El 27 i 28 d’octubre passats va tenir lloc a Barcelona la IV Conferència Internacional de Traducció Audiovisual (CITA 4), on, entre altres actes, s’entregaven els IV Premis ATRAE a les millors traduccions, adaptacions, subtitulacions i audiodescripcions de cinema, sèries i videojocs de 2015 a l’Estat espanyol. Ambdós actes estan impulsats per l’Associació de Traducció i Adaptació Audiovisual d’Espanya (ATRAE).
Les jornades es van fer en un auditori soterrat del Departament de Traducció i Ciències del Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra. I sembla que les professionals d’aquesta disciplina i les seves condicions laborals també estan sota terra: les principals sortides d’aquestes expertes en mots són treballar com a traductores autònomes o bé en plantilla per a agències i estudis especialitzats en els camps de la traducció audiovisual: doblatge, subtitulació, veus superposades, traducció multimèdia, videojocs, audiodescripció i subtitulació per a persones sordes. Aquests darrers casos, però, són excepcionals i el més habitual és trobar treballadores autònomes arreu. Paco Vara, premi ATRAE 2013 a la millor traducció per a subtitulat per la segona temporada de Joc de Trons i premi 2016 per la millor traducció per doblatge de la cinquena temporada de la mateixa sèrie, n’és un exemple. En Paco es dedica a la traducció audiovisual des de l’any 1999: “Originàriament, no estàvem ni units, hi havia molt poques associacions i no eren específiques de traducció audiovisual. Ara, existeix l’associació ATRAE i també TRAG, una llista de correu que s’utilitza per resoldre dubtes sobre tarifes, solucions per a traduccions, jocs de paraules o recursos lingüístics i idiomàtics. Els traductors som invisibles i hem de ser-ho, perquè la traducció ha de ser quelcom que no es noti: només ets el pont entre l’original i l’idioma meta (l’idioma de destinació); però el que passa és que, moltes vegades, no es reconeix el treball que fem. Hi ha qui pensa que això ho pot fer qualsevol que sàpiga idiomes”.
Les precàries
“Les tarifes són baixíssimes”, continua en Paco, “i baixen cada any”. “A la majoria d’estudis de gravació –explica– tenen les tarifes congelades des de 2008. A això, suma-hi la competència entre estudis. Són tarifes indignes: de mitjana, tres euros el minut. I tot plegat, en brut i pagant-te els autònoms. En resum: de vegades, t’ofereixen 70 euros per un programa de mitja hora, que pot tenir molta lletra, acudits a dojo o moltes cançons… o sigui, que pots emprar tres hores, més el temps de revisar-ho, arreglar serrells… però no els importa la qualitat de la traducció”.
Les principals sortides d’aquestes expertes en mots són treballar com a traductores autònomes o bé per a agències i estudis especialitzats en els camps de la traducció audiovisual
La precarietat només és un fet a la traducció audiovisual? No, s’estén per tot el camp de la traducció, sigui del que sigui. “La traducció literària –que també en faig– està molt mal pagada”, continua aquest traductor de sèries com Joc de trons o The Newsroom. “Has d’acceptar qualsevol cosa, has de ser un mercenari. Un dia, tradueixes una pel·lícula de terror i, l’endemà, una de física quàntica. Tot i que sempre estem més especialitzats en alguna cosa: jo he fet moltes sèries de metges… Et vas especialitzant a mesura que vas fent traduccions del tema”, comenta Vara.
Què augura el futur? Sembla que res de bo. Gegants com Netflix estan fent tremolar el col·lectiu traductor. En Paco opina que “és un fenomen nou” que “ho canviarà tot”. Per exemple, explica: “Jo feia la traducció per al doblatge i el subtitulat de Black Mirror i ha vingut Netflix i l’ha donat a un altre estudi i traductor i amb unes altres condicions. Crec que paguen menys i demanen més burocràcia: traduir també la sinopsi, les dades de la producció de la sèrie, etc.”.
Les amateurs
La precarietat és culpa de l’intrusisme professional? Moltes professionals del ram van començar dins aquest sector com a tals, per exemple, en Paco: “Sóc un intrús, no existia la carrera (de traductor) quan jo vaig començar. Als primers premis ATRAE, ho vam comentar entre els premiats: cap de nosaltres no era traductor”, llicenciat en Traducció i Interpretació s’entén. Tampoc tenen por de les traductores voluntàries que tradueixen les sèries que el públic descarrega il·legalment i gratuïta de la xarxa: són les fansubs. “Són molt dolents, no paguen la pena. A menys que estiguis molt desesperat per veure una sèrie abans que s’estreni a Espanya o els Estats Units…”, riu en Paco. És clar que, de la mateixa manera que les descàrregues fan perdre drets d’autoria a les creadores de les sèries, els subtítols creats per les fansubbers no creen drets d’autoria, que d’altra manera pagaríem a una traductora professional.
La precarietat només és un fet a la traducció audiovisual? No, s’estén per tot el camp de la traducció. “La traducció literària també està molt mal pagada”, diu Paco Vara
Sovint, la feina de traductora audiovisual és poc visible i menys reconeguda. El premi d’honor ATRAE 2016, Frederic Chaume, ho explica bé: “De cara a la societat, sembla que els encarregats de fer un bon doblatge o una bona subtitulació siguin només els actors de doblatge i els tècnics de so. Aquestes figures són essencials en aquest tipus de traducció, però també ho és la figura del traductor i de l’adaptador/ajustador, que es fa càrrec de la tasca i el repte de ser qui trasllada a la nostra llengua i la nostra cultura el que es diu o veu en una pel·lícula, un documental, una sèrie, uns dibuixos animats, un videojoc o un anunci publicitari”. En Paco ressalta que això es fomenta en determinats sectors: “Els videojocs treballen amb molt de secretisme i ni tan sols divulguen les dades dels autors traductors. És per política d’empresa, per evitar competència”.
