“El nostre govern serà un govern d’autoritat, un govern per al poble. S’equivoquen aquells que pensen que hem vingut a mantenir els privilegis del capitalisme”. “La nostra croada és l’única lluita en la qual els rics que anaren a la guerra en van sortir més rics”. Sis anys separen les dues cites, emeses per la mateixa persona. La primera és de l’octubre de 1936. La segona, de l’agost de 1942. En només sis anys, Francisco Franco va ser capaç d’albirar el que havia suposat la guerra civil i el canvi de règim per les grans oligarquies espanyoles, segons recull el periodista Mariano Sánchez Soler en el seu llibre Ricos por la guerra de España.
En els últims cent anys, l’Estat espanyol ha viscut diferents règims polítics, passant per monarquies, dues dictadures i intents democràtics fins a arribar al punt actual, marcat per la llarga ombra del règim del 78. En aquest context, si hi ha una classe social que sempre s’ha sentit còmoda –en major o menor mesura–, ha estat l’oligarquia espanyola. És ben cert que hi ha famílies amb propietats camaleòniques a l’hora d’adaptar-se als nous entorns polítics, però alhora quasi totes van veure els règims més autoritaris –com els de Primo de Rivera o el franquisme– com moments de desenvolupament i creixement dels seus negocis. No només això: quan ha calgut, aquests clans familiars s’han unit al règim polític de torn, mitjançant acords comercials, rituals de matrimoni i vincles de parentiu.
L’últim pirata de la Mediterrània
Si hi ha un nom que representa a la perfecció el mimetisme aplicat a les finances, és el dels March, una família que veu com el seu imperi es va construint a mesura que avança el segle xx, fins a arribar al xxi, participant en els consells d’administració de quatre de les empreses que cotitzen en l’IBEX-35. Contraban de tabac, transport, petroli, banca… Són molts els sectors que han servit als March a l’hora d’engrossir el seu patrimoni.
Juan March Ordinas va entrar a la història per la seva contribució a l’alçament militar del 18 de juliol de 1936
El patriarca, Juan March Ordinas, va néixer a Santa Margarida (Mallorca) l’any 1880. Fill d’un comerciant de porcs, als 22 anys ja era contrabandista professional. De seguida va començar a fer negocis mitjançant la compravenda de terrenys. Segons recull Sánchez Soler, hauria arribat a signar 40.000 escriptures. Amb els beneficis, l’any 1905 es va fer amb el control d’una fàbrica de tabac a Algèria i, només sis anys més tard, ja controlava el monopoli al protectorat del Marroc, que depenia de França i l’Estat espanyol. Amb el govern de Primo de Rivera, aconseguiria el monopoli en les “places de sobirania”, que incloïen territoris com Ceuta, Melilla i els illots de la costa nord-africana. L’any 1916 va fundar la companyia Transmediterrània, basada en el transport marítim.
Per ell, el pas per la Segona República Espanyola va ser un més en el camí. Els seus negocis eren vox populi, tant, que fins i tot es va escriure una novel·la –un best-seller de l’època– basada en la seva vida, anomenada El Último pirata del Mediterráneo. Perseguit des de l’arribada del nou Estat per la seva activitat de contraban, March Ordinas va entrar a presó l’any 1932 per estar-s’hi poc més d’un any: l’any 1933 es va fugar de la presó subornant un oficial. Va fugir a París, però el mateix any va tornar a l’Estat espanyol per presentar-se a les eleccions generals per la circumscripció de les Balears, per la qual aconseguiria una acta de diputat que allunyava els seus problemes amb la justícia.
Totes aquestes accions no van impedir que acabés la guerra amb una fortuna que oscil·la entre els 900 i els 1.200 milions de l’època, segons les fonts consultades
Però, sens dubte, el fet que el va fer entrar a la història va ser la seva contribució a l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936, que intentava frenar l’arribada al poder del Front Popular. Entre d’altres, March es va encarregar d’aconseguir el Dragon Rapide –l’avió que Franco va portar des de les Canàries fins al Marroc per poder començar l’ofensiva–, va mediar amb Itàlia perquè enviés els avions Saboia que bombardejarien les Illes, el País Valencià i Catalunya, va oferir capital per a la compra d’armament al bàndol sublevat, va dipositar ingents quantitats de diners en concepte “d’assegurança” per als militars colpistes en cas que el colp fracassés… Totes aquestes accions no van impedir que acabés la guerra amb una fortuna que oscil·la entre els 900 i els 1.200 milions de l’època, segons les fonts consultades, tot i que la xifra mai no es va arribar a conéixer en detall. Si es pren com a bona la quantitat de 1.200 milions, “aquesta xifra equival a la sisena part dels dipòsits bancaris del període republicà”, contextualitza Sánchez Soler en el seu llibre.
Amb l’arribada i la consolidació del règim franquista, March va ampliar el seu negoci marítim a l’Atlàntic. Però l’arribada de la Segona Guerra Mundial va portar-li problemes: l’any 1941 una inspecció de l’FBI en un vaixell de la Transatlàntica a Nova York va descobrir mercaderies dirigides al govern alemany, fet que va motivar un distanciament amb el règim, que s’havia declarat neutral. L’any 1948 es va fer amb Barcelona Traction i la va transformar en Fuerzas Eléctricas de Cataluña SA (FECSA). Aquesta operació va generar un litigi internacional que es va allargar durant 20 anys, per un frau en l’operació, però mai no va haver-hi condemna.
