El recent enduriment de lleis que persegueixen els col·lectius LGTBIQANB+ (lesbianes, gais, trans, bisexuals, intersex, queer, asexuals, no binàries i d’altres) a Ghana i Uganda assenyala una nova onada d’homofòbia d’estat al continent africà. El terme fa referència a la institucionalització de l’homofòbia per mitjà d’accions governamentals que impulsen lleis i mesures que persegueixen les persones que s’identifiquen amb l’espectre d’aquests col·lectius.
Tot i que l’homosexualitat ha format part de la història i la realitat social africanes durant segles, en l’última dècada hem assistit a diversos processos d’exacerbació de l’homofòbia d’estat al continent. L’homosexualitat és il·legal a països com Kènia, Tanzània i Uganda, on és objecte de penes de presó, entre altres càstigs. La pena de mort per pràctiques homosexuals continua vigent a Mauritània, Nigèria i Somàlia. D’altra banda, cinc països africans les han despenalitzades en l’última dècada (Angola, Botswana, Moçambic, Lesotho i les Seychelles) i les parelles del mateix sexe estan legalment reconegudes a 22 dels 54 països africans.
L’anàlisi sobre les arrels i les implicacions sociopolítiques d’aquest repunt de l’homofòbia assenyalen, principalment, en dues direccions: per una banda, un factor extern, l’expansió de les esglésies evangèliques i, en un sentit ampli, de la ultradreta religiosa i ultraconservadora al continent; però també un factor intern, que és la instrumentalització de l’homofòbia per part de certs líders polítics.
Reprimir l’activisme
El 7 de març, un projecte de llei antihomosexualitat superava el tràmit de l’aprovació del Parlament ugandès. La proposta, duríssima, preveu pena de mort i cadena perpètua per a les relacions homosexuals, fins a catorze anys per “intent” d’homosexualitat, fins a vint anys per “reclutar, promocionar o finançar activitats entre persones del mateix sexe” i, fins i tot penes pel fet d’autoidentificar-se com a tal. A més de l’òbvia violació de nombrosos drets humans, la llei és problemàtica a causa de la seva vaguetat. La investigadora Jacky Kemigisa adverteix que la redacció –plena de verbs com promoció, intenció o conspiració– deixa oberta la porta a la repressió i criminalització d’activistes pels drets sexuals, ONG, grups que els donen suport financer o fins i tot a periodistes o educadors, en un context en què les llibertats civils ja estan reduïdes i coaccionades per diverses legislacions, fruit de la deriva autoritària del govern de Yoweri Museveni.
Una batalla legal similar es produeix a Ghana, on la legislació vigent sobre homosexualitat data del 1960 i s’estudia un projecte draconià de llei antihomosexual des de l’agost de 2021, que amenaça de convertir-se en una de les més dures del continent africà i s’alinea amb la ugandesa en la seva obertura a interpretacions tendents a la repressió.
Arrels colonials
En els darrers anys hem estat testimonis a escala global de l’avenç dels discursos ultraconservadors formulats per grups cristians extremistes i d’ultradreta, i de la seva extensió per mitjà de xarxes transnacionals fortament finançades per a la incidència política, basades en la suposada defensa dels valors tradicionals de la família. Han tornat a la nostra actualitat atacs que semblaven superats, als drets de les dones –especialment els sexuals i reproductius–, així com contra els avenços en la consecució de drets per a les comunitats LGTBIQANB+.
Alguns líders promouen el relat que fenòmens com el feminisme o la lluita pels drets LGBTIQA+ són “imposicions colonialistes” contra els “valors africans”
No obstant això, al continent africà, aquesta ofensiva va començar abans, precisament a causa, en part, del declivi de la influència en les seves comunitats que grups evangèlics ultraconservadors estaven notant als Estats Units, i la necessitat d’expandir-se a nous caladors més receptius. Així, van incrementar el finançament a grups conservadors locals africans i van desembarcar amb missatges incendiaris –acusant les persones homosexuals de reclutament infantil i pedofília– i van exercir una influència creixent sobre líders polítics i religiosos a molts països al sud del Sàhara.
En aquest context, l’any 2009 Uganda, ja va presentar una llei similar a la que es debat aquests dies, coneguda com el “decret mata gais” (Kill the Gays Bill), que exacerbava l’homofòbia social i institucional desenvolupada sota la influència de grups evangèlics. Un dels líders més prominents de l’evangelisme nord-americà, Scott Lively, es va enfrontar a una demanda per crims contra la humanitat al seu país pel seu paper en l’impuls d’aquesta llei i la consegüent campanya repressiva. El Parlament ugandès va aprovar la llei el desembre del 2013 i es va ratificar el febrer del 2014, encara que el Tribunal Constitucional la va anul·lar l’agost del mateix any per un defecte de forma. Tot i això, pel camí, els atacs a membres de les comunitats LGTBIQANB+ es van succeir, incloent-hi l’assassinat de l’activista gai David Kato l’any 2011, en plena onada d’odi desfermada pels debats sobre la proposició de llei.
Una investigació del projecte 50.50 de l’organització Open Democracy va establir l’any 2020 que grups d’ultradreta cristiana nord-americans, molts d’ells vinculats a l’administració Trump, van destinar almenys 280 milions de dòlars en donacions opaques amb l’objectiu d’internacionalitzar la seva agenda i influir en lleis, polítiques i opinió pública a escala global entorn dels drets sexuals i reproductius i en contra dels drets LGTBIQANB+. Més de vint grups d’aquest perfil van gastar fins a 54 milions de dòlars només a Àfrica des del 2007, i activistes com la sud-africana Sibongile Ndashe, directora de la Iniciativa per al Litigi Estratègic a Àfrica (ISLA, per les seves sigles en anglès), ha qualificat d’“imperialisme i neocolonialisme: bàsicament, estan tornant amb la Bíblia, cosa que no és africana”.
Precisament, aquesta darrera observació assenyala l’altre pilar principal de l’homofòbia. Els líders africans que més activament promouen l’homofòbia d’estat ho fan sota la narrativa de la lluita per preservar els “valors africans” davant de la “imposició colonialista LGTBIQANB+” per part d’Occident. D’aquesta manera, es presenten com a “homes forts” davant de les seves comunitats, per mitjà de l’ús populista de la noció estesa que l’homosexualitat (com el feminisme) “no és africana”. Amb aquest discurs, assenyalen aquestes comunitats com a caps de turc de tot el que va malament als seus països i desvien l’atenció dels casos de mala governança i corrupció o fins i tot de l’increment d’episodis d’abusos infantils per líders religiosos, convenientment escombrats sota la catifa per la histèria col·lectiva davant de l’“onada d’homosexualitat”.
El que és irònic és que, precisament, la “imposició colonial” són les rèmores legislatives de l’època de domini europeu als respectius codis penals, plens d’articles que criminalitzen els “vicis contra natura” o les “abominacions carnals” entre persones del mateix sexe. L’activisme posa els seus esforços en lluitar contra aquesta narrativa i visibilitza la normalitat amb què es vivien aquestes realitats en societats precolonials, a més de batallar als jutjats per derogar o modificar aquestes disposicions colonialistes.
“Clàusula de rehabilitació”
Tornant a la recent llei ugandesa, després de la seva aprovació gairebé per unanimitat al Parlament, el tràmit estipula que el president havia de ratificar-la, esmenar-la o vetar-la. El 20 d’abril, Yoweri Museveni va retornar la proposta de llei al Parlament amb esmenes perquè fossin reconsiderades per la càmera. Diverses activistes apunten que aquest gest no és positiu: Museveni ha reiterat el seu suport a la llei i les esmenes podrien estar relacionades amb un desenvolupament més profund de l’anomenada “clàusula de rehabilitació”, que proposa exonerar o reduir la pena si la persona nega i renuncia a la seva sexualitat i cerca rehabilitació.
L’activisme del continent africà continua mobilitzant-se en els jutjats, a les xarxes socials i a l’arena política per combatre la deriva antihomosexual d’alguns governants autoritaris i –el que és més preocupant– de països tradicionalment més tolerants i democràtics, com Ghana. Alhora, ens recorden que l’homosexualitat és tan africana com tot el que és humà. Els drets de les minories de tota mena són al centre d’aquesta batalla contra la diversitat i la vida.
