Sis anys de feina estaven en joc un dilluns de maig de 2011. La Comissió d’Avaluació Ambiental de la regió d’Aysén, porta d’entrada a la Patagònia xilena, havia de decidir si donava llum verda al megaprojecte d’energia elèctrica HidroAysén, que pretenia construir cinc centrals amb embassaments als dos principals rius que travessen la zona: el Baker i el Pascua.
Les activistes socioambientals seguien la votació a través del mòbil amb màxima expectació per conèixer el resultat de la macrocampanya de rebuig a la iniciativa. Finalment, les autoritats regionals del govern del conservador Sebastián Piñera –que tornarà a dirigir el país a partir del mes de març– van decidir aprovar el projecte per onze vots a favor i una abstenció.
Després d’escoltar els arguments de sectors partidaris i detractors, la Comissió va resoldre tirar endavant la iniciativa, assumint que seria un gripau difícil de fer empassar a la ciutadania però que, com molts altres, acabaria tirant avall. “Sovint els governs han de prendre decisions difícils”, va dir l’aleshores president. No sospitaven que aquella desafortunada decisió donaria lloc a la mobilització ciutadana més gran que Xile havia viscut des del retorn a la democràcia l’any 1990, amb més de 90.000 persones als carrers.
Energia per a les mineres
HidroAysén es va començar a impulsar a mitjans de la dècada dels 2000, però va ser dissenyat molt abans, a finals dels anys 40 del segle passat, pels enginyers de la Corporació de Foment (Corfo), que buscaven una fórmula per entregar “electricitat i progrés” a Xile, una qüestió que sempre ha preocupat als governs de torn del país sud-americà. El projecte garantia la producció de 2.750 megawatts d’energia, una xifra equivalent a la que produeixen Ascó, Vandellòs i Cofrents (les tres centrals nuclears de Catalunya
i el País Valencià), i requeria una inversió d’uns 3.200 milions de dòlars.
L’objectiu era generar energia per alimentar les empreses multinacionals del nord del país dedicades a la megamineria. Per això era necessari instal·lar 2.000 quilòmetres de cablejat elèctric, que havia de creuar pràcticament tot el país i inundar unes 6.000 hectàrees de reserves naturals. A més, sis parcs naturals, onze reserves nacionals, més d’una vintena de llocs prioritaris de conservació, més de trenta àrees protegides
i sis comunitats indígenes s’haurien vist afectades per la construcció dels embassaments.
El projecte hauria generat 2.750 MW, una xifra equivalent a la que produeixen Ascó, Vandellòs i Cofrents juntes
El megaprojecte disparava directament al cor de la Patagònia xilena, un extens racó de món en el qual llacs, muntanyes, rius, fiords, illes, boscos i glacials se succeeixen un rere l’altre al llarg de més de 1.000 quilòmetres. El territori conté una de les reserves d’aigua dolça més grans del planeta, per la qual cosa –juntament amb la seva biodiversitat– constitueix un enorme patrimoni natural, no només de Xile, sinó del món.
Profund impacte social
Quan el 2005 Endesa va aterrar a la regió d’Aysén per reunir-se amb organitzacions, autoritats locals i personalitats polítiques, van disparar-se totes les alarmes i el moviment ecologista va començar les mobilitzacions. La població de la zona encara mantenia fresc el record de l’última campanya en contra de les megacentrals hidroelèctriques en una altra part del sud del país. Llavors va ser a la regió del Bío-Bío, on pretenien construir disset embassaments. La disputa es va allargar dotze anys i va finalitzar el 2002 amb només dues de les construccions en marxa.
Ben aviat, la campanya “Patagonia sin Represas”, que va esdevenir el lema de l’oposició a HidroAysén, es feia visible al territori. El motor, però, es va posar completament en marxa el 2007, amb la creació del Consell de Defensa de la Patagònia Xilena, que aplega unes 50 organitzacions de l’interior del país i de l’exterior.
La ciutadania va començar a organitzar-se, i els impulsors del macronegoci, també. El 2006, HidroAysén es constitueix com a societat, controlada aleshores en un 51% per Endesa –que l’any 2009 passa a mans de la italiana Enel– i en un 49% per Colbún. Endesa disposava dels drets d’aigua de la zona des que va quedar totalment privatitzada en l’època de la dictadura, i juntament amb el seu soci pretenia acumular el 80% de la producció d’energia elèctrica xilena, establint un duopoli del mercat de l’electricitat.
Durant aquells anys, la campanya es va centrar a donar a conèixer el projecte i explicar els seus efectes sobre el territori. Patricio Segura –president de la Corporació Privada per al Desenvolupament d’Aysén, membre del Consell i veí de la zona– recorda dos dels moments més transcendents: la cavalcada “Patagonia sin Represas”, que va reunir 130 genets sobre els seus cavalls desfilant al llarg de més de 300 quilòmetres, des de Cochrane a Coyhaique, principals ciutats de la regió, i les més d’11.000 indicacions i contraarguments que la ciutadania va presentar formalment a les autoritats ambientals en contra del projecte.
