Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Ingovernables

 

Quan vaig arribar a València la situació del moviment feminista era molt potent: hi havia molts col·lectius feministes, anticapitalistes i no mixtes. Gran radicalitat i diversitat en la pràctica i en el discurs, i es donaven moltes col·laboracions entre uns grups i altres. És cert que hi havia alguns debats no resolts i inclús diferències de posicionament polític entre assemblees dins dels feminismes dissidents, com en temàtiques territorials o entre els feminismes de l’acadèmia i els de carrer. A banda, hi havia un espai ampli on s’aglutinaven les dones de partits, sindicats o entitats feministes, les dones de la ciutat més històriques, les quals organitzaven algunes de les diades, com el 25-N o el 8-M. Realment eren temps en què cadascuna estava on volia i amb qui volia.

Llavors era l’època Gallardón i el moviment feminista va viure una revolució d’unitat d’acció als carrers molt potent. El moviment feminista, tant a València com a la resta de l’Estat, es va organitzar de manera autònoma, superant col·lectius i lògiques prèvies, guanyant la batalla comna. En eixe context va nàixer una proposta assembleària, feminista, oberta i no mixta per aglutinar feministes de la ciutat, i que va suposar un punt de trobada i construcció de discurs anticapitalista i d’unitat d’acció. Aquest fet, dins del Moviment Popular va causar un gir rellevant: els feminismes es col·locaven al centre i marcaven l’agenda interna i externa dels grups. Tot plegat va suposar un aprenentatge comunitari i una autoafirmació exponencial. Els companys ens preguntaven sobre què llegir, què fer, com millorar… i d’altres s’enfrontaven obertament a nosaltres, les feministes pesades, perquè estaven qüestionant tot allò establert en què molts d’ells se sentien còmodes: les dinàmiques assembleàries, els poders, les temàtiques dels actes, la visibilització de les dones més enllà de “complir quotes”…

Durant aquests anys he aprés moltes coses. Una ressalta sobre la resta: la importància de la història del moviment feminista en general i, en particular, el de la ciutat de València. Nosaltres som ara, perquè elles estigueren, i algunes encara hi són. Parle de les més grans, i també de les que no ho son tant. Parle de les que s’autoorganitzaven durant el franquisme en espais no-mixtes, i també junt amb companys per fer front al feixisme. Les que portaven a terme avortaments en pisos, quan era il·legal. Les que muntaren ara fa 40 anys les primeres jornades feministes del País Valencià, just en el mateix lloc on enguany hem fet la cinquena Trobada Estatal 8-M amb més de 500 dones. Són les que feien escraches. Les que portaven un bar no-mixt al cor de la ciutat que va ser tan important per les lesbianes i feministes de la contornà i més enllà. Aquelles que impulsaren la mobilització estatal del 7-N a Madrid contra les violències masclistes. Les que construïren un moviment feminista internacionalista i anticolonial. Les que treballaren per posicionar-nos políticament darrere d’una llengua que s’utilitzara de forma no sexista. Les que viatjaren i treballaren a Llatinoamèrica i portaren tants aprenentatges i noves lluites integrades, i totes i cadascuna de les que han mantingut espais feministes, des dels feminismes autònoms anticapitalistes i independents de partits. Tindre memòria i ser conscients d’aquests tresors i de tants sabers acumulats és central per continuar. Saber d’on venim, per saber on anem. Ara com ara les més joves som molt afortunades perquè gaudim d’espais conjunts amb algunes d’elles i les escoltem i admirem, però ni la meitat de com ho fan elles amb nosaltres.

Des de fa un parell d’anys la maduració del moviment feminista a València és referencial, això si, en continua revisió i aprenentatges col·lectius, adquirint molt de poder dins dels moviments socials. Som una de les veus i actrius principals

És evident, actualment estem vivint un moment de màxim esplendor. Des de fa un parell d’anys la maduració del moviment feminista a València és referencial, això si, en continua revisió i aprenentatges col·lectius, adquirint molt de poder dins dels moviments socials. Som una de les veus i actrius principals. Aquest fet és molt important per tot el moviment popular i en diu molt, però requereix molta responsabilitat i d’una gestió acurada, cap a nosaltres i cap a la resta. Hui en dia, els feminismes també són importants i centrals en altres àmbits, com pot ser el de la defensa del territori, el moviment per una ciutat per qui l’habita, o dins del món de la cultura. Molts espais estan fent esforços desenvolupant pràctiques i posicionaments polítics obertament feministes. Els feminismes estem impregnant-ho tot, perquè volem canviar-ho tot. Queda molt camí, però estem caminant.