El seu vincle amb el franquisme es va mantenir a través del seu fill, el qual formava part de les amistats íntimes de Carmen Franco, filla del Caudillo. I també incorporant antics càrrecs franquistes als consells d’administració de les seves empreses, com Pedro Nieto Antúnez, exministre de Marina entre 1962 i 1969, que va acabar com a president de Transmediterránea.
Tot i la mort del patriarca en 1962, el canvi de règim i l’obertura dels anys 70 no va afectar el patrimoni de la família. En l’actualitat, són les seves nétes Carlos, Leonor, Gloria i Juan March les que controlen l’imperi. Al capdavant es troba la Corporación Financiera Alba, valorada en més de 2.200 milions d’euros. També tenen participacions en empreses representades a la borsa espanyola, com un 13,9% de les accions de la constructora ACS –vinculada a Florentino Pérez, president del Real Madrid Club de Fútbol–, el 23,1% d’Acerinox (acer) o el 12,5% d’Indra (armament i tecnologia).
Les famílies de la meseta
Durant els anys del franquisme, algunes famílies madrilenyes van viure una època daurada: a la capital del règim, aristocràcia, empresariat i alt funcionariat es repartien el pastís que aportava l’opacitat del franquisme. Són moltes les famílies que es podrien encabir en aquest grup, però ens centrarem en dues: les Koplowitz i els Del Pino.
Una de les estratègies de Koplowitz va ser la d’incorporar homes del règim a les seves empreses
Ernesto Koplowitz era un jueu alsacià que va arribar a l’Estat espanyol en la década dels 40. L’any 1944 començava el seu primer negoci com a soci d’un regidor falangista de l’Ajuntament de Madrid, en una empresa anomenada Construcciones y Reparaciones SA. L’empresa va prosperar i Koplowitz es va apoderar del seu control total l’any 1952, quan va canviar-li el nom per Construcciones y Contratas SA (Cycsa). L’any 1954, l’empresa havia multiplicat per deu el seu capital, passant dels dos als 20 milions de pessetes.
Una de les estratègies de l’empresari alsacià va ser la d’incorporar homes del règim a les seves empreses, com ja havia fet Juan March: a més d’exalts càrrecs, Koplowitz va incorporar com a conseller Cristobal Martínez-Bordiu, gendre de Franco. L’any 1962, l’alsacià moria després de patir un accident a cavall, amb una fortuna de més de 2.000 milions de pessetes. La seva herència acabaria recaient a les mans de les seves filles, Esther i Alicia, després de la gestió de Ramon Areces –un dels principals artífexs d’El Corte Inglés–, que va actuar com a protector de les hereves.
Les Koplowitz van acabar casant-se amb els cosins Alberto Alcocer i Alberto Cortina, coneguts com “los Albertos”. El primer era nét del primer alcalde franquista de Madrid –que també ho va ser durant temps de Primo de Rivera– i el segon era fill de l’últim ministre d’exteriors de Franco i el primer després de la transició. Ambdós homes controlarien Cycsa, fins que el divorci pràcticament simultani de les dues parelles va retornar les germanes al consell d’administració i a ells els va deixar al capdavant del Banco Zaragozano i com a principals accionistes d’ACS. En 1992 l’empresa es va fusionar amb l’altra branca dels negocis familiars, i es va crear Fomento de Construcciones y Contratas (FCC). L’any 1998, Alicia es va desmarcar de l’empresa familiar i va vendre les seves accions a la seva germana per més de 136.000 milions de pessetes. En l’actualitat, Esther Koplowitz continua controlant FCC, una de les empreses més importants del món en el sector de la construcció, i també participa d’empreses com el Banc Sabadell o la immobiliària Colonial.
En l’actualitat, Esther Koplowitz continua controlant FCC, una de les empreses més importants del món en el sector de la construcció, i també participa d’empreses com el Banc Sabadell o la immobiliària Colonial.
Tot i que l’origen de l’empresa és diferent, el cas de Ferrovial presenta algunes similituds amb FCC. Des de l’any 2000, la companyia està en mans de Rafael del Pino Calvo-Sotelo, fill del fundador de Ferrovial. A més de ser l’actual president, del Pino Calvo-Sotelo és nebot del primer president després de la transició, Leopoldo Calvo-Sotelo. El seu avi era germà del que va ser ministre d’Hisenda amb Primo de Rivera i fundador de l’ultradretà Bloc Nacional en temps de la Segona República Espanyola, José Calvo-Sotelo.
Els orígens de Ferrovial es remunten a 1952, quan Rafael del Pino Moreno, pare de l’actual president, funda l’empresa a Madrid, després d’obtindre un contracte amb Renfe per a la reparació de travesses i la construcció de vies amb nova tecnologia. El capital, de 100 milions de pessetes, el va aportar la seva família, i el contracte, que era prorrogable, es va estendre setze anys més. Entre els homes de confiança de Rafael del Pino Moreno es trobava José María López de Letona, qui encara era un dels membres del consell d’administració de Ferrovial quan l’empresa va sortir a borsa l’any 1999, segons explica el periodista Miguel Janer en el llibre Todo queda en família. Membre de les FET i les JONS, López de Letona va ser ministre d’Indústria amb el franquisme i tres cops procurador a les Corts. Entre l’any 1976 i 1978 va ocupar el càrrec de governador del Banc d’Espanya.
En l’actualitat, l’imperi construït per Rafael del Pino compta, a més de Ferrovial, amb participacions a Gamesa i Indra, dues empreses representades a l’IBEX-35, i l’any 2013 presentava uns ingressos de més de 8.000 milions d’euros.
Article publicat al número 438 de la Directa