Audiovisual per a invidents i sordes
D’altres traductores, com les especialitzades en audiodescripció o subtitulat per a persones sordes, ni tan sols són feines en l’imaginari de la societat. Parlem amb Bárbara Medina, premi a la millor audiodescripció de 2015 per Palmeras en la Nieve. Arqueòloga en origen, va començar a treballar per Aristia Producciones, que treballa l’audiodescripció per organitzacions com l’ONCE, Ilunion o Movistar. “L’audiodescripció és descriure únicament el que és absolutament necessari perquè el cec pugui entendre la pel·lícula: vestuari, personatge, context; és prioritzar l’on, el qui i el què respectant sempre els diàlegs i pensant que el producte que fas és per persones invidents, no per babaus. Necessites una mitjana d’una hora de feina per cinc minuts de pel·lícula. Hi deu haver gent que ho fa amb menys temps, però jo en perdo molt cercant ubicacions, intentant descriure edificis, el seu estil arquitectònic, per exemple…”.
“Intentem arribar a persones amb discapacitat intel·lectual fent adaptacions amb lectura fàcil i audioexplicacions amb resums perquè no es perdin”, diu l’Esmeralda
I per què és tan desconeguda aquesta professió? La Bárbara creu que “una part de la societat sí que n’és conscient, però els usuaris finals no són tants com per poder fer pressió i fer que els productes amb audiodescripció es tinguin en compte”. Tot i així, senyala, “no només hem de pensar en la gent invident, sinó també, per exemple, en les persones amb visió molt reduïda”. Passa el mateix amb ña gent que subtitula per a persones sordes. És la feina de Javier Navarro i Esmeralda Azkarate-Gaztelu, revisora de subtítols per a sordes. Les revisores fan el control de qualitat: que el contingut, l’ortotipografia i la sincronització del subtítol amb la imatge i l’àudio de la boca sigui adequada. Tant en Javier com l’Esmeralda treballen en l’àmbit del teatre, al projecte Teatro Accesible, una iniciativa de l’empresa especialitzada en audiodescripció i subtitulació per a sords Aptent i la Fundació Vodafone España. En Javier treballa pels teatres Goya i Romea, pel Teatre Nacional de Catalunya i, enguany, també pel Teatre-Auditori Sant Cugat. Durant els sis anys de projecte, han fet accessibles més de 500 representacions a tot l’Estat espanyol, a més de fer tasques d’inclusió laboral per a persones amb trastorns crònics mentals: fan capacitació professional i se’ls dóna treball com a personal de sala o en subtitulació. Però, dur-ho a terme no és fàcil: “L’accessibilitat mai no es planifica en els productes culturals. Jo no puc fer audiodescripció si no hi ha silenci: moltes vegades, no hi té lloc o no queda tan bé com podria quedar si s’hagués previst. D’altres vegades, ens demanen impossibles: que en dos dies tinguem feta l’accessibilitat d’una pel·lícula (audiodescripció, subtitulat per a sords i llengua de signes). Molta gent usa la llengua de signes, no saben llegir subtítols. I cada regió té la seva llengua de signes, no és internacional”, explica l’Esmeralda. Teatro Accesible fa un pas endavant: “Estem intentant arribar a persones amb discapacitat intel·lectual fent adaptacions amb lectura fàcil i audioexplicacions. Els fem petits resums perquè no es perdin”, destaca l’Esmeralda. “Es tracta de trencar ambigüitats, marcar punts clau o donar explicacions perquè lliguin caps”, matisa en Javier.
Poques lleis i incomplertes
Les administracions públiques no haurien de jugar un paper clau oferint productes culturals accessibles? “Desgraciadament, veiem que, si darrere no hi ha una llei que obligui a fer contingut, com és el cas de la televisió, que compta amb una llei de 2010 (la llei general de comunicació audiovisual) que obliga a fer un percentatge de deu hores al mes (redifusions incloses), ningú no es preocupa per aquests col·lectius. I, malgrat la llei, moltes cadenes ho continuen incomplint. En l’àmbit del teatre no hi ha cap llei. Ningú no et nega l’interès en el projecte, però ningú no vol pagar-lo. I a l’usuari, evidentment, no li pots demanar que contribueixi més. La cultura ha de ser per tothom i la nostra experiència ens diu que també és positiu per a les companyies i els teatres: el sord és un públic fidel i molt interessat. La venda d’entrades el dia de la representació accessible sempre augmenta”, explica l’Esmeralda. Potser per això companyies i teatres s’estan comprometent a fer contingut accessible: per exemple, incorporen so amplificat i bucle magnètic individual, que es sincronitza amb els audiòfons”, explica la revisora.
“En primer lloc, el reconeixement passa perquè els nostres noms apareguin sempre als crèdits de les obres en tots els suports i mitjans”, reclama en Frederic
En Frederic argumenta que la lluita és triple: “En primer lloc, el reconeixement passa perquè els nostres noms apareguin sempre als crèdits de les obres en tots els suports i mitjans; en segon lloc, perquè tinguem representació en la redacció i el debat sobre les lleis i les directives que afecten la nostra professió, i per últim, hem de lluitar perquè els mitjans audiovisuals siguin accessibles per tothom, no només pensant en les persones amb discapacitats visuals o acústiques, sinó també en persones grans, nens o immigrants. Cada col·lectiu té unes necessitats i nosaltres sabem com fer arribar una determinada informació en format audiovisual a cadascun d’ells”.