Just ara ens trobem en un context previ al 8-M. En 2015, amb la meravellosa experiència de Vaga de Totes, acostàrem l’aturada feminista als barris i pobles dels Països Catalans com un espai d’aliances per reflexionar sobre el paper de les dones o sobre les cures. Vam fer un salt important en les tesis dels feminismes de classe, amb una posada en escena de grans nivells de creativitat i capacitat de resposta. Aquesta estela la continuàrem amb el magnífic 8-M de l’any passat, on a banda del salt quantitatiu del moviment, el salt qualitatiu de les propostes va desbordar tot allò plantejat i experimentat mai. El 8-M va proposar una aturada total que desbordara l’àmbit laboral i presentara una Vaga Feminista en molts racons del món on es denunciava que dins d’aquest sistema capitalista, patriarcal i colonial, no hi ha alternatives. Hi ha molts reptes al davant, per descomptat, com són les qüestions territorials (quin és el nostre marc de treball més enllà del local?), l’antiracisme, temes d’inclusió (com ho demanen des de fa temps les companyes trans o les que tenen diversitat funcional i cognitiva), debats pendents com el que demanen les treballadores sexuals (sí, parle de treballadores sexuals perquè és així com volen que les anomenem, no “dones prostituïdes”, que les deixa en una situació de passivitat; i no, no sóc del lobby proxeneta, ni proputers: des dels feminismes sempre hem escoltat i anomenat cada persona com ha volgut). Estem pocs dies abans de la Vaga Feminista d’enguany i serà més potent que l’any passat. I esperem mantindre després tot allò aprés, i poder encarar i treballar tot allò pendent per millorar.

En l’àmbit estatal, la Comissió 8-M és un espai amb unes maneres de fer de coordinació mínima ja establertes: ens centrem en les coses que ens uneixen. Les que ens divideixen, cada grup o espai les pot treballar de forma autònoma. La grandesa d’aquest espai realment és l’autonomia territorial i els ritmes propis. Tenim un paraigua general, per si ens en volem aprofitar, però les dinàmiques les marquem localment, sent conscients de les línies sensibles i dissensions, sense obviar que hi existeixen, i ens esforcem a tindre pràctiques feministes entre nosaltres. Però des de fa mesos, des de diversos fronts estan arribant atacs directes cap aquests espais. No sé si és just ara perquè venen eleccions en uns mesos o perquè el moviment feminista autònom esdevé autònom de veritat i és un dels principals enemics d’aquest sistema. O potser perquè som ingovernables i ens estan intentant governar. Però també hem viscut, en diferents assemblees de l’estat, procediments inadmissibles dins dels feminismes. Hem viscut situacions molt dures que van més enllà dels continguts concrets, amb objectius clars de deslegitimació d’espais del 8-M.

Ens preocupa aquest esclat de formes violentes entre nosaltres que vol trencar les maneres de fer i l’hegemonia de les pràctiques feministes àmplies i cuidades. A les assemblees sempre hi ha hagut pluralitat d’opinions sobre quasi tots els temes, i és just ara que detectem les ingerències partidistes

Una de les coses que hem aprés dins dels feminismes, molt abans del 8-M anterior, és la importància de cuidar els processos i les dinàmiques de debat, així com la presa de decisions, sabent-nos diverses. Per això ens preocupa aquest esclat de formes violentes entre nosaltres que vol trencar les maneres de fer i l’hegemonia de les pràctiques feministes àmplies i cuidades. A les assemblees sempre hi ha hagut pluralitat d’opinions sobre quasi tots els temes, i és just ara que detectem les ingerències partidistes. Pense que els debats que s’estan intentant imposar són una mera excusa per a qüestionar el procés, la visibilitat i la repercussió mediàtica que està tenint, per intentar acaparar així aquestes dinàmiques. No és just utilitzar debats i conflictes sobre temes sensibles pendents dins del moviment feminista, just ara, imposant decisions i tempos que trenquen les metodologies que treballem des de fa temps, per intentar desacreditar el treball col·lectiu, amb acusacions molt greus, companyes feministes i la preparació d’aquesta nova Vaga feminista de 24 hores.

Jo sóc de la idea que cal que parlem obertament. Però vull fer-ho on totes estiguem incloses, cuidades i amb les garanties de poder fer un debat feminista on ens acompanyem i ens respectem. De fet, és així com moltes veus estem demanant poder fer-ho, una volta passat aquest 8-M, amb els nostres propis ritmes, tempos i necessitats, i no els de partits, eleccions, o interessos externs al moviment. A pesar de les diferències, cal no grapejar aquest espai, que sent conscients de les limitacions, ha il·lusionat moltes dones i aconseguirà de nou massives mobilitzacions. I sempre des de l’autonomia i la radicalitat veritablement antisistema de milers i milers de persones, en què debatem sobre temes complexos com l’economia feminista i intentem implementar vides més col·lectives. Els 8-M estan esdevenint vitalment propositius entorn de millores de les condicions materials de vida i de treball (de tots, els visibles, els invisibles, els remunerats, els no i els considerats treball i els que no). Som invencibles, i encara sort que ens queden els feminismes!