Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

La lluita per la memòria a Egipte

Plaça Tahrir del Caire l'any 2011 / Ahmed Abd el-Fattah

Una de les primeres tendes de campanya que va veure florir la plaça Tahrir del Caire en esclatar la Revolució del 25 de gener de 2011 va ser la dels mitjans de comunicació. Coronada amb un cartell que la batejava com “el punt de recollida de fotografies i vídeos”, la iniciativa havia estat impulsada per activistes, blogueres i defensores dels drets humans, i tenia per objectiu reunir tot tipus de continguts multimèdia enregistrats durant les manifestants per tal de fer-los públics a la xarxa tan de pressa com fos possible.

“Proporcionar aquests continguts ajudava a demostrar que el govern només estava difonent mentides, rumors i notícies falses. I la importància d’aquest material també raïa en el fet que les violacions podien ser provades: vídeos que mostren un policia disparant contra manifestants pacífics o una foto d’un franctirador apuntant contra algú”, explica en el seu bloc Ramy Raoof, un dels membres d’aquell projecte.

La tenda dels mitjans era només una de les moltes iniciatives aparegudes a Egipte arran de la revolució que tenien la voluntat manifesta de contestar, no només el discurs oficial que el règim de Hosni Mubarak estava intentant imposar sobre els esdeveniments en curs, sinó també la narrativa construïda durant les tres llargues dècades de dictadura prèvies a l’aixecament.

Segons Human Rights Watch, 1.000 persones van ser assassinades en el desallotjament de l’acampada pro-Morsi 

“En períodes de transició, la gent sovint desafia allò que creu saber sobre una situació”, explica Judy Barsalou, politòloga estatunidenca que ha estudiat les actituds de les egípcies respecte a la justícia i la rendició de comptes en l’època posterior a Mubarak. “I el fet que una transició estigui en marxa pot reflectir que la gent ja ha rebutjat les narratives de l’Estat sobre el passat i està intentant introduir un nou ordre”, continua.

Egipte es fon a negre

Tanmateix, les possibilitats que les demandes ciutadanes de “pa, llibertat i justícia social” arribessin a materialitzar-se i que la democràcia s’obrís pas des de les cendres d’un govern autocràtic van començar a esvair-se ràpidament. La revolució, segrestada primer per un pacte entre els Germans Musulmans i les totpoderoses forces armades i, a partir de l’estiu de 2013, pel règim militar d’al-Sisi, va fracassar. El sistema no va caure.

Amb la derrota de les forces revolucionàries i la victòria d’un sistema reforçat, una altra batalla –molt més subtil– s’obria pas. Amb les places silenciades i els carrers ensangonats, era l’hora del règim d’assaltar la memòria col·lectiva.

“En el període posterior al 2011, el Ministeri d’Educació d’Egipte explicava als currículums escolars l’èxit de la Revolució del 25 de gener a través de la caiguda de Hosni Mubarak, convertint-lo en l’únic blanc de la insurrecció. D’aquesta manera, el sistema militar i policial que encara governa Egipte, i que havia donat suport a Mubarak, en sortia exculpat, mentre l’expresident es convertia en el boc expiatori. Com a participants de l’aixecament, des de 2011 i sempre que vam poder fins a finals de 2013, la demanda era que ‘el poble vol la caiguda del sistema’. Indubtablement, aquell sistema no va caure el 2011, ni tampoc ho va fer en cap de les eleccions o cops d’Estat que han tingut lloc des d’aleshores”. Paraules d’un membre de Mosireen –col·lectiu de mitjans egipci nascut de l’explosió del periodisme ciutadà i de l’activisme cultural durant la revolució– que exemplifiquen el refinament amb què l’actual règim egipci intenta imposar una narrativa pròpia sobre el període revolucionari que va inundar el país entre els anys 2011 i 2013.

Amb les places silenciades i els carrers ensangonats, el règim va assaltar la memòria col·lectiva

Segons Menna al-Masry –encarregada del programa sobre veritat, memòria i conflicte de l’Associació per a la Llibertat de Pensament i Expressió (AFTE)–, després d’un període de conflicte l’Estat ha d’impulsar comissions i llocs de consciència com memorials i museus, a més de commemorar l’esdeveniment, uns mecanismes que a Egipte només han servit als interessos del règim.

