els psicòlegs que hi treballen d’independència institucional”
El SIRECOVI és una eina interessantíssima i un gran avenç perquè permet la denúncia de situacions de manera anònima i, sobretot, perquè complementa. No substitueix la via judicial, sinó que complementa la tasca mitjançant un mecanisme que, automàticament, dóna a conèixer el cas de maltractament a les autoritats competents en primera instància i, tot seguit, als organismes europeus de salvaguarda dels drets humans. Ja veurem quant dura, però, perquè és complicat fer això si es prohibeix l’entrada a la presó de les organitzacions de drets humans.
Actualment, el Parlament de Catalunya té un grup de treball sobre els Departaments Especials de Règim Tancat (DERT), un règim sota el qual la gent presa passa més de 21 hores al dia tancada en soledat.
És un règim que estableix una limitació extraordinària dels moviments i del contacte social de la persona, justificada –segons la llei– en funció de la seva inadaptació a un mitjà menys restrictiu o de la seva perillositat. El que passa és que no hi ha uns criteris objectius per decidir qui és inadaptat i qui és perillós. Per tant, s’entra en una situació d’arbitrarietat que implica posar la gent en un pou, que és el que suposa l’aïllament. És el règim que s’aplica a una sèrie de gent que és incòmoda per la presó. La presó, simplement i purament, ha fracassat amb la manera de treballar amb aquesta gent. L’aïllament és la millor expressió del fracàs del sistema penal en la seva funció suposadament rehabilitadora. La conclusió principal del grup de treball hauria de ser el tancament de les cel·les d’aïllament. És una oportunitat única perquè Catalunya se situï a l’avantguarda dels drets humans respecte a la resta de països europeus.
La presó pot causar danys irreversibles en les persones?
Això és relatiu. Les regles Nelson Mandela o el Protocol d’Istanbul parlen d’estar un màxim de quinze dies tancat en aïllament, ja que, si no, estaríem parlant de tortura. I parlem d’un aïllament complet. És a dir, una persona que està en una cel·la de la qual no surt, que rep el menjar per una porteta i amb la qual ningú no parla. Quan una persona viu en una situació en què no té cap estímul de l’exterior, el seu cervell comença a produir estímuls i és quan apareixen les al·lucinacions, els deliris o les paranoies. Ara bé, parlar de danys irreversibles, jo no ho diria. És un dany molt greu que deixa seqüeles molt severes, això sí. No tenir absolutament res a fer durant tot el dia et va destruint lentament.
La taxa de risc de suïcidi a les presons triplica la de fora d’aquests centres. Per què?
Això s’explica perquè estàs en una situació en què tens molt poca cosa a perdre i això genera desesperació. També hi ha qui entén el suïcidi a la presó com una manera d’agredir el sistema i revelar-s’hi en contra. És el que diem temptatives autolítiques. Són moments de moltíssima ràbia contra la institució o els funcionaris, en què el pres s’autoagredeix com una manera d’atacar-los. També per dir-los: “Ara m’escoltareu”. Un intent de suïcidi és un recurs desesperat de la persona que no troba un tractament psiquiàtric ni un suport psicològic i fa servir l’últim recurs que li queda. Això no és una manipulació, és la punta de l’iceberg de la desesperació de la persona i el fracàs d’un sistema. És el cas de la Raquel E.F., una presa que es va suïcidar després d’estar prop de nou mesos tancada en aïllament a la presó de Brians I. La presó destrossa persones i l’aïllament, definitivament, les destrossa moltíssim més. Una persona reclosa a la presó ha de tenir els mateixos drets que qualsevol altre ciutadà que visqui fora i, per tant, no hi ha cap raó per negar-li l’atenció psiquiàtrica que li donarien fora de la presó.
L’aïllament penitenciari és un entorn de tortura?
“Quan una persona viu en una situació en què no té cap estímul de l’exterior, el seu cervell comença a produir estímuls i és quan apareixen al·lucinacions, deliris o paranoies”
Sovint, quan parlem de maltractament o de tortura, pensem en una pallissa o en cops físics. Això es dóna en aïllament. Però, moltes vegades, els entorns de tortura es creen a partir de petites coses com humiliacions o provocacions. Per exemple, que els funcionaris no et deixin dormir a la nit perquè piquen a la porta tota l’estona. Són petits elements que distorsionen i que fan que la persona estigui constantment en alerta i en estat de por. Parlar d’entorns de tortura és parlar de com alguns elements subtils que no apareixen com un mètode de tortura al Protocol d’Istanbul, al final, són els que determinen que puguem considerar que la vida d’aquesta persona ha estat una vida sota tortura.
Posa’m més exemples.
