Mahin té 45 anys i n’ha viscut una vintena a París, on té mitja vida i un munt de projectes; en fa un parell que va tornar, a contracor, a la seva ciutat natal, Hamadan, per cuidar la seva mare i el seu pare mentre envelleixen. Opina amb convenciment que la religió oficial a la República Islàmica de l’Iran no és més que un revestiment, una parafernàlia. Una ideologia que permet que les mil famílies –expressió popular referida als líders del clergat xiïta que controla el país– mantinguin l’estructura social que les fa poderoses des que, el 1979, es van situar al capdavant d’una revolució iraniana inicialment heterogènia. D’aquesta manera, Mahin considera que, si per continuar ocupant els llocs de poder que ostenten han d’impulsar reformes i obrir certs espais de llibertat, així ho faran. Reforça aquesta idea quan explica que, de fet, els líders religiosos actuals són molt vells i costa imaginar un relleu del seu mateix perfil tenint en compte que els fills dels actuals mul·làs generalment no han fet carrera dins el clergat, sinó que són business men.
Somniant i tement una nova revolució
“L’Iran és una dictadura basada en la religió, això és indubtable. No hi ha llibertat de premsa ni llibertat per moure’s ni per pensar… La gent jove volem un canvi urgentment i sabem que hi ha dues maneres: reforma o revolució”, afirma amb contundència Hossein, de 28 anys, en una conversa espontània en un parc a la ciutat de Qazvin, a pocs quilòmetres de la capital. “Mirem al nostre voltant i què hi veiem? Veiem l’Afganistan, l’Iraq, Síria… Molts pensen que, si hi ha una revolució, acabarem igual que aquests països i, llavors, no fan res. I el que moltes persones acaben fent per tenir un futur millor és marxar del país”, lamenta.
La investigadora feminista Sepideh Labani parla d’“elasticitat controlada” per explicar com les elits iranianes han anat obrint o tancant certs debats i modulant el discurs moral
Mahin també s’interroga sobre com es podria tirar endavant una transformació profunda a l’Iran tenint en compte la por social que genera la idea d’una nova revolució. Por si es mira cap al passat. Si es recorda la revolució islàmica de 1979, la brutal repressió que la va seguir i el profund desengany que va suposar per a moltes revolucionàries progressistes, feministes, comunistes… que van veure com el canvi de règim les mantenia en la clandestinitat, a la presó i a l’exili. I por d’una revolució si es mira al voltant. Per a aquelles persones que desitgen canvis radicals, és difícil no prendre’s amb cautela aquesta possibilitat, tenint en compte les guerres imperialistes i el terrorisme gihadista que pateixen, des de fa dècades i avui, bona part dels països veïns. Sotragar el sistema, tombar i capgirar el poder establert, implica necessàriament un debilitament de l’Estat, un període d’inestabilitat. Una vulnerabilitat a nivell intern i extern que contrasta, precisament, amb l’estabilitat actual a l’Iran i amb la força de la qual presumeix l’Estat. Malauradament, un risc massa gran i difícil d’assumir per la majoria del poble iranià, opina Hossein.
La llarga guerra entre l’Iran i l’Iraq (1980-1988) immediatament posterior a la revolució de 1979 juga un paper clau en aquest entramat de temors que afavoreixen el sistema. Gairebé 30 anys després, la guerra manté una presència predominant i alliçonadora a l’espai públic, en forma de plaques i murals que recorden el patiment del poble i glorifiquen els màrtirs. Retrats dels líders del moment i també dels milers de joves que van ser enviats a morir per la novella República Islàmica de l’Iran. Tota aquesta simbologia oficial reforça la por col·lectiva d’una aventura revolucionària. Recorda com la debilitat del nou Estat va ser aprofitada per Saddam Hussein, en aquell moment aliat preferent dels Estats Units a la regió, per intentar ampliar les fronteres iraquianes i va desembocar en una guerra traumàtica per a la població de la qual el xiisme conservador, representatiu de la nova hegemonia, va sortir reforçat. La guerra amb l’Iraq també es projecta com un esforç col·lectiu per combatre definitivament l’imperialisme i per enfortir l’Estat iranià, endins i enfora.
