Diuen que, en plena Revolució Francesa, quan el proletariat indignat per la falta de pa es va plantar a Versalles denunciant les seves misèries, Maria Antonieta va respondre: “Doncs que mengin pastissos”. Aquests dies, és la broma a les xarxes socials del Sudan. Que mengin pastissos. La Maria Antonieta de París és Omar al-Bashir a Khartoum, president del Sudan des de fa 29 anys, quan va deposar militarment Sadiq al-Mahdi, escollit a les urnes.
Al-Bashir és a l’epicentre de les protestes que, des de principis d’any, recorren el país en contra de l’augment de preus. En els darrers dies s’han produït més d’un centenar de detencions d’activistes en relació amb aquestes mobilitzacions i almenys tres manifestants han mort a conseqüència de l’actuació policial. Al-Zubair Ibrahim, un estudiant de secundària, va ser la primera víctima mortal a la població de Geneina, al Darfur. El noi va resultar mort quan les forces policials van disparar contra una massa que havia pres en flames la seu governamental del Partit Nacional del Congrés, d’Omar al-Bashir.
“Suprimirem qualsevol intent de sabotatge, no vacil·larem a reprimir-ho”, afirmava taxatiu Babkir Digna, responsable del Ministeri de l’Interior: “Rebran la força com a resposta”. El règim ha decidit intensificar el control dels mitjans per mirar d’aturar les protestes. Després del segrest de les edicions impreses d’el-Jareeda i el-Baath ja són vuit els diaris intervinguts per les autoritats. No hi ha diaris locals que cobreixin les protestes, que ja fa diverses setmanes que duren. Periodistes com el representant de Reuters, Khalid Abdelaziz, o el d’AFP, Abdel Meneim Abu Idriss, han estat detinguts mentre cobrien les manifestacions. Entre el centenar de detencions es troben quatre filles de l’històric president del partit de la Umma, Sadiq al-Mahdi, a qui al-Bashir va deposar el 1989 amb un cop d’estat.
Retallades en el subsidi
Darrere les protestes, hi ha l’augment de preus provocat per les recents mesures governamentals. El 31 de desembre el règim va aprovar el pressupost per a 2018. Uns comptes que preveien la fluctuació de la moneda local i la fi de subsidis energètics i alimentaris com a part d’un paquet de mesures d’austeritat recomanat pel Fons Monetari Internacional.
El preu d’un sac de farina ha passat de 167 a 450 lliures –de 23 a 78 dòlars–, una inflació del 233%
A instàncies d’aquest organisme financer planetari, que a primers de desembre va fer arribar la recomanació al govern sudanès, Khartoum decidia aturar la importació subvencionada de blat, deixant-la en mans del sector privat i afectant directament el preu del pa, base alimentària de centenars de milers de famílies del país. El govern va decidir, també, deixar de mantenir el valor de la moneda local. D’aquesta manera, la lliura sudanesa es va devaluar a menys de la meitat, passant de 6,7 per dòlar a pràcticament 18. Aquestes mesures van provocar una inflació immediata en productes bàsics. Un quart de quilo de llenties passava de 4 a 9 lliures, els ous doblaven el seu preu mentre un quilo de pollastre passava de les 33 a les 45 lliures. Però, sens dubte, el producte que es veia més afectat era la farina. Un sac passava de 167 a 450 lliures, o el que és el mateix: de 23 a 78 dòlars. Una inflació del 233% que afectava molt directament el 46,5% dels 41 milions de persones del Sudan que, segons el Banc Mundial i The World Factbook –publicació editada per la CIA, referència obligada pel funcionariat dels Estats Units–, viuen sota el llindar de la pobresa.
A la pràctica, el pressupost de 2018 suposa l’enèsima liberalització de serveis al país, una tendència constant en la darrera dècada. Però, mentre es retallaven els subsidis, es mantenia inalterable el pressupost securitari, que suma 20.000 milions de dòlars davant dels 8.000 milions que representen les partides d’educació.
El pressupost de 2018 és l’enèsima liberalització de serveis, una tendència constant en la darrera dècada
El 2011, la independència del Sudan del Sud, ric en petroli, va afectar els ingressos del fins llavors país més gran de l’Àfrica. Khartoum va perdre el 75% dels seus ingressos energètics. Les recomanacions de l’FMI per superar la manca d’ingressos han passat per l’austeritat pressupostària. Malgrat que el passat octubre els Estats Units anunciessin l’aixecament –llargament anhelat– de l’embargament econòmic contra el país, el ministre de finances sudanès assegura que Khartoum amb prou feines n’ha notat els beneficis i ha defensat la necessitat de les mesures adoptades.