La utilització de les contencions mecàniques o químiques en alguns centres. Sobretot, ho trobem a centres de menors, on s’utilitza la medicació per aconseguir que la gent estigui tranquil·la i no causi problemes. També hi ha centres que utilitzen la contenció mecànica amb corretges per emmanillar la gent i tenir-la controlada. Dins l’ambient penitenciari, les contencions es fan de boca a terra, una posició en què no veus qui et pega ni et pots defensar; no et donen menjar o et fan fer les teves necessitats –com pixar o cagar– a sobre. Això, el que busca no és controlar, sinó simplement castigar i humiliar la persona.
Fa tres anys, vau presentar l’informe ‘Incomunicació i tortura’, en què analitzeu el cas de 45 testimonis en situació incomunicada basant-vos en el Protocol d’Istanbul.
És un estudi pioner i exemplar. Hi va participar un equip de més de vint pèrits metges, psiquiatres i psicòlegs, que van fer una avaluació seguint diferents metodologies independents entre si. Al final, hi ha una persona independent de totes les altres que mira el conjunt i fa l’avaluació final de credibilitat. És un estudi amb unes salvaguardes científiques que conclou que les 45 persones que van ser estudiades tenien narracions creïbles de maltractaments i tortures. L’estudi va generar un gran debat al País Basc, es va crear una comissió parlamentària i es va encarregar un estudi amb 200 casos. Els resultats van confirmar el que dèiem nosaltres: que al País Basc hi ha una gran quantitat de persones que han patit tortura i maltractament en règim d’incomunicació.
Ha evolucionat la tortura?
Sí. Als anys 80, la tortura era més física i s’utilitzaven més els cops, l’electricitat o l’ofegament. La dels anys 2000 és molt més psicològica, d’amenaces, de tenir la persona a peu dret davant d’una paret durant hores. Però hi ha un fil conductor de coses que no canvien i que demostren que la tortura s’ha anat practicant en totes les èpoques. El que veiem és que hi ha una sèrie de metodologies més o menys compartides entre els diferents cossos policials, ja sigui la Guàrdia Civil, la Nacional o l’Ertzaintza.
L’ús de les pistoles elèctriques, les Tàser, es pot considerar tortura?
Moltes organitzacions, com Amnistia Internacional, denuncien que les pistoles elèctriques són un instrument de tortura i ho fan amb tota la raó. És clar que es pot considerar que una arma que aplica 15, 20, 25 o 30 descàrregues a una persona és un instrument de tortura. Aleshores, si això pot ser considerat tortura, fins a quin punt es pot autoritzar l’ús d’aquestes pistoles? Des d’un punt de vista de drets humans, quan tu tens un instrument que saps que té moltes probabilitats de ser utilitzat com a instrument de tortura, el més lògic seria prohibir-lo i tallar el tema d’arrel.
Hi ha molts casos de tortura en què les persones han oblidat el que els va passar. Per què succeeix això?
Oblidem per moltes raons. En primer lloc, perquè l’ésser humà és una màquina d’oblidar, perquè estem programats per intentar oblidar les situacions traumàtiques. Si conservéssim tota la memòria, seria insuportable. Per altra banda, la vida a la presó és monòtona. La presó té aquest efecte de crear memòries uniformes en què es barreja el present i el passat. Quan parlem de tortura, estem parlant d’un fet traumàtic, sobretot per les persones que han estat en una situació de tortura continuada. El que fa el cervell és crear un mecanisme de defensa. Una confusió al cervell entre què és realitat i què no. Els símptomes traumàtics apareixen fora de la situació traumàtica, a la vida quotidiana. El trencament del trauma té a veure amb aconseguir reconstruir el que va passar, fer un fil temporal i lògic i ser capaç d’explicar-se a un mateix, del principi al final, què va suposar aquesta situació traumàtica. En la mesura del possible, s’ha de donar coherència al relat, separar nítidament el món intern de l’extern i aconseguir no tenir aquests flashbacks.
Acabes de publicar el llibre ‘Tortura Psicológica. Definición, evaluación y medidas’.
És un intent, després de cinc anys de treball, de crear eines que ens permetin tenir una definició operativa i objectivar les situacions de tortura. Quan un professional treballa amb una persona víctima de la tortura, no es pot basar en l’opinió del jutge o el pèrit, ha de fer un treball científic i objectiu. El que fa el llibre és repassar totes les evidències que tenim des del punt de vista de la neurobiologia i de les branques de la medicina, contrastar-les amb el que diu el món legal que seria tortura psicològica i el que en diuen els filòsofs i, a partir d’aquí, construir un concepte que sigui transdisciplinari i proposar una sèrie de qüestionaris i instruments de mesura. El llibre ha de ser una eina per poder fer recerca del que anomenem entorn torturant.
*Article publicat al número 428 de la Directa. Subscriu-t’hi!
