El Parlament japonès –la Dieta– va aprovar, el 9 de juny passat, una llei històrica que permetrà que l’actual emperador Akihito, de 83 anys, abdiqui del tron del crisantem. L’última vegada que es va produir l’abdicació d’un emperador al Japó va ser l’any 1817, fa just 200 anys, quan encara imperava el feudalisme a les illes del sol naixent.
El cert és que la Constitució vigent, redactada directament pels Estats Units com a grans vencedors de la guerra del Pacífic (1937-1945), no inclou cap provisió que contempli la pràctica de l’abdicació. Durant la guerra, la sobirania nacional havia residit en la figura de l’emperador, que era considerat un ésser semidiví descendent directe dels déus i en nom del qual es van cometre alguns dels crims més atroços de la història. Quan els Estats Units van ocupar l’arxipèlag el 1945, van decidir mantenir la figura de l’emperador, però, per por que el poble japonès tornés a ser arrossegat per la bogeria col·lectiva del feixisme un cop acabés l’ocupació, el van instar a renunciar al seu estatus diví i van redactar una Constitució que el rebaixava a “símbol de l’Estat” sense cap facultat política.
En aquest context de màxima restricció als poders de la institució imperial, s’ha d’entendre el fet que la Constitució no establís un marc legal per a l’abdicació. I és que, al Japó, la mera expressió d’un emperador de voler abdicar ja seria interpretada com una declaració política.
És el segon cop que Akihito es dirigeix directament al poble durant les gairebé tres dècades que ha ocupat el tron
És per això que l’emperador Akihito mai no ha demanat explícitament l’abdicació. Però sí que ho ha fet de manera indirecta, en un discurs televisat retransmès el 8 d’agost de l’any passat. Era la segona vegada que es dirigia directament al poble durant les gairebé tres dècades que ha ocupat el tron i, abans d’ell, només ho havia fet una vegada el seu pare, per primer cop a la història, per anunciar la rendició del Japó a través de la ràdio el 1945.
Fort impacte polític
En el seu discurs, Akihito va afirmar que estava bé de salut, però es va mostrar preocupat per la possibilitat de no estar capacitat per complir amb les seves atribucions en un futur no gaire llunyà. Va usar l’expressió “símbol de l’Estat” en sis ocasions per referir-se al seu paper, la qual cosa denota que, en el fons, era molt conscient que el seu discurs tindria un impacte polític fort. En una societat com la japonesa, amb una cultura que funciona a través de tot un sistema d’expressions indirectes i ambigüitats, les paraules d’Akihito van ser interpretades com una instància inequívoca perquè es legislés a favor de l’abdicació.
Diverses analistes ho interpreten com una tàctica per obrir un debat més ampli sobre la reforma de la casa imperial
Però, si s’observa amb deteniment el context en què es va produir el discurs, sorgeix el dubte de si, fent aquest pas tan polèmic, la intenció directa de l’emperador era només la d’abdicar o si, darrere la decisió, hi ha més motivacions. Si bé és cert que, constitucionalment, el monarca ha de regnar fins al moment de la seva mort, la carta magna contempla que el seu successor pugui actuar com a regent en cas que l’emperador no estigui capacitat per complir amb les seves funcions. Així doncs, es pot considerar que la preocupació per l’edat d’Akihito no és el motiu principal de l’abdicació.
Pols amb el govern
Analistes com Kawanishi Hideya interpreten el discurs d’Akihito com una tàctica per poder obrir un debat més ampli sobre la reforma de la casa imperial que permeti l’accés de les dones al tron, tenint en compte que l’actual princesa només ha pogut tenir una filla. Els conservadors del govern actual estan en contra de l’accés de les dones al tron i no volen obrir aquest debat, de la mateixa manera que s’havien negat a obrir el debat sobre l’abdicació argumentant que rebaixava l’estatus de la casa imperial. Per aquest motiu, la casa imperial hauria fet aquesta jugada a través dels mitjans de comunicació i dirigint-se directament al poble sense informar prèviament el govern. I també per aquest motiu, el primer ministre, Abe Shinzo, finalment no ha tocat la Constitució en allò referent a la institució imperial, sinó que ha optat per fer una llei que només servirà pel cas d’Akihito.
Altres analistes, com Jake Adelstein, han interpretat el discurs d’Akihito com un últim acte de resistència davant el govern ultranacionalista d’Abe Shinzo, un nostàlgic del Japó d’abans de 1945 que es nega a reconèixer totes les agressions nipones contra altres nacions perpetrades durant la guerra i que té com a màxima prioritat de la legislatura aprofitar el moment d’eufòria dels Jocs Olímpics de Tòquio de 2020 per eliminar el caràcter pacifista de la Constitució establert pel famós article 9, que impedeix –només formalment– que el Japó tingui un exèrcit i participi en conflictes bèl·lics.