“En els temps de Mohamed Morsi (2012-2013) es va escriure un informe sobre els fets succeïts entre el febrer de 2011 i el moment de la seva elecció com a president”, comenta al-Masry, però “l’informe no es va publicar i segueix sent secret”. Així mateix, el procés “es va repetir una altra vegada amb [els enfrontaments de] Rabaa (2013), quan hi va tornar a haver una Comissió de la Veritat que va investigar els incidents. De nou, va ser una comissió molt esbiaixada” que concloïa que “no s’hi havia comès cap crim i que no hi havia hagut un ús excessiu de la força”. Segons Human Rights Watch, al voltant de 1.000 persones van ser assassinades pels cossos policials i militars durant el desallotjament de campaments de simpatitzants pro-Morsi, llavors ja deposat.

“Un [altre] mecanisme utilitzat per l’Estat és el finançament de memorials, com els de les places Tahrir
i Rabaa”, continua la investigadora, que recorda com el primer “glorificava la Revolució i alhora el rol de la policia i l’exèrcit en protegir-la”, d’acord amb la narrativa oficial. “En el cas Rabaa, hi ha un símbol d’una esfera (el poble egipci) abraçada per dues figures que representen l’exèrcit i la policia”, la qual cosa obvia “el que va tenir lloc a Rabaa, que és una de les pitjors massacres de la història moderna d’Egipte, si no la pitjor”.

Per combatre l’ofensiva estatal de desmemòria s’ha impulsat un arxiu amb milers de fotos, vídeos i documents

“L’Estat utilitza tots els instruments disponibles per ser a tot arreu i intentar afectar la manera com la gent recorda el passat i imagina el futur”, agrega Barsalou, que afegeix l’ús de la televisió, la ràdio, els diaris, les xarxes socials i les escoles a la llista d’al-Masry.

No oblidar-ho mai

Per combatre aquesta ofensiva estatal sobre la memòria col·lectiva, el grup Mosireen va impulsar a mitjans de gener un arxiu que, inicialment, contenia 858 hores de vídeos i milers de fotografies i documents que retraten històries del període revolucionari des de centenars de perspectives diferents.

“El règim actual, que forma part d’aquell al qual ens oposàvem l’any 2011, està intentant eliminar la idea de revolta, la idea d’aquell 25 de gener, mentre que nosaltres estem intentant mantenir-ne la memòria viva, perquè aquell moment tornarà”, comenta el col·lectiu, que afegeix: “Mai hem reclamat cap neutralitat, ni com a grup ni com a arxiu, perquè no busquem imitar el rol periodístic d’observador. Creiem en les demandes del 25 de gener i estem profundament compromeses amb la revolució”.

Per a Barsalou, l’arxiu 858 és un exemple de la democratització del procés de construcció de la memòria col·lectiva. “A Egipte hi havia molta gent fent fotografies, creant art, fent grafits, elaborant pel·lícules sobre les manifestacions, compartint les imatges pròpies amb amigues que havien estat ferides o assassinades”, enumera la investigadora, que defensa que “aquella fou una forma clau en què la memorialització va tenir lloc”.

“El sistema no va caure el 2011, ni amb les eleccions ni els cops d’Estat”, diu un membre del col·lectiu Mosireen 

“La Revolució egípcia va suposar definitivament una ruptura en la consciència de les egípcies, i aquesta ruptura va crear un espai per a discursos sobre el passat, el present i el futur”, rememora al-Masry. “Aquest diàleg, sota el règim actual, està sent oprimit i suprimit”, de manera que “no hi ha espai per continuar-lo en espais públics. […] Però hi ha espais alternatius on la gent ja està tenint aquests diàlegs”. I remarca: “Sí, és un diàleg sota una força terroritzant, però encara existeix”. “Aquesta lluita no és única de la societat egípcia”, arrenca la membre de Mosireen: “La nostra és una més entre tantes altres que han tingut lloc en el passat i aquelles que vindran”.

Segons defensa Barsalou, els espais de memòria alternatius tenen primerament l’objectiu de buscar el reconeixement del dany causat a les víctimes de l’abús de poder, l’absència del qual fa impossible refer els llaços al país. “Sovint hi ha una forta empenta per a promoure la reconciliació en un intent de crear pau social i política, però això suposa una càrrega sobre les víctimes i les supervivents, i és injust demanar-los-ho en absència d’una justícia real”, exposa. “La justícia ha de precedir la reconciliació”.

“La justícia és legal i és històrica”, segueix al-Masry. “La justícia històrica s’aconsegueix mantenint vives les memòries i perseverant-les per no oblidar-ho mai. A la vegada, la justícia històrica contribueix al vessant legal de justícia, en la mesura que, en el futur, podrem consultar els arxius, com el de Mosireen, per arribar a alguna forma de compensació i perdó per part dels agressors”. I conclou: “Mantenir vives les memòries pot contribuir –d’aquí a 30, 40 o 50 anys– a alguna forma de justícia”.

Article publicat al número 450 de la ‘Directa’
 

 

 

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU