Les operacions d’infiltració policial i els mecanismes de poder estatal que representen es poden considerar part d’un fenomen en què la sobirania estatal s’exerceix de manera que eludeix els marcs legals existents. Per mitjà de la perspectiva de la governabilitat, un terme que Judith Butler denota en el llibre Vida Precaria (Paidos, 2007) com un laboratori d’estratègies i objectius difusos del poder polític, els agents infiltrats, que representen actors executius dins d’una estructura estatal, poden exercir decisions unilaterals sense haver de rendir comptes al marc jurídic establert. Butler argumenta que, precisament perquè la nostra situació històrica està marcada per la governabilitat, això implica “una pèrdua de sobirania dins l’àmbit de la governabilitat”. Malgrat la manca d’autoritat suficient per prendre decisions de manera autònoma, és per mitjà del marc de la governabilitat que aquests agents acaben actuant fora dels paràmetres reconeguts per la llei. És a dir, aquests policies infiltrats operen dins d’una xarxa d’estratègies dissenyades per ampliar el domini del poder estatal, on les seves decisions, tot i no estar reconegudes per un marc jurídic que els doni suport, estan justificades per mantenir la sobirania de l’Estat. Per tant, en aquest escenari, abunden “petits sobirans, que regnen enmig d’institucions de l’exèrcit burocràtic mobilitzades per objectius i tàctiques de poder que no inauguren ni controlen del tot”, citant de nou a Butler. Tot i que la filòsofa no s’hi referia concretament, sí que la seva visió de la governabilitat es ressona en els casos d’infiltració policial descoberts des de mitjan 2022, perquè en aquests casos l’Estat espanyol s’ha apropiat del poder sobirà i ha creat un entorn en el qual les conjectures (i no els fets) es converteixen en la base de les activitats investigadores.
Això es veu clarament en una de les declaracions del ministre espanyol de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska. Després de ser instat pel Consell de Transparència i Bon Govern (CTBG) a revelar quants agents infiltrats es van introduir en els moviments socials de l’Estat, Grande-Marlaska es va negar a donar-hi resposta perquè, segons explicava el periodista Sergio Sangiao al diari Público, “la informació és classificada, [i] donar-la a conèixer perjudicaria la tasca de la Policia a l’hora d’investigar delictes en el futur” i, per altra banda, “que el Ministeri desconeix què s’entén i què no per moviments socials”.
La resposta ministerial evidencia dos aspectes fonamentals. D’una banda, en constatar que el propòsit dels agents d’infiltració policial no era investigar delictes concrets, sinó hipotètics fets en el futur –és a dir, que funcionava més aviat com a estratègia de prevenció– Grande-Marlaska, de manera inadvertida, confirma que la infiltració no és un projecte basat en circumstàncies materials reals, sinó que es desenvolupa mitjançant valoracions discrecionals que eludeixen les normes establertes i reconegudes per la llei. En definitiva, aquestes operacions estan mancades dels corresponents requisits probatoris i de supervisió judicial, la qual cosa les converteix en una forma de governabilitat que permet a l’Estat estendre el seu control sobre les persones sense cap recurs legal.
Algunes vides són considerades menys valuoses i despullades de drets, i vigilades amb criteris discrecionals que deshumanitzen
D’altra banda, com que el titular del ministeri no és capaç de distingir què és i el què no és entès com a moviments socials, s’acaba creant un marc en el qual el poder de l’Estat està completament legitimat per determinar qui es considera perillós i qui no, sense cap procediment judicial que ho recolzi. Com que no es disposa d’una referència jurídica clara que ajudi a distingir el que és investigable i el que no ho és, el Ministeri de l’Interior acaba anul·lant els marcs jurídics existents i establint les condicions per a l’anticipació i la usurpació de la llei segons els seus interessos, presumpcions i prejudicis. A causa d’aquestes determinacions unilaterals dutes a terme per sectors de l’Estat per classificar i investigar individus a partir de sospites tendencioses i parcials, algunes vides, com a resultat, es converteixen en ens perillosos sense cap prova facsímil d’aquells que promouen les operacions.