Segons una enquesta de l’agència de notícies Kyodo, el 60% de la població japonesa està en contra de modificar l’article 9 i és sabut, també, que l’emperador s’oposa a les tendències nostàlgiques del govern Shinzo. Durant els últims anys, Akihito ha fet declaracions en què reivindicava la importància dels valors de la pau i la democràcia. La casa imperial, que compta amb un suport popular ampli, no vol que se l’associï amb mesures impopulars. Shinzo i bona part dels seus ministres formen part de la Nippon Kaigi, un grup dedicat a rendir culte a l’emperador i que advoca per tornar al xintoisme estatal (religió autòctona del Japó). Però el monarca actual és conscient que les màximes fonts de legitimitat de la institució imperial després de la guerra no han estat altres que la pau i la democràcia, els valors que generen més consens en la societat japonesa arran del trauma bèl·lic. I tenint en compte el paper nefast del seu pare en l’ascens del militarisme, Akihito s’esforça per desmarcar-se de les tendències regressives de l’actual primer ministre.
Cal dir que, gairebé des del principi, s’ha fet una interpretació extremadament laxa de l’article pacifista. Quan la guerra freda es va començar a intensificar amb la Revolució Xinesa de 1949, els EUA van instar el Japó a remilitaritzar-se per combatre el comunisme a la regió. Des d’aleshores, ha imperat el que es coneix com la doctrina Yoshida –nom del primer ministre de l’època–, consistent a interpretar la Constitució de manera laxa per anar recuperant la sobirania militar progressivament, fins al punt que ara el Japó té un dels exèrcits més poderosos del món i ha participat en diversos conflictes internacionals.
En part, la doctrina Yoshida es va mantenir perquè l’esquerra havia tingut prou força per evitar la reforma constitucional, però no per governar. Al Japó, es dóna la situació paradoxal que l’esquerra institucional, com que gairebé no té força material des de la caiguda de la Unió Soviètica, s’aferra a la Constitució pacifista com a un clau roent per evitar la militarització del país i veu amb bons ulls el rol de l’emperador. Fins i tot l’únic partit amb representació parlamentària que històricament es declarava republicà, el Partit Comunista, ha deixat de boicotejar els actes en què participa l’emperador. L’única oposició real contra la institució imperial prové, avui, de grups extraparlamentaris com ara la Lliga Comunista Revolucionària, hereva del 68 japonès, o la Xarxa d’Activitats Contra l’Emperador.
Al Japó, s’imposa el que William Andrews anomena “tabú del crisantem”, una barreja de suport popular i absència de debat respecte a la institució imperial. Oposar-se a l’emperador, sovint, és considerat antijaponès i criticar la seva figura públicament és una activitat arriscada que acostuma a provocar reaccions violentes de l’extrema dreta i fins i tot l’assassinat.
———————————————————–
Una dinastia amb 2.000 anys d’història
La casa imperial japonesa és la dinastia més antiga del món, amb gairebé dos mil anys de llinatge ininterromput, amb una relació amb els mites fundacionals del país i amb pràctiques socials exercides pel conjunt de la població. Fins i tot, el calendari japonès (que conviu amb el gregorià) compta els anys a partir del primer regnat de cada emperador.
Al mateix temps, la casa imperial és responsable del naixement de la nació moderna. A mitjan segle XIX, l’emperador només era un símbol religiós i qui governava era el shogun, un cabdill al qual els senyorius en què estava dividit el Japó havien de retre vassallatge. Quan les nacions colonials van començar a assetjar el Japó, una part de la noblesa va veure la necessitat de modernitzar el país per poder combatre Occident i va iniciar un moviment al voltant de la figura de l’emperador Meiji per enderrocar el shogun, construir una unitat nacional i abandonar el feudalisme. Va ser una revolució burgesa duta a terme per aristòcrates i, per tant, necessàriament incompleta.
Van ser els Estats Units, amb l’impuls de l’esquerra japonesa, els qui van completar la transició a la democràcia burgesa durant l’ocupació. Però el general MacArthur va mantenir la figura de l’emperador Hirohito tot i la seva responsabilitat en la guerra. Durant els primers anys de postguerra, sí que hi va haver una oposició a la institució imperial per part de molta gent, però els Estats Units la van protegir per allunyar el país del comunisme en un moment molt convuls. Això va provocar una transició deficient al Japó, tal com explica l’historiador Ian Buruma: “Es va témer que el Japó fos impossible de governar sense l’emperador. A la pràctica, MacArthur es va comportar com un típic cabdill japonès (un shogun) i va utilitzar el símbol imperial per reforçar el seu poder. Com a resultat, va desaprofitar l’ocasió d’instaurar una democràcia japonesa eficaç i va distorsionar greument la història”.
Article publicat al número 435 de la ‘Directa’