El pla era portar l’energia a les multinacionals del nord del país dedicades a la megamineria
Al metro i als principals mitjans de comunicació convivien anuncis a favor i en contra de la iniciativa. La important inversió publicitària va ser possible gràcies a les aportacions del magnat nord-americà Douglas Tompkins –qui sempre es va oposar al projecte– i de diversos empresaris turístics de la zona.
Per la seva banda, HidroAysén sostenia la seva campanya argumentant la suposada necessitat de duplicar, en deu anys, la demanda energètica, per evitar que pacients acabessin morint als hospitals o no es poguessin veure partits de futbol per televisió. Però l’amenaça no va tenir resultats i el rebuig de la ciutadania al projecte va anar creixent: a mitjans de 2011 ja superava el 60%.
Però el veredicte de la Comissió Ambiental regional ho va canviar tot. “Amb l’aprovació de l’estudi d’impacte ambiental ens vam adonar que la campanya, el moviment i la causa ‘Patagònia sin Represas’ havia arribat a convertir HidroAysén en el projecte símbol del que no volíem com a país: monopoli, imposició, extractivisme energètic, falta de democràcia”, explica Segura. Afirma que els dies previs a la deliberació, la tensió ja era màxima a la zona, “totalment militaritzada”, amb la presència de policies, detectius i militars.
Després de la decisió, el rebuig de la ciutadania al projecte va augmentar encara més, fins al 74%, i les manifestacions es van replicar durant mesos a tot el país, moltes de les quals van ser durament reprimides per la policia amb gasos lacrimògens i camions de canons d’aigua a pressió.
En aquell punt, les protestes en contra d’HidroAysén van sumar el moviment estudiantil, que poc després viuria la seva gran mobilització. “Hi va haver molt d’activisme des de les universitats perquè molts joves nascuts a la regió d’Aysén que es formaven a centres d’arreu del país van ser capaços de moure molts dels seus companys”, recorda Flavia Liberona, directora de la Fundació Terram.
Cap a un canvi de model
Piñera va deixar el poder el 2014 i seguia insistint en la viabilitat del projecte; per això va aprovar –amb algunes condicions– l’estudi d’impacte ambiental. Va ser l’arribada de l’actual presidenta Michelle Bachelet, que va canviar el rumb d’HidroAysén. “S’ha de reconèixer que la presidenta va comprometre’s a buscar la manera que el projecte no es materialitzés i va instruir el seu ministre per fer-ho amb arguments jurídics”, afirma Liberona.
El nou executiu va anul·lar la decisió del seu predecessor, va rebutjar l’anàlisi d’impacte ambiental i, finalment, tot i els recursos presentats per la companyia, va rebutjar el projecte. HidroAysén s’enterrava. El punt final a la història es va posar recentment, el 17 de novembre de 2017. Tot i que els socis de la companyia van intentar revertir la situació, aquell dia van anunciar la dissolució de l’empresa, així com la renúncia i entrega dels drets d’aigua dels rius Baker i Pascua, que retornaran a mans de l’Estat.
L’executiu de Bachelet va anul·lar la decisió del seu predecessor, tombant l’anàlisi favorable d’impacte ambiental
“Ha estat un triomf i un reconeixement de la lluita ciutadana que, contra tot pronòstic, va aturar un projecte que el país no volia”, assegura Patricio Segura. “Hem salvat la Patagònia d’un projecte catastròfic i hem canviat la història del desenvolupament energètic del país”, indica Juan Pablo Orrego, president d’Ecosistemas i coordinador internacional del Consell. “Ara ens donen les gràcies per haver-los evitat un desastre financer, provocat pel desplegament de les energies renovables”, afegeix.
Les protestes contra HidroAysén van iniciar un procés que ha permès qüestionar el model socioeconòmic del país, incrustat en la Constitució de 1980, dissenyada per la dictadura d’Augusto Pinochet. “És un model basat en l’extractivisme salvatge de la megamineria, la pesca industrial d’arrossegament i els monocultius de pi i eucaliptus. Les indústries primàries són les més intensives en ús d’aigua i energia, les més contaminants i les que menys desenvolupament humà generen”, critica Orrego.
Per a Segura, el motiu de la campanya no s’acaba amb HidroAysén, ni tampoc té a veure amb lleis o projectes particulars, sinó amb una cosa més profunda, vinculada a un model de desenvolupament sostenible. “Mentre no canviem la matriu, la principal raó de ser de ‘Patagonia sin Represas’ seguirà existint”, conclou.
Article publicat al número 448 de la ‘Directa’