D’altra banda, la violència exercida per l’Estat en aquests casos que, segons la querella impulsada per activistes afectades per una de les operacions, comprendria delictes d’abusos sexuals, contra la integritat moral –que poden haver desembocat en tortures–, de revelació i divulgació de secrets i l’impediment de l’exercici dels drets cívics, dels quals s’acusa l’agent D. H. P., el seu superior jeràrquic i el Ministeri de l’Interior, es vindica com un mecanisme legítim per mantenir la sobirania de l’Estat. En aquest sentit, la decisió d’investigar a algú o a un grup específic de persones en funció de prejudicis i motius discrecionals, opera dins d’una llei fabricada, situada fora de l’àmbit jurídic. Dit d’una altra manera, el determinant de l’operació investigadora no requereix supervisió judicial ni protocols jurídics establerts, de manera que les excepcions que es creen en aquest àmbit acaben suspenent la llei perquè la sobirania de l’Estat és immune a un marc jurídic reconeixible: la decisió sobirana demostra que l’Estat no necessita lleis per crear drets o respectar els que ja existeixen.
En un escenari on les operacions opaques es duen a terme sense cap mena de supervisió, val la pena preguntar-se com els marcs polítics construeixen cànons de qui compta com a humà i quines vides es consideren vides. Aquí, els marcs administratius que categoritzen les vides que s’han de preservar i les que s’han d’investigar, determinen, per tant, l’esfera de l’ésser humà reconeixible. Amb altres paraules, la construcció de la condició de persona està influenciada per jerarquies ètiques que assignen valor a unes vides per sobre d’altres mitjançant mecanismes extrajudicials de l’Estat que condueixen a la retirada de certs grups de persones de la condició d’ésser humà, de manera que no gaudeixen de plens drets dins d’aquest marc jurídic.
La construcció de la condició de persona està influenciada per jerarquies ètiques que assignen valor a unes vides per sobre d’altres mitjançant mecanismes extrajudicials de l’Estat que condueixen a la retirada de certs grups de persones de la condició d’ésser humà
Els prejudicis administratius que consideren algunes persones perilloses per raó de la seva raça, gènere, ètnia, religió o posició política, esdevenen valors discrecionals utilitzats per sotmetre a tots aquells individus els valors dels quals posen a prova els límits de les normes socials hegemòniques i dominants. Aquest marc diferenciador posa de manifest l’abús i l’erosió de les proteccions legals a l’hora d’investigar les persones en funció del perill percebut i no dels fets reals. A més, la sobirania de l’Estat atorga a algunes persones la capacitat de classificar qui és important i qui no i, finalment, utilitza aquesta classificació per sistematitzar qui està desproveït de valor i qui ha de ser investigat, ignorat o, directament, eliminat. En determinar que algunes vides han de ser investigades en funció de les seves opinions polítiques, com és el cas dels operatius d’infiltració que destapats recentment, l’Estat i els seus agents executius s’assignen un poder indefinit a ells mateixos. Aquest poder permet a l’Estat exercir judicis sobre qui té o no accés als drets jurídics més bàsics, com ara exigir una investigació de les raons per les quals es va produir la infiltració i per què l’agent va utilitzar les relacions sexoafectives com a mètode de treball.
Així, la determinació de qui és perillós i qui no es converteix en una prerrogativa arbitrària de l’Estat, que erosiona les proteccions legals de determinats grups. La resposta del Ministeri de l’Interior, la classificació de la informació sobre els infiltrats i la manca de definició clara del que constitueixen els moviments socials, reforcen aquesta dinàmica de poder sense supervisió judicial. En conseqüència, algunes vides són considerades menys valuoses i despullades de drets, i són investigades i vigilades sota criteris discrecionals que deshumanitzen i exclouen a aquestes persones del ple reconeixement com a subjectes de dret. Aquesta pràctica no només vulnera els principis de justícia i legalitat, sinó que reafirma una sobirania estatal que es perpetua mitjançant mecanismes extrajudicials, relegant determinades persones a una existència precària i fora de l’empara legal.