Desengany i límits del moviment reformista
El temor d’una nova revolució sobre el qual reflexionen Mahin i Hossein es conjuga amb el recent desengany amb el moviment reformista, que va ser protagonista de la política iraniana a finals dels 90 i durant els primer anys de la dècada dels 2000. A les eleccions de 1997, el clergue reformista Muhammad Khatami –que no era el preferit del líder suprem, l’aiatol·là Khamenei– va ser elegit president amb el 69% dels vots. En paraules de Labani, “és la primera vegada, des de la revolució islàmica, que la ciutadania iraniana té la sensació de poder doblegar el poder de les elits polítiques conservadores”. L’ampli suport a la seva candidatura s’explica per l’esperança que introduiria canvis legislatius importants, que no es van produir. Després de vuit anys al poder, quatre d’ells amb un parlament favorable (reformista, per primer vegada a la història), Khatami “no aconsegueix la transició democràtica promesa ni implementa reformes eficaces en aquest sentit”.
Durant una dècada, el reformisme va topar repetidament amb les “contradiccions inherents a un Estat de dret islàmic”, tal com analitza Labani. Aquestes se sintetitzen en una Constitució que dóna primacia al poder del líder suprem, el conservador aiatol·là Khamenei, i el Consell de Guardians per sobre del president –en masculí, ja que únicament els homes poden optar al càrrec–, el Parlament i el poder judicial, i que vetlla perquè les lleis s’adeqüin als principis de la revolució de 1979. Uns mecanismes institucionals que són un obstacle insalvable per a qualsevol reforma democràtica en l’àmbit legislatiu.
Atrapats pel servei militar
Hossein explica que, davant la incertesa que produeix la dicotomia entre reforma i revolució i degut a la necessitat urgent de canvis, molta gent jove opta per emigrar. Ell mateix fa tot just tres setmanes es va acomiadar d’un bon amic: “Ha marxat a Alemanya i ha demanat asil com a refugiat polític”. D’aquesta manera il·lustra la via que acaba somniant i prenent molt jovent davant la manca d’expectatives. “Està en un camp de refugiats amb gent de l’Afganistan i de Síria. Jo li vaig dir que no marxés perquè potser s’estarà més de cinc anys en camps de refugiats, és una situació molt dolenta… Però ell prefereix això que viure en aquesta dictadura”, continua Hossein.
La llarga guerra entre l’Iran i l’Iraq (1980-1988) immediatament posterior a la revolució de 1979 juga un paper clau en aquest entramat de temors que afavoreixen el sistema
A l’Alemanya, Ali, l’amic de Hossein, ha al·legat que a l’Iran corre perill de mort per haver-se negat a fer la mili. Hossein, en canvi, explica que justament acaba d’iniciar els tràmits per fer el servei militar “al més aviat possible”, després d’haver aconseguit aplaçar el moment en diverses ocasions al·legant estudis universitaris i feina.
Servir a l’exèrcit durant gairebé dos anys no només és obligatori en el cas dels homes, sinó que és un tràmit sense el qual no es pot obtenir el passaport ni, en la majoria dels casos, treballar legalment amb contracte. Poder viatjar, doncs, és la principal motivació de Hossein (de 28 anys) per haver sol·licitat incorporar-se a l’exèrcit després d’haver aplaçat l’entrada durant una dècada. Per fer-ho, ha hagut de deixar la feina –que no té assegurada a la tornada— i haurà d’estar els dos anys sense sou. Reza, deu anys més jove, encara no s’ha presentat a la temuda mili. Com que tampoc no estudia, no pot demanar d’aplaçar-la i, conseqüentment, tampoc té dret a accedir a una feina amb contracte. Per això, els dies festius passeja el taxi del seu pare per Teheran, des d’on relata l’atzucac en què es troba.
“És la primera vegada, des de la revolució islàmica, que la ciutadania iraniana té la sensació de poder doblegar el poder de les elits polítiques conservadores”, diu Labani
El convenciment de Hossein que els possibles escenaris de reforma o revolució són igualment poc esperançadors i que, per això, sovint, l’opció de futur és marxar, també l’il·lustra el jove Ferhat, de la ciutat kurda de Sanandaj. S’està preparant per emigrar i demana possibles contactes a persones estrangeres per si necessita ajuda per arribar a Europa. Ho fa tot justificant la seva petició amb l’argument que “aquí tot està controlat, no hi ha llibertat”, gairebé demanant disculpes, en veu ben baixa.