El 1997, Washington va iniciar una campanya de boicot i embargament a Khartoum pel seu pretès paper com a refugi de grups, que, com Al-Qaeda, eren considerats terroristes pels EUA. Després de vint anys d’un embargament que ha dificultat el desenvolupament econòmic del país, la Casa Blanca segueix mantenint el país en la llista de països que donen suport al terrorisme, però ha alleugerit les restriccions, especialment comercials, i ha anunciat la intenció d’intensificar relacions properament.
Crítica al règim
Les manifestacions –conegudes com les protestes del pa– s’han convertit en una crítica frontal al règim del president al-Bashir, reclamat per la justícia internacional per crims de lesa humanitat a la regió del Darfur. Fins a quinze forces polítiques s’han unit sota una coalició que exigeix la marxa immediata del mandatari perquè “ha matat milers de la nostra gent, ha dividit el país i ens ha fet perdre la dignitat, fracassant en l’objectiu de proporcionar una vida digna a la ciutadania del nostre país, promocionant la corrupció i els corruptes”, afirma un manifest dels grups opositors. Associacions civils de tot tipus, incloent-hi els moviments feministes i de lluita contra la violència de gènere, també s’han sumat a les protestes. Afirmen que no defalliran fins a la dimissió del president. Algunes forces revolucionàries han demanat la mediació d’Alemanya, a qui insten a forçar el règim a negociar amb l’oposició.
A la retina de molta gent es troben les recents protestes de 2013, provocades llavors per la retallada del subsidi energètic, també sota recomanació de l’FMI. Les protestes van aconseguir posar contra les cordes el règim, que no va dubtar a utilitzar tota la força per reprimir les manifestacions, donant ordres explícites de disparar a matar si era necessari. La repressió policial va provocar unes 200 morts. L’escassa o nul·la repercussió internacional de l’ús excessiu de la força d’aleshores fa témer a les manifestants d’avui que el règim acabi optant per la mateixa tàctica violenta i en surti, com llavors, del tot impune.
Tensions regionals
I és que aquests dies les protestes del pa no centren l’interès de la comunitat internacional, més preocupada en l’escalada de la tensió a la zona. Als problemes provocats per la tumultuosa independència del Sudan del Sud, pel procés de desarmament de les milícies del Darfur o per les negociacions de pau amb el SPLM-N de Kordofan del Sud, ara s’hi afegeix una important escalada de les hostilitats amb el veí Egipte. Khartoum i el Caire es disputen la propietat del triangle marítim de Halaib i, sobretot, el cabal del riu Nil. El projecte etíop de la presa del Renaixement, un megalític projecte al riu més llarg del planeta encara en fase de construcció, és percebut com una amenaça pels interessos aqüífers d’Egipte, garantits exclusivament pel llegat d’acords colonials de l’imperi Britànic. Per contra, Sudan ho veu com una oportunitat. Una oportunitat, entre d’altres, per collar el seu veí del nord, Egipte.
Egipte i el Sudan s’han trobat als costats oposats de gairebé tots els conflictes regionals del darrer lustre, especialment en el cas de Líbia. A més, Khartoum, que acusa el Caire d’ajudar els rebels del Darfur, ha comprovat en els darrers temps els beneficis de no alinear-se en el conflicte del Golf que enfronta Qatar amb la resta de monarquies àrabs. Contràriament al que ha fet Egipte, que s’ha alineat contra Doha, a qui acusa de finançar i donar suport als opositors Germans Musulmans.
El no-alineament del règim d’al-Bashir li ha permès fer una aproximació a Doha i Turquia, que s’ha traduït en uns acords diplomàtics, comercials i militars que han posat nerviosos els règims àrabs contraris a Qatar. De fet, aquest desembre al-Bashir va acabar de fer enfadar Egipte en cedir Suakin, un petit enclavament marítim al mar Roig, a Turquia durant la recent visita d’Erdogan al país. Aquesta va ser la gota que va fer vessar el got i que ha provocat el desplegament de tropes egípcies al voltant de Halaib i a la frontera d’Eritrea amb Sudan. Allà és on se centra ara la tensió. A principis de gener, Sudan decidia tancar aquesta frontera i hi desplegava forces militars davant l’amenaça de la presència de l’exèrcit egipci a l’altre costat de la frontera. Egipte i el Sudan es troben ara al cim de la seva tensió, al límit d’un conflicte armat per l’aigua de conseqüències encara imprevisibles.
Tot mentre el poble sudanès –com ho va fer l’egipci el 2011–, aliè a aquesta alta política, segueix reclamant pa, llibertat i justícia social.
Article publicat al número 446 de la ‘Directa’
